divendres, 30 de maig del 2008

El cul d'en jaumet

Estava clar que no podia durar gaire tancat a casa:

Lluís Llach es perfila com a futur director de la Processó de Verges (Diari de Girona)

Lluís Llach va retirar-se dels escenaris a finals de març de l'any passat amb un doble concert a Verges. Avui, catorze mesos després, els veïns del seu poble natal voten si li donen la confiança per ser el nou coordinador i director de la Processó de Setmana Santa fins a l'any 2011. S'espera una aprovació sense problemes, ja que no s'ha presentat cap altra alternativa.

L'associació que gestiona la processó ha convocat avui als veïns de Verges a una assemblea extraordinària per aprovar el nomenament. En la carta enviada per a convocar l'acte, la junta directiva de l'associació explica que ha rebut de Llach "un projecte engrescador de renovació de la processó de Verges" que preveu "modernitzar i adequar als nostres temps de la nostra tradició més coneguda arreu".

La directiva de l'associació dóna ple suport al projecte de Llach, "que coneix i estima la processó com tots els vergelitans". Afegeixen que "apostem per aquest projecte, perquè sabem que sabrà mantenir l'essència, adaptant-la tecnològicament als nostres temps".

Per als responsables de l'associació presidida per Tono Casabó, la renovació de la Processó de Verges és "necessària" i "fins i tot, urgent", que "amb la seva implicació i experiència la veiem factible".

La idea de Llach és crear diversos equips de treball que requeriran d'una àmplia participació veïnal.


ELS MEUS ULLS AQUÍ

Quan el vent és l’antic amic

que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes

i en l’amor és brau i en el joc fidel

penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar és l’antic amant

que et penetra les roques i amara la teva pell

i en l’amor és brau i en el joc fidel

penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el temps... quan el temps...

Temps era temps, quan encara les bruixes

campaven dalt del campanar

i eren mestresses de nits i tempestes

amb línies de vols regulars.

Passeu nens, passeu, és com un guinyol,

ei, canta el gall, s’ha aixecat el teló,

acte primer, a poc a poc surt el sol.

La plana es desvetlla i el Montgrí fa un gran badall.

Temps de fileres de carros mandrosos

que anaven buscant l’horitzó,

temps de llonguet i la bossa de cuiro

per anar a l’escola, i "cara al sol",

temps de dir: "mossèn: fa més d’un mes

i no sé quants mals pensaments he tingut".

"Fes un promig, fes un promig".

Tocar les parts és un pecat, valga’m Déu,

deu mil inferns van cremant, valga’m Déu.

Ai, pels anys cinquanta la moral dins d’un bastó.

Temps de cinema a tres peles

amb dret a xiular pel retall el petó.

Mentre els avis practicaven llengües

amb els turistes dels contorns:

"Vus tiré tot druat

i després turas quilometres giré cap a la goix.

I ja ho trobareu, ja ho trobareu".

Veus com m’ha entès, el proper te’l fas tu.

Pssa, en francès qualsevol se’n surt.

Ai, pels anys cinquanta la saviesa dins el cor.

.............................................................................

Quan el temps és l’antic company

que et fa ric en records i pobre en el que vindrà

i amb el vent tan brau i amb la mar fidel

penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí,

penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.


Quan el temps... quan el temps...

dimarts, 27 de maig del 2008

Un brindis per Guinea Bissau!

Tia Eugenia ha enviat un correu amb fotografies de la festa que han fet a Casa Emanuel per celebrar els aniversaris dels nens suposadament nascuts el mes de maig.

"Para que nos recuerden", diu! No fa falta cap mail, Eugenia, perquè cada dia, en algun moment o altre, el cap se te'n vagi cap a Guinea Bissau. Però es genial rebre notícies vostres i veure que seguiu amb bons motius i l'alegria de sempre per fer celebracions!

PER MOLTS ANYS!!

dissabte, 24 de maig del 2008

"Cumpas"

Aquests són alguns dels meus companys de classe. Els divendres, quan sortim de la Universitat a les 10 del vespre ens reunim a casa d'algú. Vam començar a fer-ho la segona setmana de classe quan una companya ens va convidar per celebrar el seu aniversari. Entre cervesa i Fernet (beguda de la terra argentina) vam decidir organitzar una publicació que començarà a sortir el mes vinent. El Fernet també ha inspirat que organitzem altres coses, com una sortida de cap de setmana a Rosario, ciutat originària d'aquesta beguda, i natal de Che Guevara, (per aquest ordre d'importància ;p) els dies 14 i 15 de juny, quan es commemorarà el 80è aniversari del naixement del Che (www.monumentoalche.com.ar). També hem decidit començar a fer un cicle de cine-fòrum on la primera pel·lícula serà ni més ni menys que "Llach, la revolta permanent". I tenim un blog obert: http://mamasoyperiodista.blogspot.com.

El que surt fumant a la foto és el professor de redacció periodística. El divendres de la setmana passada vam envair casa seva. A partir de la setmana vinent ja tindré el meu piset i crec que té molts punts per convertir-se en la seu oficial de les reunions dels divendres (i en centre d'acolliment dels catalans que vulgueu venir a visitar (-me) Argentina!).
Per cert, ahir ens vam reunir a la seu de la CTA (Central de Treballadors d'Argentina) per què ens van deixar la fotoduplicadora per treure els primers exemplars del butlletí. A la paret hi havia la foto d'un mural que van pintar a una paret de Buenos Aires amb una frase interessant: Debe saber, sr juez, como se vive para juzgar como se peca.

I ahir a la tarda, tenia classe d'història de Las Madres. És una assignatura comú a totes les carreres de la Universitat Popular i, per tant, és la més multitudinària per què hi ha gent de totes les carreres. Es fa a l'auditori. Ahir parlàvem del Mundial Argentina'78 que es van disputar en plena dictadura de Videla. El focus d'atenció mediàtica que va generar el mundial de futbol va fer que algun periodista es deixés caure per la Plaza de Mayo i la lluita de Las Madres d'escampés pel món sencer. El vídeo que vaig penjar en una de les primeres entrades del blog, que és en blanc i negre i que surten Las Madres demanant ajuda als mitjans de comunicació va ser gravat en aquest marc.
Doncs bé, arreu del món hi va haver campanyes similars com les que estan passant ara amb els Jocs Olímpics de Beijing i el cas del Tíbet i la professora va portar 4 cartells de països on s'havien fet campanyes de denuncia del terrorisme de la dictadura militar i els va penjar a la paret. Un d'ells era ni més ni menys que de Catalunya i la professora, quan els hi va fer referència, va dir: "Ahí tenemos carteles de algunos paises que se solidarizaron con la lucha. Hay de Catalunya... y... de otros países." Hehe. Catalunya "y otros países"! I això que els altres 3 eren d'estats europeus que tenien bastants més punts per què els hagués anomenat.
Per cert, és curiós que l'any 78, en plena transició, any d'aprovació de la maleïda constitució espanyola, un any abans de les primeres eleccions municipals... els catalans tinguéssim temps de pensar i fer campanyes per un país de l'Amèrica Llatina. És que mira que som... XD

Que vagi bé!

PD: Catalunya 0 - 1 Argentina: Guanya Catalunya!

dijous, 22 de maig del 2008

Efecte Patum

Un ordinador portàtil: 5000 pesos
Una connexió a Internet: 80 pesos
Estar a Buenos Aires i poder veure en directe La Patum: No té preu!
Gràcies www.catalunyaonline.com i www.onsortir.cat!


Per cert, per aquesta banda de l'Atlàntic algú opina que els catalans som "unos locos boludos!"
(Enveja! I això que encara no els hi he ensenyat els vídeos que hi ha al youtube del 3/10 de Vilafranca, del Camell o dels jaleos de Menorca!)

Bona Patum a tots els que tingueu la sort de poder anar-hi!

Per cert, mentre molts catalans donàveu voltes, saltant Plens, a la plaça Sant Pere de Berga, 3 les estàvem donant amb les Madres a la plaça de Mayo de Buenos Aires, amb mate enlloc de barreja, clar està. I els mocadors blancs enlloc dels barrets vermells o negres... En fi, que no era el mateix, cert, però si que hem recordat que avui era dijous de Corpus amb la Laia Vives i una companya seva de Manresa (d'ascendència berguedana). Estan estudiant a Santiago de Chile i aquesta setmana han vingut a visitar Buenos Aires.

(si, potser tocava pentinar-me, però és que ara sembla que si que està arribant l'hivern aquí i comença a fer dies de pluja i vent que són molt d'agraïr per què s'emporta la pol·lució i un pot recordar el què és respirar oxigen!)

Ja toca fundar la "Comunitat molinenca a l'exterior"!

Requisits per ser-ne membre:

1) Persones que no visquin ni treballin a Molins de Rei, però que allà on siguin tinguin un mocador del Camell i la cançó del Pier sempre a mà.

2) Queden exclosos del punt 1 els que viuen a Papiol, per què ells també formen part de Molins de Rei.

3) Queden exclosos del punt 1 els que viuen al barri del Canal, per què ells també formen part de Molins de Rei.

4) Com tota comunitat de reputació, el president serà xarnego, és a dir, no nascut a Molins de Rei. Per fer honor a la tradició democràtica molinenca (pionera en el món mundial i a gran part del sistema solar) la junta s'escollirà per eleccions democràtiques amb llistes obertes on només jo podré optar a la presidència.

5) S'estimaran la terra que els aculli, però no oblidaran mai que Molins de Rei és el centre del món.

6) Si algú no està d'acord en algun dels punts anteriors pot escriure una carta al Llaç i queixar-se pel soroll de les festes populars, almenys tindrà la possibilitat de que se li faci un cap-gros.

Buenos Aires, dijous de Patum de l'any 27 d.C. (després del Camell)


Apa, ja paro de dir parides que em sembla que l'efecte de la barreja m'ha arribat a través de l'ADSL!

Que vagi bé!

dilluns, 19 de maig del 2008

Ismael Serrano

Una mirada familiar t'observa al passar per Corrientes.

diumenge, 18 de maig del 2008

AM 530, La Voz de las Madres "La primera de la izquierda"

Las Madres tenen la seva pròpia veu. Sempre l'han tingut i mai l'han callat, però a partir d'un moment van considerar que seria interessant posar en marxa idees que els permetessin projectar aquesta veu més lluny.
Així van crear la seva pròpia editorial, amb un important ritme de publicacions, i també la seva pròpia ràdio "La Voz de las Madres", amb cobertura a tot el país i també a Uruguay.

Ahir vaig participar d'un dels programes on hi col·laboren dos companys de classe. Els hi havia comentat el cas de'n Franki de Terrassa i em van demanar que hi anés per explicar-ho per la ràdio. Val a dir que la lluita per la independència dels Països Catalans no és molt coneguda aquí i que la feina va ser meva per contextualitzar aquest cas! Explicar en 15 minuts què són els Països Catalans, quina és la seva lluita i què és l'estat espanyol amb suficient detall com per què s'entengui el cas de'n Franki, no és fàcil. Tot i així, crec que va quedar força clar. Al començar l'entrevista vaig haver de corregir al presentador quan em presentava com "un espanyol", i quan m'acomiadava va fer un incís especial per dir que li havia quedat ben clar el per què l'havia corregit a la presentació.

dijous, 15 de maig del 2008

Les obres de la seu (de la seu del C.A.T.)

Si algú es pensava que s'acabaria primer la Sagrada Família (després de ser enderrocada per les obres del pas del TGV i posteriorment reconstruïda) abans de que s'acabés la reforma del Centre Artesà Tradicionarius, s'ha equivocat.

Ahir el meu germà m'enviava un correu en el què apareixien fent una sessió d'improvisació al nou C.A.T. (Ah! Que no era d'improvisació, cert! Hehe.)

El cas és que les obres ja s'han acabat, i la música tradicional torna a omplir aquest espai. Potser si que en algun moment es pot pensar "no és el mateix", "no té el caliu d'abans"... Però un espai no deixa de ser això, un espai, unes parets. El què li dóna personalitat és el què s'hi fa, i el què fa que tingui caliu segurament són els records dels bons moments viscuts allà.

Els paletes ja han marxat del C.A.T. Ara és el torn dels músics i dels que gaudeixen amb la música tradicional que li donin el sentit que han de tenir aquestes parets!

dimarts, 13 de maig del 2008

Franki, Sostres, Termes

No anem bé, Franki (Article de Salvador Sostres publicat a l'AVUI)

Hi ha un noi a la presó per haver ultratjat la bandera espanyola durant les festes alternatives de Terrassa. Sentiments contradictoris. No m’agrada la bandera espanyola ni el que representa, i això és el que en mi preval, però també penso que les banderes són importants, i que són banals els països que no se les prenen seriosament. D’una banda estem en guerra amb Espanya, i això és naturalment el que més m’importa; i de l’altra penso que ha d’existir, i s’ha de penar, el delicte d’ultratge a la bandera. Els símbols ens representen, la senyera em representa, i si la cremen alguna cosa de mi crema amb ella. La iconografia reforça la cohesió de la societat i en millora l’auotestima. És la propaganda que tota estructura necessita per assentar-se. Quan Catalunya sigui lliure voldré que detinguin tot quant animal que faci un us inadequat de la simbologia nacional. Si pensem en el que els espanyols ens fan i ens han fet, aquesta bandera és una anècdota. És veritat. També ho és que nosaltres tenim la visió històrica i ells el poder, i forma part de la seva lògica -i de la lògica- que l’exerceixin. Bé, les meves simpaties pel jove empresonat són escasses. Franki. Deu venir de Francesc, o Franc. Escolta noi, no et podries dir normal? L’aspecte deixat i brut, tampoc és que t’ajudi gaire. I encabat aquesta orquestració de les festes alternatives. Pretextos per no treballar, per defugir tota responsabilitat en nom d’estèrils heroïcitats. A qui voleu enganyar? No anem bé, Franki. L’independentisme té pendent una dutxa, la instrucció general bàsica, i molts mesos de no fumar herbotes prohibides. Deixeu d’usar Catalunya per dissimular la vostra vida de ganduls i penjats, i comenceu a ser-nos útils d’una vegada.

Ser útil a Salvador Sostres (Article d'Ignasi Termes enviat però no publicat a l'Avui)

L’article de Salvador Sostres sobre el cas de’n Franki de Terrassa em va provocar. I ja es tracta d’això, no, Salvador? Per això els seus articles no es publiquen a l’apartat d’opinió d’aquest diari, sinó al de serveis i oci.

Per una banda, el meu parer sobre les banderes és aquell que tant bé va expressar Martí i Pol i musicar Lluís Llach: “de res no valen banderes que no ens facin d’abrigall pel fred de la llarga espera del gran nom llibertat”. No tinc cap mena d’interès a que, en el meu país lliure, posin a ningú a la presó per un tros de drap. La seva exaltació de la iconografia nacional m’ha fet recordar un dels pitjors nacionalismes de la història de la humanitat on les dutxes també hi tenien una simbologia especial. Però suposo que vostè no va per aquí, no? Vostè només deu ser un paternalista que, des de la seva poltrona, és capaç de dir ganduls, deixats, bruts, penjats... a qui no fa les coses com vostè vol, no vesteix com vostè vol i no es diu com a vostè li agradaria. Si us plau, no em vingui amb aquesta orquestració de sentiment independentista. Pretextos per fer-se notar i per insultar allò que no li resulta agradable als seus ulls. A qui vol enganyar? No anem bé, Salvador. Dubto que algú dels qui al·ludeix en aquest article tingui cap interès a “ser-vos” útils a gent com vostè.

Jo no li recomanaré cap dutxa, però si que s’espolsi una mica la caspa que porta a sobre les espatlles

dilluns, 12 de maig del 2008

Irena Sendler

Avui ha mort aquesta dona de la fotografia, Irena Sendler, polonesa i catòlica. Tenia 98 anys i, segurament fins avui, la seva existència ens havia passat desapercebuda a molts.

Durant l'ocupació nazi de Polònia va salvar 2.500 nens jueus d'una mort segura a l'anomenat "gueto de Varsòvia", el camp de concentració nazi més gran establert a Polònia, al que hi van entrar 400.000 persones i en van sortir 50.000. S'hi va infiltrar com a infermera, jugant-se molt seriosament la pròpia vida, amb l'únic objectiu d'anar traient nens per diferents vies. A les mans d'Irena Sendler, qualsevol element era una via d'escapatòria: fingir un contagi de tifus, un cubell d'escombraries, un sac de patates, un taüt... Així anaven sortint i eren acollits per famílies catòliques.

La seva idea era que tots els nens salvats algun dia recuperarien la seva identitat, la seva vida i la seva família i, per això, anava elaborant un arxiu de dades de tots els nens que treia. Un arxiu que, en un determinat moment, es va veure obligada a enterrar al jardí de la seva veïna, dins de dues ampolles de vidre, amb les indicacions pertinents per què arribés a les mans indicades si ella moria.

Va ser detinguda per la Gestapo i cruelment torturada, però mai va rebel·lar cap informació d'on es trobaven els nens. Ella era la única que ho sabia. Va ser condemnada a mort, però se'n va salvar in extremis per un soldat alemany que li va despertar compassió i la va ajudar a fugir.

Acabada la guerra, va lliurar les dades de tots els infants al primer president del comitè de salvament de jueus sobrevivents i va donar per acabada aquella trista etapa. Mai va buscar cap reconeixement ni distinció.

"Vaig ser educada en la creença de que una persona necessitada ha de ser ajudada de cor, sense mirar la seva religió ni nacionalitat", va explicar per justificar la seva noblíssima actitud.

Però un dia, la seva foto va sortir publicada al diari i va rebre una trucada: "Recordo la seva cara, vostè és qui em va treure del gueto".

A partir d'aquí van començar a rebre reconeixements. L'any passat estava nomenada pel Premi Nobel de la Pau, però finalment se li va atorgar ni més ni menys que a Al Gore.

Descansi en Pau, Irena Sendler, un exemple d'humanitat i valentia i d'expressivitat en la mirada i el somriure.

diumenge, 11 de maig del 2008

Sunchyme

La vida de todo hombre es un camino hacia sí mismo, la tentativa de un camino, la huella de un sendero. Ningún hombre ha sido nunca por completo él mismo; pero todos aspiran a llegar a serlo, oscuramente unos, más claramente otros, cada uno como puede. Todos llevan consigo, hasta el fin, viscosidades y cáscaras de huevo de un mundo primordial.

Alguno no llega jamás a ser hombre, y sigue siendo rana, ardilla u hormiga. Otro es hombre de medio cuerpo arriba, y el resto, pez. Pero cada uno es un impulso de la Naturaleza hacia el hombre. Todos tenemos orígenes comunes: las madres; todos nosotros venimos de la misma sima, pero cada uno –tentativa e impulso desde lo hondo- tiende a su propio fin.

Podemos comprendernos unos a otros, pero sólo a sí mismo puede interpretarse cada uno.

Hermann Hesse "Demian"

.

dimecres, 7 de maig del 2008

7 de maig: Inici d'un viatge i un últim tirabol

El 7 de maig de 1948 va néixer a Verges Lluís Llach. Per tant, avui compleix 60 anys.

Antoni Basses, el dia abans de l'últim concert de Lluís Llach, va fer el programa des de Verges on va resumir d'aquesta manera la vida de Lluís Llach:

LLUÍS LLACH,

el gest correcte

Demà a la nit, després de vora 40 anys de carrera professional, Lluís Llach dirà adéu als escenaris. Segur que no plega per sempre. Llach passa les seves emocions per la música, i així com un altre agafaria el llapis i escriuria un poema, Llach s'asseurà cada dia al piano. La música és la seva vida. Senzillament, ara deixarà de ser la seva feina.

La seva preocupació pel moment de la retirada no és vella. Ja fa 23 anys que va escriure Amor particular. A l'estrofa final, deia: "Que passaran els anys i vindrà l'adéu, com així ha de ser, i em pregunto si trobaré el gest correcte, si sabré acostumar-me a la teva absència..."

¿Què li pesava tant que mirés tan lluny? Aproximem-nos-hi: Llach va compondre L'estaca amb 20 anys. Com un Charles Chaplin de Temps moderns, es va trobar per accident al capdavant de la manifestació: cantava cançons i la gent hi sentia himnes.

Ha conegut la censura, les prohibicions, l'exili professional i la malaltia greu. Ha hagut d'entendre's amb l'èxit, ha omplert un Camp Nou, ha viscut milers i milers de nits el trasbals emocional de donar-ho tot a l'escenari, i fer un bis, i un altre i un altre. Llach està a punt de fer 59 anys, però ha viscut el doble.

Penso que si ens ha arribat tan lluny és perquè, amb una delicadíssima precisió, s'ha atrevit a tocar l'últim tabú de les societats de nou-rics: Llach ha parlat de la tendresa. Quin atreviment, cantar a la tendresa en l'època dels neofatxes globals: "És mentida que no hi ha esperança quan espera un món sencer. És mentida que la mentida guanyi sempre la bona gent". I així és com hem sortit dels seus concerts, amb les raons recarregades, plens de dignitat nacional.

I una confessió per acabar. Els periodistes tenim la sort de conèixer de prop molts famosos. Alguns et deceben. El Llach privat que he conegut ha resultat ser tan rematadament persona com vostè se l'imagina. Per això, per la seva categoria artística, i perquè el país no va sobrat de referents, em sap greu que plegui. Però crec que ha trobat el gest correcte.

Antoni Bassas


Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

I també va ser un 7 de maig (del 2005) el dia en què vam saltar l'últim tirabol del grup Brams amb un històric concert al camp municipal d'esports de Berga.

Si heu pujat a Berga, un 7 de maig

i heu vist la bellesa que s'ofereix,

heu sentit remoure els vostres endins

amb el vent que us retorna el vostre esperit,

jo també he somniat aquesta nit

tota la terra estes així,

homes com flors naixent arreu

sacsejats pel vent de llibertat

que els fa més dignes i he pensat que

Seguiré lluitant enmig la fredor

com una flor que neix amb el desgel

embriac d´amor llenço el puny al vent

jo vull per demà la meva terra lliure!

diumenge, 4 de maig del 2008

Cristina

Una gallega que el novembre passat vivia a una fàbrica de gel de Bissau, que ara treballa a Rio de Janeiro i que ha vingut a Buenos Aires a celebrar el seu aniversari amb una amiga de Zamora que està aquí.

Aquesta és la Cristina.

No ens vèiem des de que ens vam acomiadar a Bissau i, ahir a la tarda, em va trucar per veure’ns i sortir a prendre alguna cosa per Buenos Aires.

Ella estava amb uns amics a la Fira Alternativa del Llibre que s’està celebrant aquests dies a Buenos Aires i vam quedar de veure’ns allà. Aquesta Fira es fa a un edifici antic de 10 plantes que actualment es un espai social recuperat on hi tenen cabuda diverses iniciatives. Una d'elles és la Rádio Libre.

Els amics ens van proposar d’anar a una festa que es feia a noséon de La Boca: Nada, acá a 15 cuadras!

Estant a Menorca i Mallorca aprens com el concepte de les distàncies és relatiu a l’espai que habites. Per un ciutadellenc, anar a Maó, a 45 quilòmetres per “sa generala”, és com anar a l’altre punta del món. Quan hi vam anar a cantar amb Morralla vam conèixer a una dona de Ciutadella, d’uns vuitanta anys, que no havia estat mai a Maó: No sé m’hi ha perdut res a Maó!, deia. Però si està a només 45 quilòmetres...

Pels porteños és al revés. Nada, 15 cuadras... acá cerca.... I comences a caminar i caminar... I la ciutat mai s’acaba... I tens la sensació d’haver recorregut 3 vegades Barcelona... Però Buenos Aires no té intenció d’acabar-se mai...

I finalment vam arribar al carrer que tocava... De fons ja se sentia la música, un estil que em sonava d’alguna cosa... I aquesta melodia? Unes quantes passes més i ja identifico la lletra de la cançó: En Joan Petit quan balla, balla, balla, en Joan Petit ara balla amb Dusminguet!

Els molt locos estaven punxant música en català! Bé, va ser la única de la nit..., però arribar a una festa, a un carrer perdudíssim de Buenos Aires, i sentir Dusminguet, no té preu.

La festa es feia a la “Cooperativa de Vivienda La Fabrica”, una nau molt gran d’una antiga fàbrica que es va abandonar i que ara, un grup de gent, organitzats en cooperativa, estan adaptant l’espai per habitatges, respectant la nau. Aquests habitatges van destinats a persones que no hi tenen accés.

Vaig conèixer un dels seus responsables i ens vam passar els telèfons. Algun dia d’aquests m’hi deixaré caure amb la camera... a veure si podem fer algun vídeo interessant, per què la “matèria prima” per fer-lo ja ho és, i molt!


I avui, aquesta tarda, estava a la saleta de l'hostal amb el portàtil fent uns treballs per la universitat, quan se m'acosta una noia que no havia vist abans per aquí i amb un perfecte català em diu: - Tu ets català?
Resulta que és de Figueres i no he acabat d'entendre molt bé què fa per aquí. Crec que fa artesania i la ven i viatja.
- I tu d'on ets? Em pregunta.
- Nascut a Pallejà, però ara vivia a Molins de Rei.
-Ah! Molins de Rei! He estat en una mena d'espai ocupat de Molins...
- A si? Com es deia?
- No ho sé... no m'enrecordo... El vaig conèixer per un amic que hi estava ficat. Es diu Roger.
- ... que és ros?
- Si.
- El Roger Aluja?
- Exacte.
- Hahahahahaha. Coneixes al Roger Aluja i has estat a Ca la Banya? Que fort!

dijous, 1 de maig del 2008

1977 – 30 de març - 2008: 31 anys vencent la mort!

El 30 de març de 1977 un grup de dones es concentraven per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires. No duien mocador blanc al cap, i “l’organització” no tenia altra seu que les pròpies cases. Encara no tenien tampoc nom com a col·lectiu.

En un entorn de dictadura militar, després de dirigir-se a al poder judicial, a la policia, a l’exèrcit, als consolats, als hospitals... van fer una cosa que cap organització clandestina s’havia atrevit a fer fins al moment: Plantar-se a la Plaza de Mayo, davant de la Casa Rosada, i alçar la seva veu directament contra el govern.

L’actitud del govern feixista sobre els 30.000 desapareguts que hi va haver durant la dictadura militar sempre va ser de desviar el tema cap a altres llocs. Negar l’existència de les “desaparicions forçades”. La seva resposta era que, segurament, els seus fills havien passat a la clandestinitat i vivien amagats a algun lloc o que potser havien fugit del país.

Però elles es van plantar cara a cara davant la seu del govern amb una pregunta molt innocent, però també molt acusatòria alhora: On són els nostres fills??

De res va servir que des dels estaments oficials se les intentés titllar de “mujeres locas”, “que no tienen ni idea de política”, “que no saben lo que hacen”.

Fins a aquell moment, el món no havia posat mai nom a la pràctica que estava utilitzant la dictadura militar argentina. L’objectiu de les desaparicions no era fer una “neteja ideològica” del país, tot i que aquest era un objectiu secundari, i, per tant, el què estava passant a Argentina no es podia comparar ni amb el nazisme amb els motius racials, ni amb la dictadura de Pinochet a Chile on directament afusellaven als dissidents... L’objectiu principal de les desaparicions era extreure informació sobre l’entramat d’organitzacions clandestines que podien actuar contra la dictadura. I tot i que la pràctica del segrest i la tortura és molt antiga, mai abans s’havia fet a gran escala per actuar contra l’entramat de tot un país. Només hi havia un referent anterior a aquest fet, però que per ser a Àfrica ha quedat molt desapercebut: la guerra de la independència d’Algèria. Allà, l’exèrcit francès va començar a utilitzar aquesta pràctica de les desaparicions en massa per obtenir informació sobre tots els moviments que hi havia al país i que volien proclamar la independència respecte la metròpoli europea.

Està documentat que el mateix exèrcit francès va instruir a l’exèrcit argentí en aquesta pràctica que aleshores encara no tenia nom.

Van ser Las Madres de la Plaza de Mayo qui van reivindicar que s’estava produint una “desaparició forçada de persones”. No es tractava de detencions, tampoc es podia confirmar que fossin morts...

En aquells primers anys, tres de las Madres també van ser víctimes d’allò que estaven denunciant i van desaparèixer: Esther Ballestrino, María Ponce y Azucena Villaflor.

Però ja han passat 31 anys, ahir n’era l’aniversari. I tots, TOTS els dijous durant aquests 31 anys, s’han concentrat amb els seus mocadors blancs a la Plaza de Mayo. Sempre amb la seva reivindicació primitiva, però a còpia dels anys, la ràbia i la impotència per la pèrdua dels seus fills l’han reconduït cap a una lluita de defensa de la justícia en molt diversos àmbits.

Era era el 31è aniversari del dia que les Madres van sortir per primer cop a la plaça. I la festa principal d’aquest aniversari va ser la inauguració del “Espacio Cultural Nuestros Hijos”.

Justament un edifici que durant la dictadura va servir com a centre de detenció i tortures, per on segurament van passar molts dels 30.000 desapareguts, avui és un centre cultural de Las Madres. “Llevamos vida allí dónde hubo la muerte!” va ser el lema de l’acte inaugural.

Quizá nunca veremos a todos los culpables en prisión, por que sabemos que es muy dificil conseguirlo. Pero ya no nos hace falta eso. Ya les hemos derrotado! Ya hemos llevado vida allí donde ellos trajeron la muerte!”

Hebe de Bonafini, a l’acte inaugural del Espacio Cultural Nuestros Hijos.