De "rosarines", cantautors, fum i un 1r. Aniversari

(ai! ...però si jo tenia un blog!)

El segon dia d’haver arribat a Buenos Aires un argentí em va dir: "Hay ochenta Sabinas en San Telmo!”. I és cert. Vuitanta Sabinas, trenta-cinc Ismaels Serranos, una cinquantena de Silvios i uns quants Charlys, Redondos o Pablos Milanés...

El cas és que abans de venir cap aquí ja se’m passava pel cap la idea d’intentar buscar amics per fer un grupet per fer versions de cantautors... a veure si algun bar ens convidessin algun dia a tocar.. no sé. El què no sabia és que aquesta idea, a San Telmo, és més vella que l’anar a peu! Està ple de locals que ofereixen actuacions en directe d’aquest estil.

Aquesta setmana han aparegut dues noies de Rosario a l’hostal. Una rossa i l’altra morena, amb una guitarra i un cajón flamenc sota el braç... la versió argentina de Sílvia Comes & Lídia Pujol... Volten en colectivo pel país. Aviat aniran a Chile, i el proper mes de gener a Cuba on es preveu que hi hagi bastanta moguda cultural per la celebració del 50è aniversari de la Revolución cubana. Des d’allà pensen tornar cap a Argentina i, a mida que vagin baixant, s’aniran aturant als diferents països buscant locals on puguin oferir la seva música a canvi de quatre duros que els permetin arribar fins a la següent ciutat. Podrien ser personatges per una pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu... però no, són reals.

Han arribat aquesta setmana a l’Hostal de la Boca i ahir van actuar a un boliche de San Telmo.

Per cert, la percusionista és, sens dubte, la Míriam Burriel III, cert?

I després del concert oficial, com no podia ser d’una altra manera, va venir la festa priveé a l’Hostal de la Boca (o Hostal de la “Coca”, com li diuen els xilens quan fem festes com aquesta. Això si, tot substàncies legals, eh!).

Per acabar-ho d’arreglar, el Boca Juniors va jugar ahir a La Bombonera i va guanyar per 2 a 1. El carrer també era una festa, tenyida de groc i blau: el groc de la cervesa i el blau de l’etiqueta de Quilmes.

I tot això passa mentre, degut a la mala visibilitat que hi ha pels carrers, els porteños es pregunten si estan a Buenos Aires o a Londres, per què això de “Bons Aires” aquests dies no és més que un catxondeo.

Es veu que els ramaders estan fent “crema de rostolls” a Entre Ríos, una pràctica que serveix per regenerar la terra per a noves pastures. Però els molt bèsties estan cremant 60.000 hectàrees de terreny!

Això passa a quasi 200 quilòmetres de Buenos Aires, al delta del riu Paraná, però aquesta distància no evita (Perón :P) que el fum arribi fins aquí convertint la puresa del nom de la ciutat en una mena d’acudit amb poca gràcia. A més han hagut de tallar carreteres per què la densitat del fum era tant gran que es fa molt perillós circular-hi. El fum fins i tot ha creuat el Río de la Plata i ha arribat a Uruguay. Sort que de tant en tant el vent canvia de direcció i es dóna “un respir” a la ciutat.

Els empresaris del camp defensen que aquesta és una pràctica ancestral pel tractament del terreny, però el govern ja ha declarat la quema de pastizales com a il·legal. Els bombers no fan gran cosa al respecte. Aquí no hi ha un cos professional de bombers, són voluntaris, i es veu que aquests dies estan bastant mandrosos i amb molt poc voluntarisme. I tota l’acció política que surt de la Casa Rosada és una previsió del temps que diu que dimarts plourà i que ja s’apagarà... Ja em veig a la Cristina fent danses de la pluja al despatx presidencial...

Per cert, aquí tothom es refereix a la presidenta com “Cristina”, així, pel nom de pila. Tant a les converses de bar, com els periodistes pel TN o en qualsevol intervenció pública: “Cristina dijo...”, “Cristina hizo...”.

I enmig de tot això, els habitants de Rosario, que estan picats amb els porteños talment com Sabadell amb Terrassa, se’n riuen de tot dient que ells ja fa anys que pateixen les conseqüències de la quema de pastizales i que ha fet falta que el fum arribés a la capital per què hi hagués consciència d’aquest fet.

I amb tanta fumera, molt pròpia del Racó dels Gegants Vells per la Candelera quan la llenya de les fogueres no vol cremar bé, entre inhalació i inhalació de fum, aquest cap de setmana he pensat més d’un cop que a 10.000 quilòmetres d’aquí hi havia La Principal de la Nit dalt de l’escenari per celebrar el primer aniversari del Mulei. Marcel Casellas i Francesc Ribera “Titot”, líders espirituals indiscutibles a Molins i jo tant lluny!

Espero que hagi anat molt bé!

PD: 20 d'abril... un dia molt... "Celtas Cortos".