dimarts, 26 d’agost del 2008

Rainin' In Paradize - Manu Chao

Un vídeo-clip molt bo de Manu Chao, rodat en un antic "colectivo" de Buenos Aires i amb la gent de Rádio La Colifata*

*Colifata: del lunfardo colifato, "loco querible"


Segurament és absurd traduir a Manu Chao per què ell mateix juga a no utilitzar bé els idiomes (en aquest cas l'anglès), però almenys serveix per tenir una idea per on va...:

Avui plou...

A Zaire
No era un bon lloc
Aquest món està boig
És una atrocitat

A Congo
Encara és un mal lloc
Ells van matar al meu amic
És una calamitat

Vinga Masai, vinga Masai, sigues pacífic
Vinga Masai, vinga Masai, mantén-te alerta!

A Monrovia
No és un bon lloc
Boja va l’arma
És una atrocitat

A Palestina
Massa hipocresia
Aquest món es torna boig
No és una fatalitat

Vinga, Massai…

Avui plou
Avui plou
Avui plou al paradís

A Bagdad
No és una democràcia
És perquè
És un país dels USA

A Fallouja
Molta calamitat
Aquest món es torna boig
No és una fatalitat

Vinga Massai…

A Jerusalem, a Monrovia, Guinea Bissau
Mantén-te alerta!
A Jerusalem, a Monrovia, Guinea Bissau
Avui plou

Vine a les mentides dels contes d’infants

Vinga Masai, vinga Masai...

Benvingut al paradís.

diumenge, 24 d’agost del 2008

Vacances

El calendari lectiu s'atura 15 dies a ple hivern. Són les "vacances de Nadal" que a Buenos Aires passen a finals de juliol i principis d'agost. Sense llumenetes al carrer, clar està, però en definitiva, vacances d'hivern en les que m'han visitat el Jordi i la Ma. Àngels i hem aprofitat per voltar una mica... Uns dies més tard, s'afegeix l'Aleix, just a temps per anar a Misiones, moltes de les fotos són seves.

El "Subte A":
(diuen al Casal de Catalunya que el va portar a Buenos Aires Francesc Cambó i, sens dubte, encara és el mateix)

"Los jueves en la Plaza", amb Las Madres:

Caminito:

La Península Valdés:
Uns 1500 cap al sud, aquesta península crea un golf amb unes condicions que fan que les balenes antàrtiques hi vagin a reproduir-se.

Imatges de la Patagònia:

Misiones:
La província de Misiones es al nord. Allà on s'ajunten els rius Iguazú i Paraná creen la triplefrontera entre Brasil, Paraguay i Argentina. Compta amb el Parc Natural d'Iguazú i unes impressionants cascades. Al Puerto d'Iguazú hi ha 96 hotels, però si et desvies només 150 metres de la carretera asfaltada per on circulen els "micros" dels turistes, et trobes amb un poblat Guaraní. El nom de la província prové d'una història que convé no oblidar i que Roland Joffé va plasmar a la pel·lícula "La Misión". Però aquest és un tema per dedicar-li un altre apunt especific al blog...




diumenge, 17 d’agost del 2008

Crònica de la meva germana des de Palestina

Abans de marxar a Palestina, no em podia imaginar com seria aquest país. Em feia por i respecte però ara només tinc ràbia i indignació. Segurament perquè no es pot fer res davant una ocupació tant forta i tant clara, ni davant unes potències mundials que els donen suport. Realment es un conflicte entre un gegant i una formiga, on el gegant pot decidir en qualsevol moment quan aixafarà a la formiga.

Sortint de Tel Aviv amb taxi es veu un país preciós. La gent va amb bicicleta, hi ha grans carrers i edificis... El conductor ens diu que ens hem de desviar de la carretera, que ens toca agafar la carretera palestina i deixar la israeliana. Sí, hi ha dues carreteres per anar al mateix lloc, una per cadascú. Ens anem acostant al territori palestí i de cop ens apareix un gran mur de color gris davant nostre. Un mur que no et deixa veure què hi ha a l’altra banda i que de moment no ens podem ni imaginar el què significa aquesta separació.

Després de parlar amb molta gent, de visitar diferents ciutats i de moure’ns entre checkpoints se’m fa un nus a l’estómac cada cop que penso en tot plegat. Jo ho he viscut com a “turista” i no em puc arribar a imaginar del tot com deu ser viure-ho diàriament i directament. És una angoixa constant, un saber que no es pot fer res però voler lluitar alhora per no tenir la sensació de que està tot perdut. I això passa perquè els israelians utilitzen una tècnica lenta, un genocidi que està durant dècades.

Ahir vaig parlar amb un noi de 22 anys que havia estat un any a la presó quan tenia 18 anys. Li vaig preguntar perquè hi havia estat i em va dir que la raó per la qual la majoria de joves acaben a la presó és simplement perquè són palestins. Potser perquè els nois joves són els més perillosos pels israelians ja que per ells són possibles terroristes. D’aquesta manera intenten prevenir possibles atacs, atemorint-los dins a les presons. Ara aquest noi és monitor voluntari d’un campament d’estiu, però no crec que ho sigui perquè a la presó aprengués a no fer actes terroristes.

És increïble escoltar les històries personals de cadascú. Sembla impossible que tot això sigui real. A vegades li diem a la Maria, la filla gran de casa nostra, si ens vol acompanyar a alguna excursió. No pensem en què ella no es pot moure pel seu propi territori i la resposta sempre és negativa. L’altre dia ens va dir que cada estiu des de fa dotze anys, demana un permís per anar a Jerusalem. Aquesta ciutat es troba a pocs quilòmetres de Betlem, la seva ciutat. Malgrat això diu que no recorda gaire com és aquesta ciutat perquè mai li han concedit el permís. També ens diu que li agradaria molt anar-hi però que està cansada dels soldats, de que l’humilïn, i que prefereix evitar passar pel seu costat i quedar-se a casa. L’entenc perfectament perquè a nosaltres que som “turistes” ens tracten amb despreci. A ells, doncs, encara més.

Un checkpoint és com el control d’entrada a una presó. Primer s’ha de fer una fila interminable, mentre vas sentint com la porta giratòria de ferro grinyola cada cop que passa algú, això si el soldat deixa de cridar a tothom que passa. Mentre estàs a la fila mires munt i et trobes envoltada de soldats, vestits de verd amb ulleres de sol i una metralleta a les mans. No et deixa d’observar, qualsevol cosa que facis. Després de passar la gàbia de ferro hi ha control de metalls i els palestins llavors es dirigeixen dins a una habitació on els interroguen. No sabem què fan allà dins perquè els turistes no ens hi deixen passar. Al sortir, nosaltres ensenyem el passaport per tercera vegada i els palestins posen el dit a una màquina per quedar fitxats.

I això és cada dia el què es troben els que han pogut aconseguir un permís per passar el mur. Generalment només són els treballadors i ho fan de forma temporal.

L’altre dia vam anar a Hebrón. Aquesta ciutat palestina es troba ocupada pels jueus. A les cases del casc antic hi viuen a la part inferior els palestins i a la part superior els jueus. Cadascú té la seva porta d’entrada per un carrer diferent. Els carrers estan coberts per una xarxa metàl·lica a l’alçada del primer pis ja que els jueus tiraven la seva brossa, ampolles, maons... al carrer dels palestins. Per això van decidir posar la xarxa, però ara segueixen tirant claus, trossos de vidre... No puc entendre com poden arribar a viure així. Pels mateixos israelians ha de ser un infern. El casc antic d’Hebrón està ple de checkpoints. A tot arreu. Cada pocs metres passes un control. Els carreres estan plens de càmeres de vigilància, de soldats mig camuflats o apuntant amb la metralleta. L’altre dia estàvem al mig d’un carrer, vaig mirar amunt i em vaig trobar un soldat apuntant-me amb la metralleta. Em vaig posar molt nerviosa i em vaig voler amagar, però la metralleta segueix els teus passos. És una angoixa constant. Un control constant que els ha fet perdre la seva dignitat. A la porta d’entrada de la Mesquita principal d’Hebrón hi ha un checkpoint. No els deixen respirar ni quan van a fer les seves pregàries. No m’estranya que el casc antic sembli una ciutat fantasma. No es veu quasi ningú. Les botigues estan tancades perquè els israelians els han prohibit tenir-les obertes. La resta de gent prefereix quedar-se a casa.

Podria explicar molts més exemples, tothom té la seva història per explicar i cada dia passen coses surrealistes. Per ells forma part de la seva rutina i no hi troben res d’excepcional. No se’ls veu la indignació a la cara, sinó una paciència impressionant. Però tampoc s’han conformat amb això. Ells mateixos ens diuen que l’únic que els queda és la resistència. Jo en aquesta afirmació hi veig pessimisme. Estan sols davant un gegant. La comunitat internacional els ha deixat sols. A nosaltres ens diuen que els palestins són musulmans. Però he vist gran quantitat de palestins cristians. Israel és un estat jueu envoltat de països musulmans, un punt amb un gran valor estratègic per controlar tota aquesta zona. Evidentment, Estats Units i altres grans potències hi tenen molt interès. Tota la resta els és igual. No els importa res més. Suposo que això ja ho sabia abans de marxar, però un cop ets aquí no pots evitar sentir una ràbia molt més forta. Ara entenc molt més el què passa aquí, els problemes, el dia a dia de les persones. Però ara em costa molt més entendre com pot ser possible el comportament del nostre món.

Gràcies Ignasi per voler penjar aquest escrit en el teu blog.

diumenge, 3 d’agost del 2008

Palestina



Rodeado de alambradas, muy cerca de Belén,
en plena Zona Cero nació el hijo de un dios.
Los olivos se secan y Palestina ve
como bajo los escombros duermen
palomas que se esconden del invierno.

Ismael Serrano


Ahir vaig rebre una crònica de la Mireia, la meva germana. És a Palestina col·laborant amb un campament de joves.

Aquí, a l'Amèrica Llatina els mitjans de comunicació pràcticament no en parlen gens del conflicte del Pròxim Orient, la gent en sap ben poca cosa. Però a Catalunya les imatges i informacions d'aquella zona arriben gairebé de forma diària a través de corresponsals amb armilla beix que pràcticament hem naturalitzat que ens apareguin a casa a l'hora de dinar mostrant-nos terribles situacions com si fossin un capítol més d'una telenovel·la que els guionistes s'entesten a allargar
indefinidament fent-se extremadament pesada, surrealista i absurda.

No sé molt bé si era tristesa

o el dolor antic d’uns ulls d’infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d’un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia,
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un nínxol anònim per l’infant de Beirut.

Al cel hi té els Deus del "napalm"
i el tro infernal d’ocells de plata,
en l’horitzó, només, l’exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mauthausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d’un món on ja ningú no respon
als ulls immòbils d’un infant de Beirut.

Infant de Beirut, Lluís Llach
Disc: "I amb el somriure, la revolta" (1982)

Però ahir no era cap corresponsal amb armilla d'Indiana Jones qui m'explicava coses de Jerusalem, Ramallah o Betlem... Mentre llegia el correu, m'anava generant imatges mentals on apareixia la meva germana enmig de tot el què explica i els fets prenien un realisme difícil de descriure.

"Un mur que ja fa uns 800 Km de distància, ja quasi està acabat... Un mur de formigó, d’entre 8 i 15 metres d’alçada, coronats per un reixat electritzat amb una torre de control cada 500 metres amb un soldat a dintre. Construït en terres palestines, cada quilòmetre de mur ha costat $1.500.000, majoritàriament amb diners americans i fet amb mà d’obra palestina"


"Ells surten a treballar entre les 4 i les 6 del matí, per poder-se guanyar les garrofes a l’altre cantó del mur. Només poden passar els que tenen permís, ja sigui de treball o algun excepcional. La porta està a Betlem. S’entra per un passadís reixat per tots cantons. Passes un primer control. Una cua llarga en forma de ziga-zaga on s’acomula la gent. Amb cara de pocs amics, amb cara d’estar cansats d’haver de fer cua per anar a treballar. Una cua innecessaria, que els fa perdre cada dia dues hores a l’anada i dues a la tornada"

"Hi ha qui diu que Jerusalem és una ciutat acollonant, i té raó. El casc antic és un formiguer bulliciós on hi conviuen diferents comunitats, amb diferents religions i pensaments.
(...) Impressionant el contrast entre les diferents religions: El mur de les lamentacions al costat de la Mesquita Al-Aqsa, a uns metres del Sant Sepulcre."

"
De cop ens vam trobar asseguts dins una casa, prenent te amb una família just al costat d’una casa totalment derruïda per una excavadora israeliana, pressumptament acusats de formar part de Hamas."

"Visitem el mur que envolta i aïlla tota la ciutat de Qalqilya com si estiguessin en una presó. Només hi ha un únic checkpoint d’accés a la ciutat. Fem algunes fotos i tornem al centre. Un cop al centre, de sobte, ens trobem envoltats per tot de furgonetes de la policia palestina. Ens obren la porta de l’ambulància amb les metralletes a les mans i ens pregunten si hem estat fent fotos als soldats israelians"

Més enllà de les ones d’un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t’arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Palestina, Lluís Llach
Disc: Geografia (1988)