El 24 de març és una de les dates negres de la història d’Argentina. L’any 1976, avui fa 33 anys, la junta militar encapçalada per Jorge Rafael Videla realitza un cop d’estat i implanta una dictadura amb un aparell repressiu que crea per primera vegada a la història de la humanitat el concepte de “detinguts-desapareguts”.
La dictadura crea unes forces parapolicials que persegueixen i detenen de forma indiscriminada, amb assalts de matinada a les cases, a milers i milers de persones que no combreguen amb el règim i que les consideren membres de la subversió. Els detinguts no passen per les institucions judicials reconegudes en el règim, sinó que son portats a centenars de centres de detenció il·legal distribuïts per tot el país on són torturats repetidament amb l’objectiu d’extreure informació que els permeti desarticular la suposada xarxa subversiva.
Entre els detinguts desapareguts hi havia estudiants de secundaria que reclamaven el “boleto estudiantil”, docents, membres d’organitzacions de treballadors, fins i tot capellans que havien expressat el seu desacord amb la dictadura, en definitiva, persones que pensaven diferent al règim però que no els podien donar cap informació sobre la suposada xarxa subversiva, simplement, perquè aquesta xarxa no existia com a tal.
A més de l’aparell repressor, la dictadura també disposava d’un aparell propagandístic de suport. No m’ha estat possible trobar l’anunci que es feia en relació a les desaparicions, un espot que justificava les detencions indiscriminades amb una trista frase que ha passat a la història “algo habran hecho”. Però si que en podem escoltar un que pretenia convèncer sobre les millores que represetava el nou règim.
A dia d’avui encara ningú ha donat cap explicació oficial, però ja no hi ha ningú que dubti que la junta militar va fer ús del suborn per sortir guanyadora del Mundial. Per classificar-se a la final necessitava guanyar a Perú per més de 4 gols d’avantatge. Segons investigacions periodístiques, la junta militar hauria acordat amb el govern de Perú, que en aquell moment també era militar, la donació de dos contenidors de blat i l’aportació de 50.000 dòlars a alguns jugadors, no tots, de la selecció peruana.
Però els documents audiovisuals del Mundial del 78 i d’aquesta polèmica amb el partit contra Perú encara aporten una altra curiosa dada històrica. Abans de que s’iniciés l’anfrontament el mateix Jorge Rafael Videla va visitar el vestidor del Perú per desitjar sort al seu contrincant i anava acompanyat, ni més ni menys, que de Henry Kissinger, secretari d’estat dels Estats Units.
Henry Kissinger, a través de l’administració nortamericana, va estar vinculat a la majoria de cops d’estat que es van produïr a l’amèrica llatina en aquella època, així com als bombardejos de Laos i Cambodja durant la guerra del Vietnam i acusat de genocidi contra el Timor Oriental. Malgrat aquest currículum, l’any 1973 va rebre el premi Nobel de
Però tornem al Mundial... El partit en el que Argentina havia de guanyar a Perú per més de 4 gols, finalitza amb un resultat ni més ni menys que de
Però a menys de
El Mundial, doncs, tenia el doble objectiu entretenir a la població nacional sota la idea de que “el futbol és l’opi del poble” i mostrar internacionalment la cara més amable de l’Argentina a l’opinió pública mundial que ja sospitava alguna cosa del què estava passant. Si bé van aconseguir en part el primer objectiu, el segon els va sortir al revés del què tenien planejat, malgrat la propaganda que dirigien a la pròpia població de com havien de tractar els visitants estrangers.
Però un grup de dones portava més d’un any reunint-se tots els dijous a la plaza de Mayo, amb un mocador blanc al cap, simbolitzant el panyal dels seus fills, i senyalant directament a
Aquest vídeo va sortir per les televisions de tot el món i, tal i com li va passar a
Així doncs, a través del Mundial, es va donar a conèixer internacionalment la realitat de la dictadura militar, però cap govern va fer res decisiu que fes canviar la sort dels detinguts desapareguts. Van ser organitzacions de la societat civil de molts països del món les que es van solidaritzar amb la situació d’Argentina amb campanyes reclamant el respecte dels drets humans.
M’agradaria explicar una curiositat, i és que a
La guerra va durar 2 mesos. Argentina es va rendir el 14 de juny de 1982. el cost de la guerra van ser 649 morts argentins, 255 britànics i 3 illencs. Avui en dia, ex-combatents d’aquesta guerra reclamen indemnitzacions per haver-los portat a una acció suïcida com aquella.
convocat per Madres, Abuelas i Hijos de Plaza de Mayo: