dissabte, 8 d’agost de 2009

Babilonia (segona part)

Estic flipant.

S´ha inventat una nau espacial que llanci focs artificials?

És possible llançar un castell de focs des d´un avió??

Avui, a la platja de Copacabana, he vist com una estrella llançava focs artificials. No, només havia begut dues cerveses i res de drogues dures... és així.

Per sort, portava la càmera de fotos com a testimoni. La resolució és molt dolenta amb tant poca llum, però hi havia un punt lluminós al cel, a prop de la lluna, talment una estrella, però era més vermella que les altres. I de sobte...

video

No em podia creure el què estava veient. No era una avió, almenys no un avió normal. Això era un punt vermell que escupia focs artificials a moltíssima altura i, a més, quan ha acabat, ha desaparegut el punt vermell.

Increïble!

Demà diumenge és nit de Sant Llorenç i he pensat que potser era un espectacle en motiu de les llágrimes de Sant Llorenç. Realment mágic, però m´ha començat a pujar la mosca al nas...

Qui ha pagat una cosa així?? Amb la de necessitats escencials que hi ha a Brasil i se´ls gasten en un espectacle pirotècnic d´aquesta envergadura?

He anat cap a la zona de bars del passeig marítim per veure si trobava a algú per pregunta-li, però tothom fèia com si no hagués passat res. Pensava que la gent estaria comentant alguna cosa sobre el tema, encara que fós algú que digués que eren extraterrestres... Però no. La vida al passeig marítim seguia igual. Se m´havia oblidat que a Babilonia ningú mira al cel. Tothom hi vol arribar, peró ningú el mira. I com que, a més, aquests focs artificials no féien gens de soroll degut a l´altura des de que els estaven tirant, ningú hi havia prestat atenció.

I m´he començat a cabrejar bastant més i me n´he anat cap al hostel.

Dubto molt que el govern estatal de Lula hagi pagat una cosa així. No només perquè no encaixa amb la política que defensa, sinó perquè dubto molt que el govern central d´un país s´encarregui d´organitzar un espectacle de focs artificials. Els únics focs, gens artificials, que organitzen els governs centrals són els de l´exèrcit.

Així, segur que és cosa del govern de la ciutat.

I no m´extranya gens. Perquè una altra cosa curiosa que et pots trobar per Río de Janeiro és una suposada campanya de no sé exactament què (diuen que de salut) que consisteix amb els següents cartells:

No van signats ni tenen capo logo i després de veure´n tants per tota la ciutat no me n´he pogut estar de preguntar a algú de que es tractava i m´han confirmat que era una campanya del govern de la ciutat de Río.

No sé qui coi governa a Río però, sens dubte, són uns terroristes.

dijous, 6 d’agost de 2009

Saõ Tomé das Letras i Babilonia

Vista de Saõ Tomé amb la pedrera al fons:A Saõ Tome no es fa servir ciment, les cases es construeixen pedra sobre pedra:
Les rodalies de Saõ Tomé estan plenes de cascades:

I un home et deixa el seu caball si li demanes per fer una volta:
A la plaça hi ha artesans:
i músics:
I qualsevol dia de la setmana hi ha gent que va fins la Pedra do Disco per veure la sortida del sol:



Parlar de Saõ Tomé das Letras és parlar de... mmmm....

[mode Ivan Arcas off]

La veritat és que se´m fa molt díficil explicar les experiencies viscudes a aquest petit poblet de Brasil amb conceptes de racionalitat...

A Saõ Tomé hi viuen bruixes i follets, vampirs, nimfes, sants i dimonis... i amb una mica de paciència pots arribar a veure extraterrestres, perqué a Saõ Tomé tot és possible. Fins i tot, si deixes un cotxe desfrenat en una baixada, enlloc d´anar cap avall, va cap amunt:

video

A Río de Janeiro, no. A Río els cotxes van cap avall, com la llei mana, aquella llei dels homes que determina què és `normal´ i què no. I això la converteix en una ciutat `normal´. La gent fa les coses `normals´, vestiex `normal´, opina `normal´...

D´acord, té el Cristo Redentor, que és molt singular, però no l´he anat a veure perquè tota la ciutat en si és un del `cristos´ més grans del món.

Però si no fas cas a les recomanacions del responsable del hostel, un noi molt amable que crec que la il.lusió de la seva vida seria posar la veu en off als anuncis de Marina d´Or o Viatges Marsans, una ciutat `normal´com Río també et pot aportar sorpreses agradables. Com per exemple compartir un cigarret amb el Iago, un noi que viu al carrer i que treballa vigilant que no els passi res als cotxes que hi ha aparcats a l´Avinguda Nostra Senyora de Copacabana. Els propietaris dels cotxes li paguen per fer això. Tenia un ull morat per una pallissa que li va clavar la policia que no vol que algú `estrany´ com ell (vull dir pobre) es guanyi la vida d´aquesta manera `estranya´ a un dels barris més `cool´ de la ciutat.

Home Iago..., és que mira que ets! No podries tenir un ofici `normal´ i viure a una casa `normal´ com fa la gent `normal´??

El Iago diu que el van parir amb dos braços i dues cames per treballar, no pas per robar.

Repeteix diverses vegades que ell no vol robar, fet que demostra que és una sortida desesperada que li ronda pel cap. Li recomano que si ha d´acabar robant, que sigui atracant bancs. Després ho penso millor i li pregunto perquè no busca companys entre la molta altra gent que es troba en la seva mateixa situació a Río i organitzen una lluita política. Però ell em mira com si li estigués prenent el pèl.

Perqué molts pobres, a més de pobres, són solitaris. No ser `normal´ en una ciutat `normal´ t´exclou fins i tot dels de la teva pròpia classe social. He dit `classe social´? Però si això no existeix en el món `normal´!, són un invent dels `rojos marxistas´!! Els pobres són pobres perquè són uns ganduls i uns borratxos!, és la opinió `normal´ que s´ha de tenir.

Finalment, li acabo recomanant que marxi a Saõ Tomé das Letras. Allà, ser `estrany´ és normal i això li facilitaria les coses per aconseguir els recursos mínims per sobreviure i, sobretot, per viure.


dissabte, 13 de juny de 2009

Conflicte al Perú

En les últimes setmanes, a la regió de la selva peruana, ha esclatat un conflicte violent entre les comunitats indígenes que viuen en aquesta zona i les forces armades que el govern d'Alan Garcia va enviar-hi. Hi ha hagut desenes de morts, algunes dades parlen de centenars, però les fons oficials intenten minimitzar aquest escàndol com poden, negant la brutalitat amb la que la policia va actuar en aquesta zona.

El fet no és nou. L'arrel d'aquest problema té més de 500 anys d'història. Es tracta de l'explotació de recursos de la terra i de la diferència de concepte que hi ha entre els pobles indígenes d'Amèrica i l'anomenada societat occidental.

Al subsòl d'aquesta zona de la selva peruana hi ha petroli. Sempre hi ha estat però només fa 2 anys que és sabut, un caramel molt llaminer pel tractat de lliure comerç de les Amèriques.

El govern d'Alan Garcia vol aplicar, si o si, una llei que obre les portes a multinacionals estrangeres per poder explotar aquest peroli. Perú, en el seu conjunt, segurament rebria alguna compensació en aquest negoci però, sens dubte, la part important del pastís se l'emportiria la multinacional de torn. Això és el que dins del capitalisme s'anomena "invertir en països en vies de desenvolupament".

Per si això fós poc, el líder indígena d'aquesta resistència, Alberto Pizango, ha hagut de demanar exili polític a Nicaragua, ja que el govern peruà ha decretat ordre per la seva cerca i captura acusat de terrorisme per les baixes que van causar els indígenes entre les forces policials.

La conjuntura actual de desesperació econòmica de la societat occidental està fent ensenyar, més que mai, els ullals del capitalisme. I aquí els tenim: centenars de morts indígenes que són un obstacle en el camí del "progrés" i acusació de terrorisme a tot aquell qui si reveli.

Us recomano un blog d'un periodista peruà resident els Estats Units que considero molt bo per seguir d'aprop aquesta tragèdia que està passant al Perú:

http://peruanista.blogspot.com

diumenge, 7 de juny de 2009

Lliure mercat o llibertinantge de mercat? Fins quan?

Des de fa anys, l’única virtut de l’esquerra europea ha estat maquillar polítiques de dretes posant un cert accent social en el marc de la màxima expansió del neoliberalisme. Però una època de crisi com l’actual no són bons temps per pensar en maquillatges. Per això, no resulta molt sorprenent que la població europea hagi decidit, majoritàriament, votar els partits de dretes. Gens sorprenent, però si llastimós. Europa, que només té sentit com a unió econòmica i de mercat, ha decidit seguir amb les velles polítiques capitalistes basades en la necessitat d’expansió de mercat en un moment en el que el món s’acaba. I això no és una profecia apocalíptica. El món s’acaba pel capitalisme perquè ja gairebé no queden nous mercats on expandir-se i, per ara, no hem descobert cap més planeta amb vida intel·ligent on poder seguir expandint aquest model econòmic.

Europa, doncs, votant a partits de dreta, ha decidit seguir apostant per un tren que ja fa temps que ha entrat en una via morta i que és qüestió de temps que trobi el seu topall. L’actual crisi només són els sotracs d’aquesta via que hauríem d’haver abandonat fa temps. I enlloc de decidir per un canvi de via, la majoria dels europeus han votat pel maquinista que farà circular el tren a més velocitat. I potser millor així. Potser que avancem al més aviat possible per aquest tram de via morta i, sobretot, que siguem capaços de visualitzar el topall amb prou antelació per frenar a temps.

dissabte, 6 de juny de 2009

España segueix expoliant l'or d'Amèrica

Fa dos anys, un vaixell de l'empresa anglesa d'exploració marina Odyssey va trobar al fons de l'Atlèntic un "tresor" de 17 tonelades d'or i plata valorat en 500 milions de dòlars.

De seguida, l'estat espanyol va interposar accions legals per reclamar-ne la titularitat dient que es tractava dels rastres del vaixell "Señora de las Mercedes" que hauria estat enfonsat el 1804 mentre transportava aquest botí de Perú cap a Espanya.

Així en parlaven les notícies espanyoles ara fa dos anys:

video

- Espoli????????

-Nuestro patrimonio histórico???????????????????????????

Com diaria Goscinny: "Son folls aquests espanyols..."

Però el pitjor encara està per venir....

Abans d'ahir, dijous, un tribunal de Florida competent en el tema, va dictaminar que finalment el "tresor" era propietat de l'Estat espanyol.

La notícia ha estat molt ben rebuda per la senyora ministra espanyola de "cultura" (si, la del segle XXI) que ha manifestat: "Me alegra que el juez haya visto que el barco pertenece a España y que el tesoro pertenece a España".

A veure....

Podria haver entès que, després de 205 anys i tenint en compte que l'or estava perdut al fons de l'Atlàntic, el "tresor" s'hagués declarat que era del qui l'havia trobat. Sobretot per allò de que "quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón".

Però posats a buscar un "legítim propietari"...

Senyora ministra i senyor jutge de Florida:

Saben què ha passat des del segle XVIII ençà?? Saben que Espanya ja no és "el imperio donde nunca se pone el sol"???? Saben que Perú és un estat independendent i no una colònia espanyola i que aquest "tresor" es el botí d'uns genocides????????????????

Algú ha pensat en Perú com a possible legítim propietari??? Ei, només és una idea!

Un país no pot esborrar la seva història, però si que pot demostrar que ha evolucionat, que ha canviat...

De poques coses en n'hem d'empenedir els catalans de la nostra història. Gairebé sempre n'hem sortit perdedors. Tot i així, fa uns anys, la Generalitat va pagar la reconstrucció d'un monestir Grec com a desgreuge del què van fer els Almogàvers en aquelles terres.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1560090

Ais, no sé perquè he vinculat una cosa amb l'altre....

En fi.... El més greu del cas és que aquí, a Amèrica llatina, no s'ha sentit ni piu respecte al "tresor recuperat" per Espanya. Ni tant sols els informatius de Perú en diuen res.

El que menys puc entendre són els llatinoamericans que encara avui consideren a Espanya com la "Madre patria". Sens dubte, ells mateixos s'autodefineixen com a fills de puta (o analfabets històrics que, pel cas, vindria a ser el mateix).

Acabo d'enviar un correu electònic al servei d'atenció ciutadana del Govern del Perú amb l'assumpte: Van a seguir aceptando que españa les robe el oro en pleno Siglo XXI????

És tot el què se m'ha ocorregut fer.





dijous, 21 de maig de 2009

Els catalans d'Amèrica i la seva lluita per la independència des de Buenos Aires

Marcela Lucci és una historiadora argentina que està fent el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tesi l'ha dedicat a investigar l'activitat dels catalans a Amèrica i la seva contribució al moviment independentista català des de l'exterior durant la primera meitat del Segle XX.

El seu treball finalitza el 1939 perquè considera que a partir del final de la guerra civil, i l'exili que provoca, marca un punt d'inflexió del què havien estat fins aleshores els catalans a l'exterior.

video

Dimecres passat, 20 de maig, va presentar les conclusions del seu treball a la Biblioteca de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Entre el públic hi havia gent gran que escoltaven amb emoció fets que havien viscut en persona i familiars-descendents dels protagonistes de l'acció política i cultural dels catalans a Argentina.

He de confesar que vaig arribar tard a l'acte i em vaig perdre el principi on, segurament, va explicar la fundació del Casal Català de Buenos Aires, que data del 1886. Jo vaig arribar quan el fil de la història ja havia entrat al Segle XX, als anys 20, quan es duu a terme la tasca més important.

Marcela Lucci parla del "Comitè Llibertat". Aquest comitè es podria definir com "el braç polític del Casal Català", no pas perquè aquest fós una organització armada amb braç polític, evidentament XD, sinó perquè el Casal tenia finalitats bàsicament culturals i van decidir separar l'acció més política a través d'aquest comitè. Típic dels catalans això, com si la nostra lluita política no fós cultural...

La primera acció important del Comitè Llibertat és comprar una bandera per enviar-la a Catalunya i que representi als catalans d'Amèrica a les festivitats senyalades. Potser el fet en si sembla una tonteria, però aquesta acció va servir per posar a prova la coordinació i predisposició de totes les organitzacions catalanes d'Amèrica, des dels Estats Units fins a la Patagònia.

video

Sens dubte, però, l'acció més rellevant dels casals catalans d'Amèrica va ser finançar l'Exèrcit Català de Francesc Macià que protagonitzaria els Fets de Prats de Molló del 1926.

video


Els catalans d'Amèrica es van implicar enormement en el projecte polític de Francesc Macià. Després del fracàs dels Fets de Prats de Molló, Macià estava exiliat a Bèlgica i el Casal Català de Buenos Aires li prepara tot per treure'l d'Europa i portar-lo a Argentina.

video

A dia d'avui, qui visiti la seu del Casal Català situat a San Telmo, quan pugi al primer pis, al replà de l'escala, hi trobarà un bust de Macià i una reproducció de la seva firma al llibre d'honor del casal.


Per Marcela Lucci, les organitzacions de catalans d'Amèrica no tenien una ideologia política definida més enllà del sentiment nacional, però de dretes no eren. Això va fer que, malgrat les diferències que tenien amb el projecte polític que finalment s'estava desenvolupant a Catalunya durant la República, féssin un front comú contra el franquisme.

Durant la Guerra Civil organitzen un sistema d'ajuda a Catalunya. Està documentada la sortida de 6 vaixells des de Buenos Aires cap a Barcelona i el finançament de dos centres per infants orfes.
En aquest moment de la conferència, una dona del públic replicava que la seva família en particular mai va arribar a rebre cap ajuda de ningú, fet que demostra la insuficiència de les ajudes en un moment com aquell.

video

Al finalitzar la Guerra Civil i amb l'inici del franquisme, les relaciones dels catalans d'Amèrica amb Catalunya es tallen. A l'intentar explicar el perquè d'aquest aïllament, un dels principals activistes del catalanisme a Buenos Aires, Pere Seras, va dir "és que aleshores hi havia un oceà entremig", com si no hi hagués estat sempre, però aquesta frase expressa moltes coses del què va representar per ells el franquisme, un trencament absolut de la seva relació històrica amb Catalunya que mai més s'ha reestablert al mateix nivell.

video

És important recordar, per més que sigui obvi, que tot això passava sense l'existència d'internet ni d'un sistema de comunicacions com el d'avui en dia i que tota la coordinació de les accions que duien a terme es fèia per correu postal, amb censures als dos països, i amb el que representa de lentitud en la comunicació.

video

De tota aquesta activitat política, Marcela Lucci, no ha pogut esbrinar si el goven espanyol en tenia algun control o si s'investigava per part d'algun servei policial espanyol. Els arxius policials que corresponen a aquesta època van ser cremats l'any 1955.

video

Marcela Lucci considera que la part de l'exili català que ha investigat no és aïllada, sinó que Espanya reprimeix a qui pensa diferent des dels Reis Catòlics.

video

diumenge, 3 de maig de 2009

Gràcies Quim!

En la distància, i encara que aquí fos l'hora d'anar-se'n a dormir, fa molta il·lusió que et saludin amb un "bon dia" des de Catalunya Ràdio!

video

32 anys de les Madres de Plaza de Mayo (2)

Inauguració de la "Galería de los Rostros Revolucionarios" a l'ECuNHi (Espacio Cultural Nuestros Hijos).
Aquest espai, anteriorment havia estat la ESMA (Escuela de Mecánica de la Armada) i va ser un dels grans centres de detenció il·legal durant la dictadura de Videla.

video

divendres, 1 de maig de 2009

32è Aniversari de les Madres de Plaza de Mayo

El 30 d'abril de 1977, un grup de dones es va reunir per primer cop a la plaza de Mayo. Els seus fills havien desaparegut. Se'ls havia emportat "algú", de matinada, però cap organisme oficial se'n fèia responsable.

Van convocar-se tots els dijous a la Plaza de Mayo fins que en tinguéssin la resposta. Han passat 32 anys, més de 1500 dijous, i les "Madres" segueixen a la Plaza de Mayo.

A dia d'avui ja són conscients del futur de seus fills però, justament per això, defensen les idees per les quals van desaparèixer: "nos han parido nuestros hijos" diuen les Madres de Plaza de Mayo.

video

diumenge, 26 d’abril de 2009

Sant Jordi 2009 a Buenos Aires

Acte organitzat pel Casal de Catalunya de Buenos Aires per celebrar la Diada de Sant Jordi.

video

diumenge, 29 de març de 2009

24 de Març de 2009 - 33 anys del cop d'estat genocida a Argentina

El 24 de març és una de les dates negres de la història d’Argentina. L’any 1976, avui fa 33 anys, la junta militar encapçalada per Jorge Rafael Videla realitza un cop d’estat i implanta una dictadura amb un aparell repressiu que crea per primera vegada a la història de la humanitat el concepte de “detinguts-desapareguts”.


video

La dictadura crea unes forces parapolicials que persegueixen i detenen de forma indiscriminada, amb assalts de matinada a les cases, a milers i milers de persones que no combreguen amb el règim i que les consideren membres de la subversió. Els detinguts no passen per les institucions judicials reconegudes en el règim, sinó que son portats a centenars de centres de detenció il·legal distribuïts per tot el país on són torturats repetidament amb l’objectiu d’extreure informació que els permeti desarticular la suposada xarxa subversiva.

Entrevista realitzada l’any 2003 per la televisió francesa a Ramon Díaz Bessone, ex-general de la junta militar argentina:

video

Entre els detinguts desapareguts hi havia estudiants de secundaria que reclamaven el “boleto estudiantil”, docents, membres d’organitzacions de treballadors, fins i tot capellans que havien expressat el seu desacord amb la dictadura, en definitiva, persones que pensaven diferent al règim però que no els podien donar cap informació sobre la suposada xarxa subversiva, simplement, perquè aquesta xarxa no existia com a tal.

La junta militar va negar en tot moment tenir alguna cosa a veure amb les desaparicions, primer negant-les i, posteriorment, desentent-se. Aquestes són les declaracions que fèia Jorge Rafael Videla en relació als desapareguts.

video

video

A més de l’aparell repressor, la dictadura també disposava d’un aparell propagandístic de suport. No m’ha estat possible trobar l’anunci que es feia en relació a les desaparicions, un espot que justificava les detencions indiscriminades amb una trista frase que ha passat a la història “algo habran hecho”. Però si que en podem escoltar un que pretenia convèncer sobre les millores que represetava el nou règim.

video

Però, sens dubte, el més gran aparell propagandístic que va organitzar la dictadura va ser el Mundial de futbol de 1978. Aquest mundial va ser muntat per mostrar al món la millor cara possible de l’Argentina i per tenir entretinguda la població nacional, lluny de la realitat que es vivia a les masmorres del règim. Una altra frase que ha passat a la trista història d’Argentina és el lema que es va crear per el Mundial: “los argentinos somos derechos y humanos”, una frase que no té cap sentit sinó s’entén com un esforç per inculcar a l’opinió pública mundial que a Argentina no s’estaven vulnerant drets humans.

video

A dia d’avui encara ningú ha donat cap explicació oficial, però ja no hi ha ningú que dubti que la junta militar va fer ús del suborn per sortir guanyadora del Mundial. Per classificar-se a la final necessitava guanyar a Perú per més de 4 gols d’avantatge. Segons investigacions periodístiques, la junta militar hauria acordat amb el govern de Perú, que en aquell moment també era militar, la donació de dos contenidors de blat i l’aportació de 50.000 dòlars a alguns jugadors, no tots, de la selecció peruana.

Però els documents audiovisuals del Mundial del 78 i d’aquesta polèmica amb el partit contra Perú encara aporten una altra curiosa dada històrica. Abans de que s’iniciés l’anfrontament el mateix Jorge Rafael Videla va visitar el vestidor del Perú per desitjar sort al seu contrincant i anava acompanyat, ni més ni menys, que de Henry Kissinger, secretari d’estat dels Estats Units.

video

Henry Kissinger, a través de l’administració nortamericana, va estar vinculat a la majoria de cops d’estat que es van produïr a l’amèrica llatina en aquella època, així com als bombardejos de Laos i Cambodja durant la guerra del Vietnam i acusat de genocidi contra el Timor Oriental. Malgrat aquest currículum, l’any 1973 va rebre el premi Nobel de la Pau.

Però tornem al Mundial... El partit en el que Argentina havia de guanyar a Perú per més de 4 gols, finalitza amb un resultat ni més ni menys que de 6 a 0. L’eufòria del país estava assegurada i amb ella, també l'ocultació del què estava passant en realitat.

Però a menys de 300 metres d’allà, a la Esma, escola militar avui reconvertida en museu de la memòria, centenars de detinguts sentien els crits d’eufòria de l’estadi mentre eren torturats. Ho van explicar alguns dels supervivents d’aquest centre de detenció il·legal.

El Mundial, doncs, tenia el doble objectiu entretenir a la població nacional sota la idea de que “el futbol és l’opi del poble” i mostrar internacionalment la cara més amable de l’Argentina a l’opinió pública mundial que ja sospitava alguna cosa del què estava passant. Si bé van aconseguir en part el primer objectiu, el segon els va sortir al revés del què tenien planejat, malgrat la propaganda que dirigien a la pròpia població de com havien de tractar els visitants estrangers.

video

Però un grup de dones portava més d’un any reunint-se tots els dijous a la plaza de Mayo, amb un mocador blanc al cap, simbolitzant el panyal dels seus fills, i senyalant directament a la Junta Militar preguntant on eren els seus fills que se’ls havien emportat una matinada de casa seva. Aquell grup de mares no va passar desapercebut per la premsa internacional que s’hi van acostar per pregunta’ls-hi què feien allà.

video

Aquest vídeo va sortir per les televisions de tot el món i, tal i com li va passar a la Xina amb l’atenció mediàtica generada pels recents Jocs Olímpics on es va fer visible més que mai el cas del Tíbet, els grans esforços de la junta militar per mostrar la millor cara d’Argentina negant les violancions de drets humans que s’estaven cometent, van fracassar degut a aquest grup que es començaria a conèixer com a les Madres de Plaza de Mayo. Aquestes dones van dir que es reunirien tots els dijous a la plaça fins que obtinguessin una resposta oficial del motiu de les desaparicions i, a dia d’avui, segueixen amb la convocatòria.

Així doncs, a través del Mundial, es va donar a conèixer internacionalment la realitat de la dictadura militar, però cap govern va fer res decisiu que fes canviar la sort dels detinguts desapareguts. Van ser organitzacions de la societat civil de molts països del món les que es van solidaritzar amb la situació d’Argentina amb campanyes reclamant el respecte dels drets humans.

M’agradaria explicar una curiositat, i és que a la Universitat Popular de les Madres de Plaza de Mayo, a la clase d’història en la que expliquen l’episodi del Mundial del 78, van portar 4 cartells originals de campanyes que s’havien fet en d’altres països per denunciar els casos de tortures. Un d’aquests cartells em va cridar de seguida l’atenció perquè era escrit en català. Hi apareixia el logotip del Mundial modificat perquè simbolitzés un filferro espinós i, enlloc de posar “Argentina 78” posava “Assessina 78”. La professora va dir literalment “aquí tenemos 4 muestras de carteles de campañas que se hicieron en Europa. Hay uno de Catalunya y... y tambien de otros países”.

Però les campanyes internacionals no van ser suficients per acabar la dictadura. Va ser un altre lamentable fet el què li posaria fi: la Guerra de les Malvines. Empesa per un rampell de patriotisme i grandesa, el 2 d’abril de 1982, la junta militar declara la guerra al Regne Unit per recuperar les Illes Malvines, que són colònia anglesa des del 1833. Va ser una acció suïcida en tots els sentits, però la junta militar no ho creia així i animava als argentins a combatre sota el lema: “Argentinos a vencer!”

video

La guerra va durar 2 mesos. Argentina es va rendir el 14 de juny de 1982. el cost de la guerra van ser 649 morts argentins, 255 britànics i 3 illencs. Avui en dia, ex-combatents d’aquesta guerra reclamen indemnitzacions per haver-los portat a una acció suïcida com aquella.

La Guerra de les Malvines va debilitar definitivament el règim dictatorial que es va veure obligat a convocar eleccions, tot i que trigarien un any i mig a convocar-se. Les eleccions es van celebrar el 10 de desembre del 1983 i s’inicià l’etapa democràtica amb greus conflictes polítics que arriben a dia d’avui sobre la reclamació de justícia pels més de 30.000 desapareguts que es comptabilitzen i els clams a favor de la memòria històrica.

Vídeo de l'acte de memòria celebrat el dilluns 23 de març de 2009 a Tribunales,
convocat per Madres, Abuelas i Hijos de Plaza de Mayo:

video