dilluns, 23 de juny del 2008

Nit de Sant Joan

Hauria de retrocedir fins els primers anys de la meva vida per pensar en un 23 de juny en el que estigués a casa a les 12 de la nit. De fet, no recordo quin va ser el primer cop que vaig baixar a la plaça Major a veure l’arribada de la Flama del Canigó, quan el pare portava un feix de llenya de l’Agrupació Cultural i Folklòrica per ampliar la foguera i ens endúiem una torxa per fer complir l’últim pas d’aquesta flama encenent el nostre propi foc a la revetlla particular amb els veïns del carrer Sant Francesc. Sopar al carrer, coca i cava, tertúlia dels adults i els petits espantant a les àvies tirant petards; bé, cebes, per què els petards amb metxa estaven reservats pels més grans. Deuria ser massa petit el primer cop que vaig celebrar una Revetlla de Sant Joan com per poder recordar-ho i, per això, per mi, durant uns anys, “sempre va ser així”.

Després van venir els amics i les revetlles populars del Cau i del Camell. Revetlles de poble on els grans i els que començàvem a ser-ho compartíem un espai, un sopar i els Farigola Acústic Band. Revetlles on l’olor de pólvora es mesclava amb la del clor de piscina i aquella flaire que fa l’ambient quan comença l’estiu. Espantar iaies amb els petards ja no era tant divertit (ni innocent), era millor rebentar totxanes amb la eufòria que dóna la sensació de llibertat per haver arraconat la motxilla i els libres durant tres mesos.
Revetlles on la Flama del Canigó ja no només tenia la simbologia ancestral de germanor d’un país que celebra junt l’entrada a l’estiu, sinó que havia arribat al poble cremant la figura de Felipe V i el Decret de Nova Planta.

M’és impossible saber per quin estrany motiu ja no existeixen aquest tipus de revetlles, però el cas és que vam intentar mantenir-les i així van arribar els següents “23 de juny” en què la majoria de les cerveses que passaven per la ma eren per servir-les a algú des de darrera una barra i que el què més fèiem petar era un equip de so.

Avui és 23 de juny i l’únic que crema a Buenos Aires és l’esperit dels argentins que focalitzen en el conflicte del camp un nou model econòmic pel país que representi una millor redistribució de la riquesa. A 50 metres hi ha el carrer Sant Joan, però no hi ha veïns sopant al carrer. Fa fred, acabem d’entrar a l’hivern i tothom és a casa seva passant una nit de dilluns qualsevol.
Sobre la taula només hi ha un got d’aigua i l’única cadira ocupada és la meva. Els amics els he acomiadat fa unes hores, sortint de classe, i no ens tornarem a veure fins demà. Hauran arribat a casa seva i, mirant el calendari, no hauran trobat a faltar cap ampolla de cava. Res saben de que avui és dia de treure al carrer els mobles vells que s’han acumulat durant l’hivern i cremar-los a la plaça ballant “tot fent lentes rodones al voltant del foc, com la terra que gira al voltant del sol”.

Ara, que generalitzant sobre un possible caràcter argentí, crec que ells ho fan diàriament, que pensen que qualsevol dia pot ser Sant Joan, que cada dia es bo per treure's mobles vells de sobre sense necessitat d'esperar que s'acomulin massa i s'omplin de pols.