Abans de marxar a Palestina, no em podia imaginar com seria aquest país. Em feia por i respecte però ara només tinc ràbia i indignació. Segurament perquè no es pot fer res davant una ocupació tant forta i tant clara, ni davant unes potències mundials que els donen suport. Realment es un conflicte entre un gegant i una formiga, on el gegant pot decidir en qualsevol moment quan aixafarà a la formiga.Sortint de Tel Aviv amb taxi es veu un país preciós. La gent va amb bicicleta, hi ha grans carrers i edificis... El conductor ens diu que ens hem de desviar de la carretera, que ens toca agafar la carretera palestina i deixar la israeliana. Sí, hi ha dues carreteres per anar al mateix lloc, una per cadascú. Ens anem acostant al territori palestí i de cop ens apareix un gran mur de color gris davant nostre. Un mur que no et deixa veure què hi ha a l’altra banda i que de moment no ens podem ni imaginar el què significa aquesta separació.
Després de parlar amb molta gent, de visitar diferents ciutats i de moure’ns entre checkpoints se’m fa un nus a l’estómac cada cop que penso en tot plegat. Jo ho he viscut com a “turista” i no em puc arribar a imaginar del tot com deu ser viure-ho diàriament i directament. És una angoixa constant, un saber que no es pot fer res però voler lluitar alhora per no tenir la sensació de que està tot perdut. I això passa perquè els israelians utilitzen una tècnica lenta, un genocidi que està durant dècades.
Ahir vaig parlar amb un noi de 22 anys que havia estat un any a la presó quan tenia 18 anys. Li vaig preguntar perquè hi havia estat i em va dir que la raó per la qual la majoria de joves acaben a la presó és simplement perquè són palestins. Potser perquè els nois joves són els més perillosos pels israelians ja que per ells són possibles terroristes. D’aquesta manera intenten prevenir possibles atacs, atemorint-los dins a les presons. Ara aquest noi és monitor voluntari d’un campament d’estiu, però no crec que ho sigui perquè a la presó aprengués a no fer actes terroristes.
És increïble escoltar les històries personals de cadascú. Sembla impossible que tot això sigui real. A vegades li diem a la Maria, la filla gran de casa nostra, si ens vol acompanyar a alguna excursió. No pensem en què ella no es pot moure pel seu propi territori i la resposta sempre és negativa. L’altre dia ens va dir que cada estiu des de fa dotze anys, demana un permís per anar a Jerusalem. Aquesta ciutat es troba a pocs quilòmetres de Betlem, la seva ciutat. Malgrat això diu que no recorda gaire com és aquesta ciutat perquè mai li han concedit el permís. També ens diu que li agradaria molt anar-hi però que està cansada dels soldats, de que l’humilïn, i que prefereix evitar passar pel seu costat i quedar-se a casa. L’entenc perfectament perquè a nosaltres que som “turistes” ens tracten amb despreci. A ells, doncs, encara més.
Un checkpoint és com el control d’entrada a una presó. Primer s’ha de fer una fila interminable, mentre vas sentint com la porta giratòria de ferro grinyola cada cop que passa algú, això si el soldat deixa de cridar a tothom que passa. Mentre estàs a la fila mires munt i et trobes envoltada de soldats, vestits de verd amb ulleres de sol i una metralleta a les mans. No et deixa d’observar, qualsevol cosa que facis. Després de passar la gàbia de ferro hi ha control de metalls i els palestins llavors es dirigeixen dins a una habitació on els interroguen. No sabem què fan allà dins perquè els turistes no ens hi deixen passar. Al sortir, nosaltres ensenyem el passaport per tercera vegada i els palestins posen el dit a una màquina per quedar fitxats.
I això és cada dia el què es troben els que han pogut aconseguir un permís per passar el mur. Generalment només són els treballadors i ho fan de forma temporal.
L’altre dia vam anar a Hebrón. Aquesta ciutat palestina es troba ocupada pels jueus. A les cases del casc antic hi viuen a la part inferior els palestins i a la part superior els jueus. Cadascú té la seva porta d’entrada per un carrer diferent. Els carrers estan coberts per una xarxa metàl·lica a l’alçada del primer pis ja que els jueus tiraven la seva brossa, ampolles, maons... al carrer dels palestins. Per això van decidir posar la xarxa, però ara segueixen tirant claus, trossos de vidre... No puc entendre com poden arribar a viure així. Pels mateixos israelians ha de ser un infern. El casc antic d’Hebrón està ple de checkpoints. A tot arreu. Cada pocs metres passes un control. Els carreres estan plens de càmeres de vigilància, de soldats mig camuflats o apuntant amb la metralleta. L’altre dia estàvem al mig d’un carrer, vaig mirar amunt i em vaig trobar un soldat apuntant-me amb la metralleta. Em vaig posar molt nerviosa i em vaig voler amagar, però la metralleta segueix els teus passos. És una angoixa constant. Un control constant que els ha fet perdre la seva dignitat. A la porta d’entrada de la Mesquita principal d’Hebrón hi ha un checkpoint. No els deixen respirar ni quan van a fer les seves pregàries. No m’estranya que el casc antic sembli una ciutat fantasma. No es veu quasi ningú. Les botigues estan tancades perquè els israelians els han prohibit tenir-les obertes. La resta de gent prefereix quedar-se a casa.
Podria explicar molts més exemples, tothom té la seva història per explicar i cada dia passen coses surrealistes. Per ells forma part de la seva rutina i no hi troben res d’excepcional. No se’ls veu la indignació a la cara, sinó una paciència impressionant. Però tampoc s’han conformat amb això. Ells mateixos ens diuen que l’únic que els queda és la resistència. Jo en aquesta afirmació hi veig pessimisme. Estan sols davant un gegant. La comunitat internacional els ha deixat sols. A nosaltres ens diuen que els palestins són musulmans. Però he vist gran quantitat de palestins cristians. Israel és un estat jueu envoltat de països musulmans, un punt amb un gran valor estratègic per controlar tota aquesta zona. Evidentment, Estats Units i altres grans potències hi tenen molt interès. Tota la resta els és igual. No els importa res més. Suposo que això ja ho sabia abans de marxar, però un cop ets aquí no pots evitar sentir una ràbia molt més forta. Ara entenc molt més el què passa aquí, els problemes, el dia a dia de les persones. Però ara em costa molt més entendre com pot ser possible el comportament del nostre món.
Gràcies Ignasi per voler penjar aquest escrit en el teu blog.
