Finalment m’he decidit a deixar de ser considerat oficialment un turista i participar a la gimcana burocràtica per tramitar la residència a Argentina.
La gimcana en qüestió ha començat aquest matí i ningú sap del cert quan pot acabar. El meu grup (si se li pot dir grup a 2 persones), a més de mi, també estava integrat per un company que es diu Roy i que també havia de visitar el seu consolat (el del seu país, s'entén, ell és peruà, no cònsol). Així, els llocs de les proves han estat
El Consolat de Perú es troba al primer pis d’un edifici del carrer Florida. La porta era oberta i a dins, gent asseguda esperant alguna cosa i nens petits donant voltes per passar l’avorriment. Hem entrat i ens hem afegit a la cua del lloc on posava “informes”.
El Roy volia parlar un moment amb el cònsol. El funcionari li ha demanat que esperés un moment i que de seguida el cridarien. Als 10 minuts, el mateix funcionari d’abans crida al Roy i ens dirigim altre cop a la finestreta. Però el funcionari ens indica que anem a la del costat on hi ha un cartell que hi posava “tancada”. Una dona de mitjana edat ha apartat alegrament el cartell i ens pregunta:
- ¿Si? ¿que desean?
- Quisiera hablar con el cónsul.
- Si, dime. –insisteix la dona-
- Quisiera hablar con el cónsul –repeteix el Roy-.
- Soy yo, dime... –diu la cònsol-
- ... (cara de circumstàncies per part dels dos)
No, no es tracta d’una qüestió de codis masclistes que ens hagin fet caure en l’error de no pensar que “el” cònsol pogués ser “la” cònsol. Però... És que no ens han fet passar a cap saleta d’espera on algun subordinat ens hagi dit “esperen aquí, la cónsul está reunida”. Ni ens han fet entrar a un despatx amb la foto del president Alan Garcia a la paret i
Primera prova de la gimcana: SUPERADA
Segona prova: Dirección General de Migraciones.
L’edifici està a Puerto Madero i la porta també estava oberta. Lliure accés pels que vulguin entrar i pels que sortien un momentet a fer un cigar. Ens dirigim al mostrador d’informació i ens indiquen la taula on hem d’anar per què ens informin sobre el que volem.
Si, he dit “taula”, conscientment. Perquè en aquest organisme no existeix aquell barbarisme anomenat “ventanilla”. El funcionari ens ha atès directament, cara a cara, darrere d’una taula. Tota la informació que necessitava estava en un tríptic imprès que m’ha donat. Però l’home no s’ha limitat a donar-me el tríptic. L’ha obert i m’ha indicat quins eren els punts que a mi m’interessaven com a estudiant i unes quantes informacions complementaries de com fer els tràmits. Per exemple, al dir que era de
En aquesta altra taula un altre noi ha consultat l’ordinador i ha dit que
Justament avui és dijous i a l’habitual marxa de les Madres a
Cal afegir que ni al mostrador d’informació ni a cap de les dues taules no hem hagut d’esperar ni un minut per ser atesos.
Segona prova: SUPERADA
Però faltava la tercera, i alguna cosa em deia que seria la més dura: L’Ambaixada Ejjjjjpaññola! TXA-TXAANNN (les trompetes no són d’èmfasi, sinó de terror).
I el temor que, d’entrada a algú li podria semblar infundat, s’han començat a confirmar quan, a pocs metres de la seu diplomàtica, veig a dos policies nacionals a la porta. Per què m’he de sentir intimidat per uns policies nacionals? Sóc un ciutadà que vinc a fer uns tràmits, amb l’historial net com una patena i, a més, no porto escrit al front que sóc català (i avui, curiosament, tampoc a la samarreta).
Però aquesta sensació d’intimidació també s’ha confirmat quan, al passar pel mig dels dos policies en direcció a la porta d’entrada, un d’ells ens atura interrogant-nos amb la pregunta: ¿¿DONDE VAIS?? Era una dona policia que segurament a l’acadèmia li deuen haver dit que, precisament per ser dona, ha de bordar amb el doble de mala llet "para estar a la altura del macho iberico que merece estar dentro de este uniforme!".
Això m'ho he inventat jo però, no us heu fixat mai que les dones policies gasten la mala llet molt més sovint? Els homes policies la tenen de per si, però les dones policia sembla que l'hagin d'estar demostrant en tot moment. És com si la societat els seguís dient: “aqueeeest no és un ofiiiici per una dooona”, i elles hi posen tot l’empeny per demostrar que també poden ser “machas iberiques”.
Bé, la historia cultural no ha creat gaires referents per les dones policies, però això de voler ser “machos" en femení no crec que sigui el camí (rodolí). Ara que hi penso, la història tampoc ha creat referents per l'home policia, simplement ha creat "machos ibericos" amb placa i pistola.
Però tornem al tema...
Al gran dubte existencial de la “macha iberica uniformada” sobre “DONDE VAMOS”, li podria haver contestat amb un: “¿Donde vamos o de donde venimos? però, per tot l’exposat anteriorment, era fàcil pensar que l’humor no és el seu fort. Així que la qüestió s’ha resolt amb la simple resposta, bastant òbvia d’altra banda, de: “Vengo a pedir información para unos tramites”. ¡PASEN! ¡Y DESCONECTEN LOS MOBILES!
Per un moment ha semblat com si anéssim a entrar a una sala de cine que, sens dubte, hauria tingut com a prèvia la projecció del NoDo, però no. De sobte tot aparentava que estéssim al control policial d’un aeroport. Arc detector de metalls, màquina de raigs X per les motxilles i més ibèrics embotits en un uniforme.
No sé per què, els telèfons mòbils se’ls quedaven a l’entrada. El Roy, per una qüestió que no ve al cas, en duia dos. El policia se’ls ha mirat i ha pres la decisió de quedar-se el Nokia, l’altre no. Un criteri absurd que es deu haver inventat allà mateix i que demostra l’absurditat de tot el tinglado en qüestió. Potser algú pensarà: “Deu ser per què el Nokia tenia càmera i l’altre no”. I si, és cert, és així. El què passa és que a la motxilla hi portava la càmera digital de fotos i no han dit pas res.
El què si que ha sorprès als policies ha estat veure un iPOD a la motxilla a través dels raigs X:
- ¿Que llevas ahí?
- ¿El que?
- ¿Algun mp3?
- Ah, es un iPOD.
- ¿A ver?
El Roy el treu de la motxilla, el policia se’l mira del dret i del revés, suposo que per guanyar temps mentre pren la decisió de si un iPOD pot ser una arma de destrucció massiva, i ens el torna.
Passada aquesta primera prova organitzada per l'esplai "Ambaixada Espanyola", el Roy es gira i em pregunta: ¿¿Pero que es todo esto?? Només se m’acut respondre-li: Esto es España.
L’edifici té un aspecte molt diferent a
Estan amagats darrere de, aquí sí, “ventanilles” blindades amb els corresponents intercomunicadors electrònics. I què em pensava? Que una seu diplomàtica que es valgui d’europea seria com la d’aquests tercermundistes (remarcant la segona “r”) que t’atenen cara a cara, amb un tracte més personal i humà?
Omplo els papers i vaig a la “ventanilla” 5 o 6. Hi ha una persona tramitant coses en cada una d’elles. Acaba la de la 6. Em planto al davant.
Segueixo plantat al davant.
Encara hi sóc.
Començo a pensar que, de cop, tinc el do de la invisibilitat. El noi de la finestreta 5 que, per cert, parlava espanyol amb un accent català que tombava d'esquena, acaba els tramits. Jo segueixo esperant que el funcionari de la 6 faci un mínim gest que comuniqui d'alguna manera o altre que se n’ha adonat de que sóc aquí. Finalment, el funcionari de la 5 em diu que “pase por aquí”.
Necessito una fotocòpia compulsada del passaport. Ells mateixos me la compulsen però, espavila’t per fer la fotocòpia. Surto a un quiosc que hi ha al costat. El Roy es queda dins amb la motxilla per evitar-li el trauma del control d'accés i, sobretot, per què en el segon intent, el poli ha canviat d'opinió i pensa que si, que un iPOD pot ser una arma de destrucció massiva, sobretot quan a dns hi ha cançons com la de "Maleïda Espanya" de Josep Maria Cantimplora.
Per evitar repetir el trist incident amb la “macha iberica uniformada” quan surto li dic: “salgo un momento para hacer una fotocopia”. Sembla que a la dona li importa una merda què vagi a fer. Faig la fotocòpia i torno i, us ho juro, quan em decideixo a entrar, la poli em torna a aturar amb el seu simpàtic ¿¿DONDE VAS??. No sé si riure o plorar i només em surt com a resposta un: recién salí... ¡PASE!
Altre cop el numeret de l’arc detector i aquestes coses i, un cop passat el tràmit que et demostra qui ets allà dins en l'esquema de les coses (una merda punxada en un pal, suceptible de ser amic d'ETA, Al-Qaeda, Oleguer Presas, Sendero Luminoso, les FARC, Montoneros -reactivats per l'ocasió-, etc...) ja torno a estar a la “ventanilla” 5.
Un home que espera a la finestreta 7 pregunta “¿no hay nadie en caja?” Ningú respon al pobre home impacient que ja estava esperant abans de que jo marxés a fer la fotocòpia. El funcionari de la 5 em posa un segell a la fotocòpia, em dóna un tiquet i diu: “Pase a la ventanilla del lado y pague 25 pesos”.
“No hay nadie en caja” em diu l'home que fa estona que espera i que deu veure en mi certa complicitat amb qui compartir la impotència de l'abandó per part de la caixera. Em distrec mirant una pantalla de plasma que hi ha penjada a la paret on passen notícies espanyoles i altres futeses. Me n’adono que allò del cine i, sobretot del NoDo, no era una idea tant descabellada quan, entre aquestes futeses, apareix una foto de Su Majestad (suya, no meva), el Rey Juan Carlos I, amb una cita al costat que diu: “el castellano es una lengua de encuentro”. Crec que ha estat en aquest precís moment quan he decidit que avui escriuria aquesta entrada al blog.
Per cert, no us podeu arribar a imaginar com sona de passat de voltes parlar del rei a Argentina. Evidentment que saben que existeixen, però el primer cop que el vaig anomenar en una conversa (crec que els explicava alguna cosa referent a unes fotografies...) em van mirar com si hagués arribat directament de l’Edat Mitjana a través d'una màquina del temps.
Però tornem a la caixera de l’Ambaixada o, més ben dit, la que ha tornat qui sap d’on, és ella. Atén l’home impacient (no sé per què tant, total es podia distreure mirant les coses interessants que posaven a la pantalla de plasma...) i després m’atén a mi. 25 pesos i cap a la “ventanilla” 5.
L’home no hi és. Només hi ha el funcionari de la 6, el que em vol fer creure que tinc el do de la invisibilitat. Sense esperar cap reacció per part d'ell, li poso els papers a la “generosa” ranura (la del vidre, no la del funcionari) i que és l’única escletxa que permet un intercanvi directe entre el que “atén” i el que hauria de ser atès. M’agafa els papers sense dir ni mu. Se’ls mira, estripa un tros del resguard de caixa per la línia de punts, m’ho torna tot menys la fotocòpia compulsada i em diu que vagi a la “ventanilla” 14. No sé que coi hi he d’anar a fer a la “ventanilla” 14, però prefereixo que m’ho desvetllin els propis esdeveniments abans que mortificar a aquest pobre home fent que m’hagi de respondre una pregunta.
Vaig a la finestreta 14. No hi ha ningú. Espero. Segueixo esperant. Aquest cop no arriba el punt en què m'hagi de distreure mirant cap a la pantalla de plasma per què, de sobte, un home que passa per darrere la finestreta, un ésser humà sorgit vés a saber d’on enmig d’aquella seu diplomàtica, em dirigeix la paraula per voluntat pròpia i amb una amabilitat que en aquell entorn em semblava exòtica, i em diu: “mejor que se siente allí y espere”. Me han dicho que venga a esta ventanilla, dic jo. Si, pero el documento lo tiene que firmar el cónsul y va a tardar un poquito, cuando esté listo lo llamaran, em diu l’ésser humà.
Així que m’assec a la sala d’espera i faig honor al seu nom. M’imagino el cònsol firmant fotocòpies i l’honorabilitat del nom “cos diplomàtic” em cau als peus. Però també em passa pel cap alguna idea més productiva (almenys pel blog): “compulsar” significa encarar una còpia amb l’original. I el meu passaport el tinc a la butxaca... Es pot saber com el cònsol pot estar compulsant la fotocòpia del meu passaport? Si, ja sé, el funcionari de la 6 m’ha mirat el passaport i el cònsol confia en els seus funcionaris. Però, aleshores, per què coi no em firma directament el funcionari?? Quin valor té la firma del consol, que conFIRMA que una còpia és igual a l’original si no té l’original davant?? I un ocellet em contesta: d’això se’n diu burocràcia, estimat Watson.
El que té de bo esperar és que almenys veus què fan els que esperen davant teu i te’n pots fer a la idea del què t’espera. “Ya te llamaran”, m’havia dit l’ésser humà. Però el so esquerdat del petit altaveu de l’interfòn només pronunciava números. “Tres mil cuarenta y cincoooo”. I una dona s’aixeca i va cap a la finestreta. Caram! És la meva ídol, segur que és una veterana de guerra en “ventanilles”! Busco en els papers algun número que estigui pel 3000 i veig el 3054 en el resguard que m’havia donat la caixera, que n’havia estripat un trocet el funcionari de la 6 i que després me l’havia retornat explicant-me “taaant amablement” quina era la següent prova de la gimcana.
45 minuts més tard:
“Tres mil cincuenta y cuatroooo”, diu finalment l’interfòn. L’ésser humà ja no hi és. Només estava de pas. Hi ha un altre home a qui li dono el resguard i em retorna la fotocòpia amb la indispensabilíssima firma del cònsol. Ara he d’agafar la fotocòpia i entregar-la a les “ventanilles” 5 o 6. No sé si seré capaç d’afrontar un repte com aquest, la prova és molt dura, però ja quasi estic al final de la gimcana (per avui) i no puc defallir en aquests moments!
I de sobte penso: si a les finestretes 5 i 6 m’han recollit la fotocòpia..., si també m’hi han recollit una part del resguard conforme he pagat religiosament..., si la fotocòpia ha de retornar a les finestres 5 i 6... QUÈ COI HI PINTA
Per sort, sortint d’aquest cau (que en aquest cas no és sinònim d’“Agrupament Escolta” perquè la metàfora de la gimcana la dono per acabada en el paràgraf anterior), m’he pogut desfogar trobant complicitats a
2 comentaris:
Jejejeje, lo teu no ha estat una gimkana, sinò una odisea... per cert, el Roy l'has perdut dins de l'ambaixada? o ha sortit amb tu? potser s'ha quedat bocabadat amb l'imatge del rei al Neo-No-Do.
Puta españa aquí i allà xD
Publica un comentari a l'entrada