dijous, 24 d’abril de 2008

De Diades i Nacions

Sant Jordi ha passat desapercebut aquest any. (I què m’esperava, no??) Però bé, una Diada com aquesta té tanta força que les ones sísmiques d’alguna manera o altra es noten fins a 10.000 quilòmetres de l’epicentre.

Davant d’una important llibreria del carrer Florida (el Portal de l’Àngel de Buenos Aires) hi havia una parada des de la que es regalaven roses acompanyades d’un díptic amb la història de Sant Jordi i el què representa actualment aquesta Diada a Catalunya. Però ni rastre de cap llibre en català. El llibreter em va dir que com a molt em podia buscar llibres d’autors catalans traduïdes al castellà. Sembla que la Fira de Frankfurt va tenint el seu efecte... Però molt educadament li he dit que no calia.

Però el tercer apunt al blog sobre Sant Jordi no era per parlar de la rivera del Río de la Plata, sinó d’un altre...

Ahir, abans de sortir al carrer, vaig esmorzar tot mirant el TN Migdia de TV3. Nooo, no em vaig llevar a 2/4 de 3! És el què té ser aquí, et sembla que t’has llevat d'horíssim i quan mires TV3 per Internet es veu que mig Catalunya ja és a La Rambla i l’altre meitat té el dinar a taula... I el Minoria Absoluta comença a les 7 del matí i te’n pots anar a dormir a les 2 de la nit amb un Bon Dia! en directe de l’Antoni Basses!

El cas és que a això t’hi acostumes fàcil, però al què mai m’acostumaré és que quan passen declaracions polítiques de tots els partits parlamentaris n’hi hagi 6. Sempre penso que darrere el Joan Saura s’acabarà la notícia i no... n’hi ha un altre... El "ciutadà del món".

La diferència entre Lluís Llach i l’Albert Rivera és que en Lluís Llach, a les seves presentacions, per parlar d’un col·lectiu de gent del que se’n sent partícip diu (bé "deia" ...snif): “Nosaltres, aspirants a ciutadans...”. Mentre que els amics de’n Boadella... bé... no calen comentaris. Ells ja ho tenen tot fet. Ara només han de mantenir els privilegis que han convertit en drets (por conquista). Mentre en Lluís Llach, amb 60 anys, encara aspira a millorar com a persona, el Sr. Rivera es veu que ja ho té tot fet als 29!

Doncs aquest senyor que fa un temps apareix als TN després del Saura, no se li acut altra cosa que dir que s’hauria de canviar l’11 de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya pel 23 d’Abril. Jo no sé si a ell se li havien indigestat les seques amb botifarra (probablement li hauria passat millor un cocido español) però jo si que em vaig ennuegar amb la media luna que m’havia comprat al forn d’aquí al costat.

Però en el fons comparteixo en part la idea de l’Albert Rivera. Ell, que es fa dir “ciutadà” perquè no vol ser encasellat com a “polític” malgrat tenir un escó al parlament, deu pensar que el 23 d’Abril té unes característiques millors per ser la Diada de la Nació. I hi estic d’acord. Sant Jordi és una gran Diada de País, alguna cosa especial es respira. La gent omple els carrers sortint a passejar i a saludar a amics i coneguts. Els que tenen més sort tenen un detall amb la seva parella. La televisió parla de cultura en franja de prime time! Els polítics callen i parlen els escriptors! Que bé Sant Jordi!

Això és, sens dubte, molt millor que haver de desfilar en una manifestació o haver d’aguantar avorrits discursos polítics nacionalistes! Si, si us plau! Prou Onzes de Setembre!

Amb això estic totalment d’acord amb el Sr. Albert Rivera. i segurament algun dia no molt llunyà aquesta proposta serà tinguda en consideració. Serà un gran dia en el que els catalans ens discutirem sobre la data en la que traslladar la Diada Nacional de Catalunya. S’haurà acabat haver de sortir al carrer l’11 de Setembre i canviarem l’Estelada, simplement, per la Senyera.
Aquell dia jo crec que molts opinaran que ja no té sentit commemorar l’11 de Setembre com a Diada Nacional, però dubto que es consideri el 23 d’Abril per traslladar-la. Molt probablement la majoria opinarà que la nova Diada Nacional sigui la data en la que s’hagi proclamat la Independència, el DIA DE LA INDEPENDÈNCIA.

Aquell dia, Sr. Albert Rivera, vostè i jo haurem de fer un front comú per evitar tenir una nova Diada Nacional basada altre cop amb la política territorial i el maleït nacionalisme. Millor una Diada Nacional amb un altre caràcter, no?

El què passa és que jo estic d’acord amb la seva idea, però no amb la proposta concreta... Crec que m’entendrà si li dic així: La Diada de Sant Jordi és una celebració d’una part de la població i crec que ha de ser de tothom, sense excloure a ningú. No podem crear ciutadans de primera i de segona! Per tant hem de buscar una Diada de caràcter cultural i que integri a tothom. I el cas és que ja sé quina pot ser. Una Diada d’origen ancestral en la que encenem fogueres i ballem tot fent lentes rodones al voltant del foc, com la Terra que gira al voltant del Sol. Li sona? La flama s’encén al cim del Canigó i la festa es celebra per tot el país, sense exclusió, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.... si, home! la DIADA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS.

Em donarà suport quan arribi el dia?

Jo mentrestant no puc ajudar-lo en la seva proposta, per què em temo que si ens oblidem de l’11 de Setembre no arribarà mai el dia en què tindrem una Diada Nacional de caràcter cultural, per què no hi haurà Sant Jordi, ni Sant Joan... segurament la única diada nacional serà el 12 d’octubre i aquesta si que és avorridíssima de veritat. És molt antiquada! Em sona a èpoques passades, quan ni Sant Jordi, ni Sant Joan, ni cap festa cultural catalana tenien la força i l’empenta d’ara. I suposo que no és això el què vol, oi?

Per cert, parlant del 12 d’octubre... Ja que vostè té amics a Madrid, per què no els hi comenta, així de bon rotllo com sap fer vostè, que canviïn aquesta diada i la traslladin el 14 de febrer, dia de San Valentín? És una diada molt bonica, dels enamorats..., on el color rosa i cupido brollen per tot..., els aparadors i els anuncis de la tele s’omplen de caixes de bombons en forma de cor i el Corte Inglés s'aboca a la festa!

...ei, només és una idea!

dimarts, 22 d’abril de 2008

El meu País és tant petit... però allà on vas, te'l trobes!

Aquí encara és capvespre i Argentina i Chile estan o a la cancha o davant de la televisió: futbol. M’havien dit que les mogudes del Boca eren espectaculars, i ja n’havia vist alguna, però cap com la d’avui. Avui juga el Boca, a 5 quadres d’aquí, contra el Maracaibo de Venezuela i, a la mateixa hora, a Santiago de Chile es disputa un partit amb el que el Boca es juga la classificació a la Copa Libertadores. Els "futbolers" llatinoamericans estan emocionadíssims, però jo com que no sóc ni una cosa ni l'altre penso que a la mateixa hora que els aficionats estan entrant als corresponents estadis, Catalunya està entrant al 23 d’abril, Sant Jordi, una de les millors Diades que tenim! Per tant, avui apunt al blog sobre els Països Catalans...

Lluís Llach dèia que tenim un País Petit..., però coi! allà on vas te’l trobes!

Al mig del barri de San Telmo hi ha un edifici modernista català que sembla talment arrencat d’algun punt del Penedès i que l’hagin deixat caure allà al mig. És la seu del Casal de Catalunya a Buenos Aires, un dels més importants del món, fundat el 1886.

Segurament que demà Buenos Aires no farà olor de roses ni de llibres acabats d’imprimir, com molts carrers catalans. Però qualsevol que passi pel carrer Chacabuco, a l’alçada del 863, es sentirà observat per Sant Jordi matant el drac.

Fins i tot una “molinenca per casualitat” és homenatjada al costat de Sant Jordi. A Molins de Rei li enderroquen la casa natal, mentre a Buenos Aires li aixequen un teatre...

Però no només passant pel Casal de Catalunya un es pot sorprendre veient noms, imatges o símbols que resulten molt familiars però que descol·loquen una mica al trobar-los en un altre entorn.

A l'entrada de la copisteria de la Universitat Popular Madres de la Plaza de Mayo hi ha un expositor on es mostren cartells de diversos actes relacionats amb Las Madres. Però el primer que salta a la vista és aquesta frase “UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE”.

Al mateix expositor hi ha un cartell d’un acte a Calella de la Costa i també el d’una concentració a plaça Sant Jaume convocada per La Crida, els anys '80. I quan vas a pagar, a la caixa registradora, destaquen dos adhesius de FreeCatalònia.

Però per adhesius, el que portava un Fiat Uno blanc... el logotip d’Andorra!

Aquest:

I el carrer on estic allotjat ara, Almirante Brown, a una quadra, fa cantonada amb el carrer Pi i Margall.

Avui és Sant Jordi, una Diada única al món. No hi ha festa laboral, però tothom sabrà trobar una estona per sortir a visitar la Fira del Llibre i penjar la senyera al balcó. A mi em tocarà anar al carrer Florida, on a l'alçada del número 300 hi haurà l'única parada de llibres de Sant Jordi en molts quilòmetres a la rodona. Espero poder-me firar algun llibre en català...

Però si avui és el dia del patró, d’aquí a quatre dies ho serà de la patrona i, en aquest cas, Buenos Aires també serà observada, des d’una finestra de Chacabuco 863, per la verge de Montserrat.

Felicitats als Jordis i bona Diada a tothom!

diumenge, 20 d’abril de 2008

De "rosarines", cantautors, fum i un 1r. Aniversari

(ai! ...però si jo tenia un blog!)


El segon dia d’haver arribat a Buenos Aires un argentí em va dir: "Hay ochenta Sabinas en San Telmo!”. I és cert. Vuitanta Sabinas, trenta-cinc Ismaels Serranos, una cinquantena de Silvios i uns quants Charlys, Redondos o Pablos Milanés...

El cas és que abans de venir cap aquí ja se’m passava pel cap la idea d’intentar buscar amics per fer un grupet per fer versions de cantautors... a veure si algun bar ens convidessin algun dia a tocar.. no sé. El què no sabia és que aquesta idea, a San Telmo, és més vella que l’anar a peu! Està ple de locals que ofereixen actuacions en directe d’aquest estil.

Aquesta setmana han aparegut dues noies de Rosario a l’hostal. Una rossa i l’altra morena, amb una guitarra i un cajón flamenc sota el braç... la versió argentina de Sílvia Comes & Lídia Pujol... Volten en colectivo pel país. Aviat aniran a Chile, i el proper mes de gener a Cuba on es preveu que hi hagi bastanta moguda cultural per la celebració del 50è aniversari de la Revolución cubana. Des d’allà pensen tornar cap a Argentina i, a mida que vagin baixant, s’aniran aturant als diferents països buscant locals on puguin oferir la seva música a canvi de quatre duros que els permetin arribar fins a la següent ciutat. Podrien ser personatges per una pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu... però no, són reals.

Han arribat aquesta setmana a l’Hostal de la Boca i ahir van actuar a un boliche de San Telmo.

video

Per cert, la percusionista és, sens dubte, la Míriam Burriel III, cert?

I després del concert oficial, com no podia ser d’una altra manera, va venir la festa priveé a l’Hostal de la Boca (o Hostal de la “Coca”, com li diuen els xilens quan fem festes com aquesta. Això si, tot substàncies legals, eh!).

Per acabar-ho d’arreglar, el Boca Juniors va jugar ahir a La Bombonera i va guanyar per 2 a 1. El carrer també era una festa, tenyida de groc i blau: el groc de la cervesa i el blau de l’etiqueta de Quilmes.

I tot això passa mentre, degut a la mala visibilitat que hi ha pels carrers, els porteños es pregunten si estan a Buenos Aires o a Londres, per què això de “Bons Aires” aquests dies no és més que un catxondeo.

Es veu que els ramaders estan fent “crema de rostolls” a Entre Ríos, una pràctica que serveix per regenerar la terra per a noves pastures. Però els molt bèsties estan cremant 60.000 hectàrees de terreny!

Això passa a quasi 200 quilòmetres de Buenos Aires, al delta del riu Paraná, però aquesta distància no evita (Perón :P) que el fum arribi fins aquí convertint la puresa del nom de la ciutat en una mena d’acudit amb poca gràcia. A més han hagut de tallar carreteres per què la densitat del fum era tant gran que es fa molt perillós circular-hi. El fum fins i tot ha creuat el Río de la Plata i ha arribat a Uruguay. Sort que de tant en tant el vent canvia de direcció i es dóna “un respir” a la ciutat.

Els empresaris del camp defensen que aquesta és una pràctica ancestral pel tractament del terreny, però el govern ja ha declarat la quema de pastizales com a il·legal. Els bombers no fan gran cosa al respecte. Aquí no hi ha un cos professional de bombers, són voluntaris, i es veu que aquests dies estan bastant mandrosos i amb molt poc voluntarisme. I tota l’acció política que surt de la Casa Rosada és una previsió del temps que diu que dimarts plourà i que ja s’apagarà... Ja em veig a la Cristina fent danses de la pluja al despatx presidencial...

Per cert, aquí tothom es refereix a la presidenta com “Cristina”, així, pel nom de pila. Tant a les converses de bar, com els periodistes pel TN o en qualsevol intervenció pública: “Cristina dijo...”, “Cristina hizo...”.

I enmig de tot això, els habitants de Rosario, que estan picats amb els porteños talment com Sabadell amb Terrassa, se’n riuen de tot dient que ells ja fa anys que pateixen les conseqüències de la quema de pastizales i que ha fet falta que el fum arribés a la capital per què hi hagués consciència d’aquest fet.

I amb tanta fumera, molt pròpia del Racó dels Gegants Vells per la Candelera quan la llenya de les fogueres no vol cremar bé, entre inhalació i inhalació de fum, aquest cap de setmana he pensat més d’un cop que a 10.000 quilòmetres d’aquí hi havia La Principal de la Nit dalt de l’escenari per celebrar el primer aniversari del Mulei. Marcel Casellas i Francesc Ribera “Titot”, líders espirituals indiscutibles a Molins i jo tant lluny!

Espero que hagi anat molt bé!

PD: 20 d'abril... un dia molt... "Celtas Cortos".

dissabte, 12 d’abril de 2008

15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ

No tingues por (Obrint pas)

Ja no puc veure més enllà
dels teus ulls que m'estan mirant,
quants cops hem hagut de callar?
He estat un temps sense pensar
somriures que no tornaran
he estat un temps sense parlar.

No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.

Si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat,
com jo que sempre el duc
dins el meu cap.
La gent es pregunta
com sóc capaç d'odiar,
si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat.

Oblidat...

Enllaç a Maulets.org
Enllaç a Vilaweb.cat

divendres, 11 d’abril de 2008

La Flama de la... Germanor?

Avui, la Torxa Olímpica ha desfilat per Buenos Aires. Han desplegat 5.700 (5.700!!) efectius de seguretat de tots els cossos policials per custodiar-la. Ahir, el diari de referència argentí, el Clarín, publicava que per un derbi Boca-Rivers, considerat partit d’alt risc, es despleguen 1200 policies per garantir la seguretat de la gent i que per custodiar “un cilindrito de setenta centímetros” (sic.) en treuen 5.700 al carrer. El Puerto Madero, lloc des d’on ha sortit la torxa, avui feia honor al segon significat que pot tenir el seu nom: cada 3 metres hi havia un policia.

I per si això fos poc, un grup d’una quarantena de policies corria encerclant l’esportista que duia la flama...

La torxa olímpica ha estat històricament símbol de la pau i de la germanor esportiva entre Nacions (Nacions?) bé, deixem-ho amb “estats”. A l’antiguitat es feien treves si hi havia alguna guerra en curs durant els Jocs. Ara ja s’ha perdut aquesta noble pràctica... Avui 5.700 policies armats, molt nerviosos, s’han desplegat per “protegir” aquest símbol de la pau. “Cubre allá! CUBRE ALLÁ!!" era el lema que se sentia al pas de la torxa, pronunciat pels uniformats amb pistola.

Però les úniques persones que mostraven interès per acostar-se a la torxa eren enfervorits argentins amb càmera de fotos a la ma que volien immortalitzar aquest moment històric: per primera vegada la Torxa Olímpica passava per Buenos Aires.

Les associacions pro-tíbet havien anunciat aquesta setmana que no tenien cap intenció de boicotejar el pas de la flama i que únicament aprofitarien l’aparador que representa el pas de la torxa per manifestar de manera pacífica.

La torxa s’acosta cap al centre, a la Casa Rosada i Plaza de Mayo, i es veu que es fa necessari incrementar la presència policial. S’incorporen a la corrua la policia federal amb quads.

I l’encerten, per què a la Plaza de Mayo és on apareixen els primers individus pro-tibetans perillosíssims. Aquí en tenim un exemple...

Aquests si que van armats de veritat, no com els policies! Són tant agressius que tenen la indecència de mostrar cartells a favor dels Drets Humans, banderes tibetanes i fins un llibre del Dalai Lama! Sens dubte, armes de destrucció (conscienciació) massiva.

La torxa segueix el seu recorregut i arriba a la mítica Plaza del Obelisco. Més argentins pro-Tíbet segueixen amenaçant amb les seves potents armes: els cartells i la veu.

I la torxa passa sense més. Però un grup de xinesos uniformats amb la samarreta dels Jocs Olímpics es queda a la plaça. Parlen entre ells i es dirigeixen cap al grup “rebel”. Sense pensar-s’ho dos cops, els xinesos es posen a llençar insults i a estripa’ls-hi els cartells.

Així eren els cartells:

Així han quedat després de que un xino hi passés pel costat:

Així, sense immutar-se. Sense formar part de cap cos de seguretat (això que n’hi havia 5.700!) sinó de la comitiva que acompanya la torxa... Sense el més mínim indici de vermellor a la cara. Estant de visita a un país forani, acompanyant un símbol de la Pau...

S’acosten, els estripen els cartells i fan el posat de víctimes si algú es resisteix a les seves intencions.

El lema de Free Tíbet ha canviat per: ESTO NO ES CHINA! NO NOS PODEIS REPRIMIR EN ARGENTINA!

video

I la cosa no ha passat d’aquí. Els perillosíssims elements pro-Tíbet, que amb els cartells estripats tenien les mans lliures per esclafa’ls-hi a la cara dels xinos, no les han fet servir: NO QUEREMOS SER COMO VOSOTROS!, NOSOTROS NO SOMOS VIOLENTOS!

I el símbol de la Pau i la Germanor ha seguit el seu camí, custodiada per 5.700 policies armats i amb un seguici de xinesos cofois que coarten la llibertat d’expressió a argentins al seu propi país.

dilluns, 7 d’abril de 2008

Nen, surt cap al carrer!

A la ciutat de Buenos Aires és difícil trobar un banc per seure. No és que no n'hi hagi (al contrari!), és que sempre hi ha gent que els ocupa.
La ciutat està plena de places i parcs, cadascun amb la les seves particularitats: La plaza de la Cerveza, a San Telmo, amb els cambrers servint Quilmes a tort i a dret a les terrasses dels bars i artesans que hi instal·len les seves parades. El parc Lezama, on cada cap de setmana hi ha fira i qualsevol altre dia parelles que busquen les zones discretes del parc. La Plaza del Congreso, amb atraccions infantils...

I clar, la gent surt de casa i hi va.

Però, a jutjar per les seves cares, la plaça pr
eferida pels infants porteños és la històrica Plaza de Mayo. Els dies que no està plena de manifestants, està plena de coloms que no tenen cap problema per jugar amb ells.