En un entorn de dictadura militar, després de dirigir-se a al poder judicial, a la policia, a l’exèrcit, als consolats, als hospitals... van fer una cosa que cap organització clandestina s’havia atrevit a fer fins al moment: Plantar-se a la Plaza de Mayo, davant de la Casa Rosada, i alçar la seva veu directament contra el govern.
L’actitud del govern feixista sobre els 30.000 desapareguts que hi va haver durant la dictadura militar sempre va ser de desviar el tema cap a altres llocs. Negar l’existència de les “desaparicions forçades”. La seva resposta era que, segurament, els seus fills havien passat a la clandestinitat i vivien amagats a algun lloc o que potser havien fugit del país.
Però elles es van plantar cara a cara davant la seu del govern amb una pregunta molt innocent, però també molt acusatòria alhora: On són els nostres fills??
Fins a aquell moment, el món no havia posat mai nom a la pràctica que estava utilitzant la dictadura militar argentina. L’objectiu de les desaparicions no era fer una “neteja ideològica” del país, tot i que aquest era un objectiu secundari, i, per tant, el què estava passant a Argentina no es podia comparar ni amb el nazisme amb els motius racials, ni amb la dictadura de Pinochet a Chile on directament afusellaven als dissidents... L’objectiu principal de les desaparicions era extreure informació sobre l’entramat d’organitzacions clandestines que podien actuar contra la dictadura. I tot i que la pràctica del segrest i la tortura és molt antiga, mai abans s’havia fet a gran escala per actuar contra l’entramat de tot un país. Només hi havia un referent anterior a aquest fet, però que per ser a Àfrica ha quedat molt desapercebut: la guerra de la independència d’Algèria. Allà, l’exèrcit francès va començar a utilitzar aquesta pràctica de les desaparicions en massa per obtenir informació sobre tots els moviments que hi havia al país i que volien proclamar la independència respecte la metròpoli europea.
Està documentat que el mateix exèrcit francès va instruir a l’exèrcit argentí en aquesta pràctica que aleshores encara no tenia nom.
Van ser Las Madres de la Plaza de Mayo qui van reivindicar que s’estava produint una “desaparició forçada de persones”. No es tractava de detencions, tampoc es podia confirmar que fossin morts...
En aquells primers anys, tres de las Madres també van ser víctimes d’allò que estaven denunciant i van desaparèixer: Esther Ballestrino, María Ponce y Azucena Villaflor.
Però ja han passat 31 anys, ahir n’era l’aniversari. I tots, TOTS els dijous durant aquests 31 anys, s’han concentrat amb els seus mocadors blancs a la Plaza de Mayo. Sempre amb la seva reivindicació primitiva, però a còpia dels anys, la ràbia i la impotència per la pèrdua dels seus fills l’han reconduït cap a una lluita de defensa de la justícia en molt diversos àmbits.
Era era el 31è aniversari del dia que les Madres van sortir per primer cop a la plaça. I la festa principal d’aquest aniversari va ser la inauguració del “Espacio Cultural Nuestros Hijos”.
Justament un edifici que durant la dictadura va servir com a centre de detenció i tortures, per on segurament van passar molts dels 30.000 desapareguts, avui és un centre cultural de Las Madres. “Llevamos vida allí dónde hubo la muerte!” va ser el lema de l’acte inaugural.
“Quizá nunca veremos a todos los culpables en prisión, por que sabemos que es muy dificil conseguirlo. Pero ya no nos hace falta eso. Ya les hemos derrotado! Ya hemos llevado vida allí donde ellos trajeron la muerte!”
Hebe de Bonafini, a l’acte inaugural del Espacio Cultural Nuestros Hijos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada