Hasta la vuelta!

Como diria Madonna (la que se casó con Perón): Don't cry for me Argentiinaaaa, mi alma estáá contigo!

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou

Analitzar i entendre els mitjans de comunicació no només significa veure què diuen i com ho diuen, sinó també perquè ho diuen i, sobretot, què deixen de dir.

En pocs temps hem pogut veure com la premsa nacional i estrangera generava uns escàndols que, personalment, no acabava d'entendre del tot.

La primera va ser amb el "famós reposa peus" del cotxe de'n Benach. S'ha gastat 10.000€ en tunejar-se el cotxe!! Mmmmm... Ens tracten d'estúpids... Titulars sensacionalistes que busquen escandalitzar la gent: Què faria jo amb 10.000€?? Però el cert és que 10.000€ dins del pressupost del Parlament de Catalunya són xavalla. Per què no parlem dels altres centenars de cotxes oficials que paguem? Algú sap que el Jordi Pujol encara té cotxe oficial pagat amb diners públics? Algú ha calculat els costos que representa els desplaçaments amb helicòpter que fan molts líders polítics d'altres institucions? Jo tampoc els sé exactament, però me'ls puc imaginar i segur que amb un mes se n'han gastat el doble.
A més, en Benach ha demostrat sempre voler fer ús de les noves tecnologies per modernitzar les formes de treballar del Parlament, no només per ell, sinó per tota la càmera.

10.000€... Fèiem riure com a país indigant-nos perquè el president del Parlament s'havia gastat aquesta quantitat... Sabeu què costa llogar un dia el Palau de la Música Catalana per fer un acte d'homentage a algú? Si no han variat els preus, se'n va cap als 15.000€. I el què deu costar l'esmorzar del dia de Sant Jordi llogant els Jardins del Palau Reial de Pedralbes? Tampoc en tinc el pressupost, però seguríssim que està per sobre dels 10.000€. Per no parlar de les despeses de la Casa Reial, amb l'avió inclòs de la Reina Sofía per assistir a una reunió del Club Bilderberg als EUA on, segur que no es va allotjar en una pensioneta de baix cost.

Pot semblar que vull fer una defensa aferrissada de'n Benach (i d'ERC), ja que es veu d'una hora lluny que tota aquesta polseguera només pretenia llençar merdra sobre ells, però no és així. Tot això només ho dic a tall d'anàlisi per demostrar com les persones restringim els nostres judicis en base a allò que ens han volgut fer veure.
De fet, penso que la reacció de'n Benach de demanar disculpes i retirar els extres que s'havia posat al cotxe va ser lamentable. Van demostrar com el Parlament no és més que un parlamentet de nyigui nyogui, una sucursal de poble del govern de Madrid. Per cert, algú ha calculat els costos que va representar retirar tots aquests extres? I què en van fer de la tele i el reposa peus? Els havien comprat al Corte Inglés on "si no queda satisfecho le devolvemos su dinero"? Tot plegat va fer una mica de vergonya i el què van aconseuir tots els polítics no va ser desprestigiar a Benach i a ERC, sinó a tota la institució del Parlament. Després es sorprenen quan molta gent deixa de creure amb els polítics i, el què és més greu, amb les institucions. I ens mirem els països de llatinoamèrica amb certa prepotència i els hi diem repúbliques bananeres per les misèries polítiques que viuen ells... Trist, però cert.

Però si és avui que he decidit escriure sobre això és per què acabo de rebre un correu amb un article de Bartomeu Mestre sobre la fabricació d'un altre escàndol molt més greu: El sostre que va fer Miquel Barceló a la sala dels Drets Humans de la ONU a Ginebra.
Què en sabem de l'acte inagural d'aquesta sala?: Que l'obra d'art va costar 18,5 milions d'Euros, res més. Com va transcórrer l'acte? Va succeïr alguna cosa que els catalans hauriem de saber i no sabem? Si confiem amb els grans mitjans de comunicació, la resposta és que no. Que ens hem d'escandalitzar per gastar 18,5 milions d'€ per un estocat al sostre i anar a dormir "que demà serà un altre dia".
Però aquell dia van passar altres coses que ningú n'ha parlat. Els idiomes oficials de l'acte eren el francés, per ser l'idioma del territori, i l'espanyol per ser "l'idioma dels convidats". En el moment de la inauguració, Miquel Barceló es dirigeix als assistents. Es treu de la butxaca un fulletó que s'havia editat i que tenien tots els assistents i llegeix en l'idioma de Ginebra el text que havia escrit per definir la seva obra. Seguidament, es guarda el fulletó i es dirigeix a la gent en català:

“En la vivor dels miratges, me’n record d’un dia de calor enmig del Sahel (3), de veure el món regalimant cap al cel. Arbres, dunes, ases, gent de tot color... degotant i consumint-se. Tot això, a l’inrevés, cap per avall, és la mar, però també és una cova; la unió absoluta de contraris. La superfície líquida de la Terra amb les seves buidors més amagades. Dins d’aquesta mar coneguda hi podem veure diferents nivells:
El fons, amb els policroms moradors
El pla de l’aigua
La sabonera blanca
I, a la fi, el que reflecteix aquesta mar. El que és davall. Nosaltres!”

Els traductors queden sorpresos, se sent una remor, alguns assistents es posen l'aparell traductor a l'orella... Finalment, Miquel Barceló torna a agafar el fulletó i llegeix el mateix text en espanyol.
Encara hi ha un segon fet interessant de saber sobre aquest acte. L'himne que es va interpretar va ser el Cant dels Ocells. A l'article de Bartomeu Mestre trobareu una explicació més detallada sobre aquesta qüestió de l'himne...

Però finalment, què en queda d'aquest acte? Que en Miquel Barceló va tenir un capritx per fer un estocat al sostre que va costar 18,5 milions d'€! Com si fós ell qui va aprovar-ne el pressupost! Miquel Barceló apareixia com el "despilferrador nacional", qui havia aprovat el pressupost tant hi fa! Però, és clar, ell és català i a sobre havia tingut la gosadia de saltar-se el protocol i utilitzar la seva llengua pròpia!

Per cert, els mateixos dies apareixien les següents notícies en dos diaris. Segurament ningú en deu saber res, no hi va haver escàndol nacional malgrat que les quantitats són molt més superiors que 10.000 i 18,5 milions: “Los costes para la construcción del Palma Arena se elevaron 30 millones de euros por encima de lo previsto sin documentar las causas” (Diario de Mallorca, 21-XI-08). I “El gobierno canario tiene que desembolsar 92 millones de euros por la que iba a ser la obra de arte en la montaña de Tindaya en Fuerteventura sin que se haya movido una piedra” (El País, 19-XI-08).

Sense comentaris...

Amb això, tampoc pretenc justificar la necessitat d'aquesta obra en aquest indret, simplement com han utilitzat el cost per desviar l'atenció cap a un altre lloc.
De fet, tots sabem que "Nacions Unides" no és més que un eufemisme. Si en realitat fés honor al seu nom, hi serien representades totes les NACIONS del planeta. En canvi, només hi tenen representació els ESTATS. Així doncs, en realitat aquesta organització s'hauria de dir "ESTATS UNITS" (mira tu quina casualitat!)

Hi ha una frase bíblica que diu "I coneixereu la veritat, i aquesta us alliberarà" (Joan 8:32). Així, amb els mitjans de comunicació que tenim, articles com el de Bartomeu Mestre es poden considerar miracles divins.

Enllaç a l'article de Bartomeu Mestre a Criteri.cat.

Una anècdota significativa

L'Independant, el diari principal de la Catalunya Nord, ha utilitzat per primera vegada a la història la terminologia "Catalunya Sud" per referir-se a la "Comunitat Autònoma de Catalunya".

Es tracta d'una qüestió simbòlica, si, però tots sabem com n'és de complicat que la terminologia que utilitzem els catalans per referir-nos al nostre país ens sigui respectada. "Levante" utilitzen els que tenen el cervell centrat a Madrid per referir-se al País Valencià. L'estació del TAV a Lleida l'anomenen "Lleida-Pirineus", per què deu ser la que els queda més a prop als "messetaris" per anar a esquiar. "Nordeste peninsular" és un altre dels qualificatius que s'utilitza per parlar de Catalunya.

Tot plegat, definicions que posen de relleu on està mentalment centrat el que les utilitza i quin és el seu concepte de "país".

Catalunya Sud, així és com els catalans del nord es refereixen de forma habitual a la Catalunya que queda per sota de la frontera entre els estats francès i espanyol.

Tant de bo que aviat, a més de la terminologia, també comencin a utilitzar l'idioma propi.

(enllaç: el català a la Catalunya Nord)

"Barra brava" catalana per donar suport a Argentina a la Copa Davis

Causa de suport al Facebook

(enllaç AQUÍ)

Aquest cap de setmana una de les meves seleccions juga la final de la Copa Davis. Jo m'apunto a la "hinchada albiceleste" des de la "barra brava" catalana!

En argentí (XD):
Yo tengo dos selecciones: la catalana y cualquiera que juegue contra España, viste. Este fin de semana una de mis selecciones juega la final de la Copa Davis. Dale! No seas garca pelotudo y sumáte a la hinchada albiceleste desde la barra brava catalana!

La COPE i l'Estaca

La COPE utilitza l'Estaca de Lluís Llach per fer propaganda pròpia en contra del CAC perquè no els han renovat les llicències de Girona i Lleida.

És que de ser torracollons en saben una bona estona, això ja ho sabem...

Per cert, com és que tallen la cançó justament quan va a dir "ben corcada deu ser ja"? Potser és una referència massa directa a que l'Estaca és una fusta vella com la vella Espanya que segueixen defensant les rates de la COPE? Mmmm... Què malpensat que sóc...

Al respecte, Lluís Llach ha emès un comunicat dient que no autoritza a la COPE fer aquest ús de la seva cançó:

:: Comunicat de Lluís Llach
>>>> 17 de novembre 2008
Assabentat que aquests dies la Cadena Cope està emetent per antena unes falques contra el CAC on apareix L’estaca de música de fons, expresso el meu desacord amb la seva utilització. Considero que la simbologia i significat d’aquesta cançó no s’ajusta ni de bon tros amb la ideologia i tarannà que caracteritza al citat mitjà de comunicació, que contínuament s’aixopluga sota la llibertat d’expressió per escarnir les llibertats i valors individuals i col•lectius de molts ciutadans. Per aquest motiu com autor de la cançó NO AUTORITZO el seu ús per part de la CADENA COPE.

A més, el mànager oficial, Andréas Claus, ha afirmat que posaran el tema en mans d'advocats per aconseguir que es retiri la cançó d'aquesta propaganda.

Legalment ho té tot de cara per aconseguir-ho. La Llei espanyola de Propietat Intelectual 1/96, en el seu article 14, diu que:

Corresponden al autor los siguientes derechos irrenunciables e inalienables:
1. Decidir si su obra ha de ser divulgada y en qué forma.
2. Determinar si tal divulgación ha de hacerse con su nombre, bajo seudónimo o signo, o anónimamente.
3. Exigir el reconocimiento de su condición de autor de la obra.
4. Exigir el respeto a la integridad de la obra e impedir cualquier deformación, modificación, alteración o atentado contra ella que suponga perjuicio a sus legítimos intereses o menoscabo a su reputación.

Amb el què recullen els punts 1 i 4 està tot dit. Però no sé per què, tinc la sensació de que a en Lluís Llach li espera un llarg procés judicial per aconseguir poder exercir aquest dret...

On és aquí l'SGAE? Farà alguna cosa en aquest cas en que defensar els drets de l'autor no els reporta cap benefici a ells? Es demostrarà que a l'SGAE només li interessen aquells punts de la Llei que els hi permeten aplicar cànons injustos i cobrar altes comissions en concepte de drets d'autor?

Per ara, l'SGAE no s'ha pronunciat al respecte, i m'agradaria equivocar-me, però em sembla que no farà. Sinó l'Adréas Claus no hauria d'estar buscant advocats pròpis per fer complir aquest dret de Lluís Llach.

Quan es tracta de cobrar, l'SGAE compta amb els seus propis carronyers que els hi fan la feina. Quan es tracta de defensar els drets de les grans multinacionals en contra dels "top manta", fins i tot compten amb la policia pública per fer-ho... Posaran aquestes eines al servei de l'article 14 del que no en poden xuclar ni un cèntim?

Per cert, quan un pobre venedor del "top-manta", que en prou feines guanya per sobreviure, l'enxampen vulnerant la Llei de Propietat Intelectual el detenen, li posen una multa i està obligat a pagar una indemnització. Què li passarà a la COPE per vulnerar l'article 14 de la mateixa llei?

Que tinguis sort, Lluís Llach!

Matí burocràtic

Finalment m’he decidit a deixar de ser considerat oficialment un turista i participar a la gimcana burocràtica per tramitar la residència a Argentina.

La gimcana en qüestió ha començat aquest matí i ningú sap del cert quan pot acabar. El meu grup (si se li pot dir grup a 2 persones), a més de mi, també estava integrat per un company que es diu Roy i que també havia de visitar el seu consolat (el del seu país, s'entén, ell és peruà, no cònsol). Així, els llocs de les proves han estat la Dirección General de Migraciones d’Argentina, l’Ambaixada ejjjpañiola i el Consolat de Perú. I hem començat per aquest últim.

El Consolat de Perú es troba al primer pis d’un edifici del carrer Florida. La porta era oberta i a dins, gent asseguda esperant alguna cosa i nens petits donant voltes per passar l’avorriment. Hem entrat i ens hem afegit a la cua del lloc on posava “informes”.
El Roy volia parlar un moment amb el cònsol. El funcionari li ha demanat que esperés un moment i que de seguida el cridarien. Als 10 minuts, el mateix funcionari d’abans crida al Roy i ens dirigim altre cop a la finestreta. Però el funcionari ens indica que anem a la del costat on hi ha un cartell que hi posava “tancada”. Una dona de mitjana edat ha apartat alegrament el cartell i ens pregunta:

- ¿Si? ¿que desean?
- Quisiera hablar con el cónsul.
- Si, dime. –insisteix la dona-
- Quisiera hablar con el cónsul –repeteix el Roy-.
- Soy yo, dime... –diu la cònsol-
- ... (cara de circumstàncies per part dels dos)

No, no es tracta d’una qüestió de codis masclistes que ens hagin fet caure en l’error de no pensar que “el” cònsol pogués ser “la” cònsol. Però... És que no ens han fet passar a cap saleta d’espera on algun subordinat ens hagi dit “esperen aquí, la cónsul está reunida”. Ni ens han fet entrar a un despatx amb la foto del president Alan Garcia a la paret i la Constitución Peruana en un lloc destacat de la prestatgeria i la bandera roja i blanca... Res daixò. La consol apareix apartant un cartell de “cerrado” d'una finestreta i li resol els dubtes allà mateix.

Primera prova de la gimcana: SUPERADA

Segona prova: Dirección General de Migraciones.

L’edifici està a Puerto Madero i la porta també estava oberta. Lliure accés pels que vulguin entrar i pels que sortien un momentet a fer un cigar. Ens dirigim al mostrador d’informació i ens indiquen la taula on hem d’anar per què ens informin sobre el que volem.

Si, he dit “taula”, conscientment. Perquè en aquest organisme no existeix aquell barbarisme anomenat “ventanilla”. El funcionari ens ha atès directament, cara a cara, darrere d’una taula. Tota la informació que necessitava estava en un tríptic imprès que m’ha donat. Però l’home no s’ha limitat a donar-me el tríptic. L’ha obert i m’ha indicat quins eren els punts que a mi m’interessaven com a estudiant i unes quantes informacions complementaries de com fer els tràmits. Per exemple, al dir que era de la Universitat Popular de Madres, m’ha recomanat que anés a una altra taula a consultar si aquest centre estava donat d’alta al registre per poder emetre certificats d’estudis per estrangers.

En aquesta altra taula un altre noi ha consultat l’ordinador i ha dit que la Universitat no estava inscrita. No m’ha estranyat gaire, els estudiants del Mercosur no necessiten fer aquest tràmit i probablement dec ser el primer “extramercosurià” que el demana per la Univeristat Popular. Però el noi em diu: cap problema! Inscriure la Universitat és molt fàcil. Només cal que la rectora ompli aquests papers i ens els torni. Si vols, te’ls dono i tu mateix els hi fas arribar.

Justament avui és dijous i a l’habitual marxa de les Madres a la Plaza de Mayo hi he trobat a la coordinadora acadèmica. Li he explicat el cas i li he donat els documents.

Cal afegir que ni al mostrador d’informació ni a cap de les dues taules no hem hagut d’esperar ni un minut per ser atesos.

Segona prova: SUPERADA

Però faltava la tercera, i alguna cosa em deia que seria la més dura: L’Ambaixada Ejjjjjpaññola! TXA-TXAANNN (les trompetes no són d’èmfasi, sinó de terror).

I el temor que, d’entrada a algú li podria semblar infundat, s’han començat a confirmar quan, a pocs metres de la seu diplomàtica, veig a dos policies nacionals a la porta. Per què m’he de sentir intimidat per uns policies nacionals? Sóc un ciutadà que vinc a fer uns tràmits, amb l’historial net com una patena i, a més, no porto escrit al front que sóc català (i avui, curiosament, tampoc a la samarreta).

Però aquesta sensació d’intimidació també s’ha confirmat quan, al passar pel mig dels dos policies en direcció a la porta d’entrada, un d’ells ens atura interrogant-nos amb la pregunta: ¿¿DONDE VAIS?? Era una dona policia que segurament a l’acadèmia li deuen haver dit que, precisament per ser dona, ha de bordar amb el doble de mala llet "para estar a la altura del macho iberico que merece estar dentro de este uniforme!".
Això m'ho he inventat jo però, no us heu fixat mai que les dones policies gasten la mala llet molt més sovint? Els homes policies la tenen de per si, però les dones policia sembla que l'hagin d'estar demostrant en tot moment. És com si la societat els seguís dient: “aqueeeest no és un ofiiiici per una dooona”, i elles hi posen tot l’empeny per demostrar que també poden ser “machas iberiques”.
Bé, la historia cultural no ha creat gaires referents per les dones policies, però això de voler ser “machos" en femení no crec que sigui el camí (rodolí). Ara que hi penso, la història tampoc ha creat referents per l'home policia, simplement ha creat "machos ibericos" amb placa i pistola.
Però tornem al tema...

Al gran dubte existencial de la “macha iberica uniformada” sobre “DONDE VAMOS”, li podria haver contestat amb un: “¿Donde vamos o de donde venimos? però, per tot l’exposat anteriorment, era fàcil pensar que l’humor no és el seu fort. Així que la qüestió s’ha resolt amb la simple resposta, bastant òbvia d’altra banda, de: “Vengo a pedir información para unos tramites”. ¡PASEN! ¡Y DESCONECTEN LOS MOBILES!

Per un moment ha semblat com si anéssim a entrar a una sala de cine que, sens dubte, hauria tingut com a prèvia la projecció del NoDo, però no. De sobte tot aparentava que estéssim al control policial d’un aeroport. Arc detector de metalls, màquina de raigs X per les motxilles i més ibèrics embotits en un uniforme.
No sé per què, els telèfons mòbils se’ls quedaven a l’entrada. El Roy, per una qüestió que no ve al cas, en duia dos. El policia se’ls ha mirat i ha pres la decisió de quedar-se el Nokia, l’altre no. Un criteri absurd que es deu haver inventat allà mateix i que demostra l’absurditat de tot el tinglado en qüestió. Potser algú pensarà: “Deu ser per què el Nokia tenia càmera i l’altre no”. I si, és cert, és així. El què passa és que a la motxilla hi portava la càmera digital de fotos i no han dit pas res.

El què si que ha sorprès als policies ha estat veure un iPOD a la motxilla a través dels raigs X:

- ¿Que llevas ahí?
- ¿El que?
- ¿Algun mp3?
- Ah, es un iPOD.
- ¿A ver?

El Roy el treu de la motxilla, el policia se’l mira del dret i del revés, suposo que per guanyar temps mentre pren la decisió de si un iPOD pot ser una arma de destrucció massiva, i ens el torna.

Passada aquesta primera prova organitzada per l'esplai "Ambaixada Espanyola", el Roy es gira i em pregunta: ¿¿Pero que es todo esto?? Només se m’acut respondre-li: Esto es España.

L’edifici té un aspecte molt diferent a la Dirección de Migraciones Argentina. Aparentment més bonic i més ben il·luminat, però hi falta alguna cosa... Ah! Els funcionaris! On són?
Estan amagats darrere de, aquí sí, “ventanilles” blindades amb els corresponents intercomunicadors electrònics. I què em pensava? Que una seu diplomàtica que es valgui d’europea seria com la d’aquests tercermundistes (remarcant la segona “r”) que t’atenen cara a cara, amb un tracte més personal i humà?

Bé, anem a la primera finestreta: “Información”. Se li ha de reconèixer que la dona ha estat molt diligent i afectiva. M’ha ventilat en un moment donant-me quatre fulls grapats i m’ha dit: ahí tienes toda la información que tienes que presentar a la ventanilla 5 o 6. Li he donat les gracies, i n’hi hauria d’haver donat moltes perquè, la veritat, no en tenia cap.

Omplo els papers i vaig a la “ventanilla” 5 o 6. Hi ha una persona tramitant coses en cada una d’elles. Acaba la de la 6. Em planto al davant.

Segueixo plantat al davant.

Encara hi sóc.

Començo a pensar que, de cop, tinc el do de la invisibilitat. El noi de la finestreta 5 que, per cert, parlava espanyol amb un accent català que tombava d'esquena, acaba els tramits. Jo segueixo esperant que el funcionari de la 6 faci un mínim gest que comuniqui d'alguna manera o altre que se n’ha adonat de que sóc aquí. Finalment, el funcionari de la 5 em diu que “pase por aquí”.

Necessito una fotocòpia compulsada del passaport. Ells mateixos me la compulsen però, espavila’t per fer la fotocòpia. Surto a un quiosc que hi ha al costat. El Roy es queda dins amb la motxilla per evitar-li el trauma del control d'accés i, sobretot, per què en el segon intent, el poli ha canviat d'opinió i pensa que si, que un iPOD pot ser una arma de destrucció massiva, sobretot quan a dns hi ha cançons com la de "Maleïda Espanya" de Josep Maria Cantimplora.
Per evitar repetir el trist incident amb la “macha iberica uniformada” quan surto li dic: “salgo un momento para hacer una fotocopia”. Sembla que a la dona li importa una merda què vagi a fer. Faig la fotocòpia i torno i, us ho juro, quan em decideixo a entrar, la poli em torna a aturar amb el seu simpàtic ¿¿DONDE VAS??. No sé si riure o plorar i només em surt com a resposta un: recién salí... ¡PASE!
Altre cop el numeret de l’arc detector i aquestes coses i, un cop passat el tràmit que et demostra qui ets allà dins en l'esquema de les coses (una merda punxada en un pal, suceptible de ser amic d'ETA, Al-Qaeda, Oleguer Presas, Sendero Luminoso, les FARC, Montoneros -reactivats per l'ocasió-, etc...) ja torno a estar a la “ventanilla” 5.

Un home que espera a la finestreta 7 pregunta “¿no hay nadie en caja?” Ningú respon al pobre home impacient que ja estava esperant abans de que jo marxés a fer la fotocòpia. El funcionari de la 5 em posa un segell a la fotocòpia, em dóna un tiquet i diu: “Pase a la ventanilla del lado y pague 25 pesos”.

“No hay nadie en caja” em diu l'home que fa estona que espera i que deu veure en mi certa complicitat amb qui compartir la impotència de l'abandó per part de la caixera. Em distrec mirant una pantalla de plasma que hi ha penjada a la paret on passen notícies espanyoles i altres futeses. Me n’adono que allò del cine i, sobretot del NoDo, no era una idea tant descabellada quan, entre aquestes futeses, apareix una foto de Su Majestad (suya, no meva), el Rey Juan Carlos I, amb una cita al costat que diu: “el castellano es una lengua de encuentro”. Crec que ha estat en aquest precís moment quan he decidit que avui escriuria aquesta entrada al blog.

Per cert, no us podeu arribar a imaginar com sona de passat de voltes parlar del rei a Argentina. Evidentment que saben que existeixen, però el primer cop que el vaig anomenar en una conversa (crec que els explicava alguna cosa referent a unes fotografies...) em van mirar com si hagués arribat directament de l’Edat Mitjana a través d'una màquina del temps.

Però tornem a la caixera de l’Ambaixada o, més ben dit, la que ha tornat qui sap d’on, és ella. Atén l’home impacient (no sé per què tant, total es podia distreure mirant les coses interessants que posaven a la pantalla de plasma...) i després m’atén a mi. 25 pesos i cap a la “ventanilla” 5.

L’home no hi és. Només hi ha el funcionari de la 6, el que em vol fer creure que tinc el do de la invisibilitat. Sense esperar cap reacció per part d'ell, li poso els papers a la “generosa” ranura (la del vidre, no la del funcionari) i que és l’única escletxa que permet un intercanvi directe entre el que “atén” i el que hauria de ser atès. M’agafa els papers sense dir ni mu. Se’ls mira, estripa un tros del resguard de caixa per la línia de punts, m’ho torna tot menys la fotocòpia compulsada i em diu que vagi a la “ventanilla” 14. No sé que coi hi he d’anar a fer a la “ventanilla” 14, però prefereixo que m’ho desvetllin els propis esdeveniments abans que mortificar a aquest pobre home fent que m’hagi de respondre una pregunta.

Vaig a la finestreta 14. No hi ha ningú. Espero. Segueixo esperant. Aquest cop no arriba el punt en què m'hagi de distreure mirant cap a la pantalla de plasma per què, de sobte, un home que passa per darrere la finestreta, un ésser humà sorgit vés a saber d’on enmig d’aquella seu diplomàtica, em dirigeix la paraula per voluntat pròpia i amb una amabilitat que en aquell entorn em semblava exòtica, i em diu: “mejor que se siente allí y espere”. Me han dicho que venga a esta ventanilla, dic jo. Si, pero el documento lo tiene que firmar el cónsul y va a tardar un poquito, cuando esté listo lo llamaran, em diu l’ésser humà.

Així que m’assec a la sala d’espera i faig honor al seu nom. M’imagino el cònsol firmant fotocòpies i l’honorabilitat del nom “cos diplomàtic” em cau als peus. Però també em passa pel cap alguna idea més productiva (almenys pel blog): “compulsar” significa encarar una còpia amb l’original. I el meu passaport el tinc a la butxaca... Es pot saber com el cònsol pot estar compulsant la fotocòpia del meu passaport? Si, ja sé, el funcionari de la 6 m’ha mirat el passaport i el cònsol confia en els seus funcionaris. Però, aleshores, per què coi no em firma directament el funcionari?? Quin valor té la firma del consol, que conFIRMA que una còpia és igual a l’original si no té l’original davant?? I un ocellet em contesta: d’això se’n diu burocràcia, estimat Watson.

El que té de bo esperar és que almenys veus què fan els que esperen davant teu i te’n pots fer a la idea del què t’espera. “Ya te llamaran”, m’havia dit l’ésser humà. Però el so esquerdat del petit altaveu de l’interfòn només pronunciava números. “Tres mil cuarenta y cincoooo”. I una dona s’aixeca i va cap a la finestreta. Caram! És la meva ídol, segur que és una veterana de guerra en “ventanilles”! Busco en els papers algun número que estigui pel 3000 i veig el 3054 en el resguard que m’havia donat la caixera, que n’havia estripat un trocet el funcionari de la 6 i que després me l’havia retornat explicant-me “taaant amablement” quina era la següent prova de la gimcana.

45 minuts més tard:

“Tres mil cincuenta y cuatroooo”, diu finalment l’interfòn. L’ésser humà ja no hi és. Només estava de pas. Hi ha un altre home a qui li dono el resguard i em retorna la fotocòpia amb la indispensabilíssima firma del cònsol. Ara he d’agafar la fotocòpia i entregar-la a les “ventanilles” 5 o 6. No sé si seré capaç d’afrontar un repte com aquest, la prova és molt dura, però ja quasi estic al final de la gimcana (per avui) i no puc defallir en aquests moments!

I de sobte penso: si a les finestretes 5 i 6 m’han recollit la fotocòpia..., si també m’hi han recollit una part del resguard conforme he pagat religiosament..., si la fotocòpia ha de retornar a les finestres 5 i 6... QUÈ COI HI PINTA LA DIXOSA VENTANILLA 14?? PER QUÈ NO PORTEN DIRECTAMENT LA FOTOCÒPIA A LA 5 O A LA 6, ENLLOC DE LA 14, I M’ESTALVIEN L’ESPERA, EL SOU DEL FUNCIONARI DE LA 14 I, EL QUE ÉS PITJOR, HAVER DE MIRAR EL NODO EN COLORS?????

Per sort, sortint d’aquest cau (que en aquest cas no és sinònim d’“Agrupament Escolta” perquè la metàfora de la gimcana la dono per acabada en el paràgraf anterior), m’he pogut desfogar trobant complicitats a la Plaza de Mayo on, Hebe de Bonafini, sempre fa discursos que, almenys, ajuden a descarregar-se:

La història de les coses

12 d'Octubre "Día de la Raza"

BUENOS AIRES REIVINDICA L’11 D’OCTUBRE COM A ÚLTIM DIA DE LA LLIBERTAT DELS POBLES ORIGINARIS

Diverses organitzacions de Buenos Aires van organitzar actes entorn el 12 d’octubre per manifestar una relectura històrica del què va representar aquesta data pels pobles originaris. Reivindiquen que el “Día de la Raza” deixi de ser una diada oficial a tota l’Amèrica Llatina i que els idiomes indígenes siguin reconeguts pel Mercosur.

El “Día de la Raza” va ser instituït l’any 1913 per Faustino Rodríguez-San Pedro, ex-ministre espanyol del govern Maura, besavi de Rodrigo Rato, i l’aleshores president de la Unió Ibero-Americana. La “festivitat” pretenia remarcar el naixement d’una nova identitat producte de la fusió dels pobles originaris del continent americà amb els colonitzadors espanyols. Em aquell moment va ser assimilat pels països llatinoamericans com una reafirmació identitària per fer front a les ingerències dels Estats Units i a la Doctrina Monroe.

Actualment Amèrica Llatina viu un moment històric de replantejament de nous models i de recerca d’una identitat pròpia que posa en qüestió esquemes del passat que tenien la mirada posada cap a Europa. En aquest marc, són diverses les organitzacions que aquest any 2008 han organitzat actes a Buenos Aires per mostrar el seu rebuig a la celebració del “Día de la Raza” i per reivindicar l’11 d’octubre com a últim dia de la llibertat dels pobles originaris.

Durant tot el diumenge, es va realitzar una concentració a la Plaza de los Dos Congresos en la que hi van intervenir representants de diversos pobles originaris que van denunciar la imposició cultural de la que segueixen sent víctimes i l’explotació de les seves terres per part d’empreses estrangeres. També van reclamar el reconeixement oficial dels seus idiomes en el Mercosur i que el 12 d’Octubre deixi de ser declarat el “Día de la Raza” i es converteixi en una data de memòria històrica del genocidi dels pobles originaris per part dels colonitzadors espanyols. L’acte va acabar amb una manifestació fins a l’Obelisco.

El passat divendres, estudiants de la Universitat Popular Madres de Plaza de Mayo, van convocar un acte en el que hi participaren representants de diversos pobles indígenes. Maxi Gómez, uns dels organitzadors, explicava que “vam anar veient que el què ens explicaven des de petits no era la veritat, que hi ha una altra història i volem aprendre d’ells i acompanyar-los en la seva lluita”. En aquest acte, el representant tehuelche posava de manifest algunes diferències conceptuals entre l’idioma espanyol i el seu: Missatges subliminals com el “jo” no existien en els nostres idiomes, només el “nosaltres”.

L’endemà, el “Comedor de los Pibes” organitzava al barri de la Boca un acte cultural en el mateix sentit. Un dels organitzadors, Luciano Álvarez, denunciava que “Durant anys hem seguit reivindicant el 12 d’octubre. Avui, el moment ens mostra que hem de descolonitzar també els nostres caps”. Lucas Yañez, un altre dels impulsors del “Comedor de los Pibes” manifestava que “la colonització va arrasar aquestes cultures i nosaltres volem recobrar-les i continuar un procés que va començar fa segles per trobar les nostres arrels, la nostra identitat pròpia, i deixar de mirar models importats”.

La presidenta de Madres de Plaza de Mayo, Hebe de Bonafini, a l’habitual marxa dels dijous, va manifestar que “no es cap festivitat, crec que sempre ens han enganyat, no es pot fer una festa per la matança, va ser un assassinat salvatge on van massacrar a milions de persones”.

12 d'octubre, res a celebrar

Jordi i Berta

Ha augmentat la colònia catalana a Argentina...

Periodisme en profunditat, gentilesa de La Vanguardia

Això és el què passa quan s'utilitza un traductor automàtic per publicar directament una nota de premsa de l'Agència Catalana de Notícies:

(clica la imatge per ampliar-la)

El millor és "Jueves Sartén" per "Dijous Paella" i "Emilio Ensucia" per "Emili Solla"(sollar = embrutar).

No sé què opinaria en Miquel (de cal Jagger) si mai sortís publicat que el seu grup es diu "Pedres Rodadores" (Rolling Stones). Però el què no em voldria perdre per res el món seria un concert de'n Juliol Esglésies amb "la més gran colpidora" (greatest hits) "Sóc un bergant, sóc un senyor".

Jueves 18/09/2008 en la plaza

Al loro!

Entrevista a "La voz de las Madres"

La Diada al Casal de Buenos Aires

Dijous 11 de Setembre de 2008 "en la plaza"

Aquest dijous, a la marxa de les Madres, hi ha desfilat una estelada.

I a mitja marxa, s'escolta amb un perfecte català:

- Què? Commemorant l'11 de Setembre?

Eren un matrimoni de Begues que havien vingut a veure el seu fill que fa tres anys va venir a estudiar Història a la UBA (Universitat de Buenos Aires) i que el van entrevistar a l'Avui perquè contestés la pregunta del milió a Argentina: Què coi és el peronisme? (no intentin contestar-la des de les seves cases XD)

Així, que sumin 3 persones més en el recompte de manifestants que han sortit el carrer per l'11 de Setembre! (La guàrdia urbana que compti que érem mig)

La Diada a Buenos Aires

Dijous 4/9/2008 "en la Plaza"

Rainin' In Paradize - Manu Chao

Un vídeo-clip molt bo de Manu Chao, rodat en un antic "colectivo" de Buenos Aires i amb la gent de Rádio La Colifata*

*Colifata: del lunfardo colifato, "loco querible"

Segurament és absurd traduir a Manu Chao per què ell mateix juga a no utilitzar bé els idiomes (en aquest cas l'anglès), però almenys serveix per tenir una idea per on va...:

Avui plou...

A Zaire
No era un bon lloc
Aquest món està boig
És una atrocitat

A Congo
Encara és un mal lloc
Ells van matar al meu amic
És una calamitat

Vinga Masai, vinga Masai, sigues pacífic
Vinga Masai, vinga Masai, mantén-te alerta!

A Monrovia
No és un bon lloc
Boja va l’arma
És una atrocitat

A Palestina
Massa hipocresia
Aquest món es torna boig
No és una fatalitat

Vinga, Massai…

Avui plou
Avui plou
Avui plou al paradís

A Bagdad
No és una democràcia
És perquè
És un país dels USA

A Fallouja
Molta calamitat
Aquest món es torna boig
No és una fatalitat

Vinga Massai…

A Jerusalem, a Monrovia, Guinea Bissau
Mantén-te alerta!
A Jerusalem, a Monrovia, Guinea Bissau
Avui plou

Vine a les mentides dels contes d’infants

Vinga Masai, vinga Masai...

Benvingut al paradís.

Vacances

El calendari lectiu s'atura 15 dies a ple hivern. Són les "vacances de Nadal" que a Buenos Aires passen a finals de juliol i principis d'agost. Sense llumenetes al carrer, clar està, però en definitiva, vacances d'hivern en les que m'han visitat el Jordi i la Ma. Àngels i hem aprofitat per voltar una mica... Uns dies més tard, s'afegeix l'Aleix, just a temps per anar a Misiones, moltes de les fotos són seves.

El "Subte A":
(diuen al Casal de Catalunya que el va portar a Buenos Aires Francesc Cambó i, sens dubte, encara és el mateix)

"Los jueves en la Plaza", amb Las Madres:

Caminito:

La Península Valdés:
Uns 1500 cap al sud, aquesta península crea un golf amb unes condicions que fan que les balenes antàrtiques hi vagin a reproduir-se.

Imatges de la Patagònia:

Misiones:

La província de Misiones es al nord. Allà on s'ajunten els rius Iguazú i Paraná creen la triplefrontera entre Brasil, Paraguay i Argentina. Compta amb el Parc Natural d'Iguazú i unes impressionants cascades. Al Puerto d'Iguazú hi ha 96 hotels, però si et desvies només 150 metres de la carretera asfaltada per on circulen els "micros" dels turistes, et trobes amb un poblat Guaraní. El nom de la província prové d'una història que convé no oblidar i que Roland Joffé va plasmar a la pel·lícula "La Misión". Però aquest és un tema per dedicar-li un altre apunt especific al blog...

Crònica de la meva germana des de Palestina

Abans de marxar a Palestina, no em podia imaginar com seria aquest país. Em feia por i respecte però ara només tinc ràbia i indignació. Segurament perquè no es pot fer res davant una ocupació tant forta i tant clara, ni davant unes potències mundials que els donen suport. Realment es un conflicte entre un gegant i una formiga, on el gegant pot decidir en qualsevol moment quan aixafarà a la formiga.

Sortint de Tel Aviv amb taxi es veu un país preciós. La gent va amb bicicleta, hi ha grans carrers i edificis... El conductor ens diu que ens hem de desviar de la carretera, que ens toca agafar la carretera palestina i deixar la israeliana. Sí, hi ha dues carreteres per anar al mateix lloc, una per cadascú. Ens anem acostant al territori palestí i de cop ens apareix un gran mur de color gris davant nostre. Un mur que no et deixa veure què hi ha a l’altra banda i que de moment no ens podem ni imaginar el què significa aquesta separació.

Després de parlar amb molta gent, de visitar diferents ciutats i de moure’ns entre checkpoints se’m fa un nus a l’estómac cada cop que penso en tot plegat. Jo ho he viscut com a “turista” i no em puc arribar a imaginar del tot com deu ser viure-ho diàriament i directament. És una angoixa constant, un saber que no es pot fer res però voler lluitar alhora per no tenir la sensació de que està tot perdut. I això passa perquè els israelians utilitzen una tècnica lenta, un genocidi que està durant dècades.

Ahir vaig parlar amb un noi de 22 anys que havia estat un any a la presó quan tenia 18 anys. Li vaig preguntar perquè hi havia estat i em va dir que la raó per la qual la majoria de joves acaben a la presó és simplement perquè són palestins. Potser perquè els nois joves són els més perillosos pels israelians ja que per ells són possibles terroristes. D’aquesta manera intenten prevenir possibles atacs, atemorint-los dins a les presons. Ara aquest noi és monitor voluntari d’un campament d’estiu, però no crec que ho sigui perquè a la presó aprengués a no fer actes terroristes.

És increïble escoltar les històries personals de cadascú. Sembla impossible que tot això sigui real. A vegades li diem a la Maria, la filla gran de casa nostra, si ens vol acompanyar a alguna excursió. No pensem en què ella no es pot moure pel seu propi territori i la resposta sempre és negativa. L’altre dia ens va dir que cada estiu des de fa dotze anys, demana un permís per anar a Jerusalem. Aquesta ciutat es troba a pocs quilòmetres de Betlem, la seva ciutat. Malgrat això diu que no recorda gaire com és aquesta ciutat perquè mai li han concedit el permís. També ens diu que li agradaria molt anar-hi però que està cansada dels soldats, de que l’humilïn, i que prefereix evitar passar pel seu costat i quedar-se a casa. L’entenc perfectament perquè a nosaltres que som “turistes” ens tracten amb despreci. A ells, doncs, encara més.

Un checkpoint és com el control d’entrada a una presó. Primer s’ha de fer una fila interminable, mentre vas sentint com la porta giratòria de ferro grinyola cada cop que passa algú, això si el soldat deixa de cridar a tothom que passa. Mentre estàs a la fila mires munt i et trobes envoltada de soldats, vestits de verd amb ulleres de sol i una metralleta a les mans. No et deixa d’observar, qualsevol cosa que facis. Després de passar la gàbia de ferro hi ha control de metalls i els palestins llavors es dirigeixen dins a una habitació on els interroguen. No sabem què fan allà dins perquè els turistes no ens hi deixen passar. Al sortir, nosaltres ensenyem el passaport per tercera vegada i els palestins posen el dit a una màquina per quedar fitxats.

I això és cada dia el què es troben els que han pogut aconseguir un permís per passar el mur. Generalment només són els treballadors i ho fan de forma temporal.

L’altre dia vam anar a Hebrón. Aquesta ciutat palestina es troba ocupada pels jueus. A les cases del casc antic hi viuen a la part inferior els palestins i a la part superior els jueus. Cadascú té la seva porta d’entrada per un carrer diferent. Els carrers estan coberts per una xarxa metàl·lica a l’alçada del primer pis ja que els jueus tiraven la seva brossa, ampolles, maons... al carrer dels palestins. Per això van decidir posar la xarxa, però ara segueixen tirant claus, trossos de vidre... No puc entendre com poden arribar a viure així. Pels mateixos israelians ha de ser un infern. El casc antic d’Hebrón està ple de checkpoints. A tot arreu. Cada pocs metres passes un control. Els carreres estan plens de càmeres de vigilància, de soldats mig camuflats o apuntant amb la metralleta. L’altre dia estàvem al mig d’un carrer, vaig mirar amunt i em vaig trobar un soldat apuntant-me amb la metralleta. Em vaig posar molt nerviosa i em vaig voler amagar, però la metralleta segueix els teus passos. És una angoixa constant. Un control constant que els ha fet perdre la seva dignitat. A la porta d’entrada de la Mesquita principal d’Hebrón hi ha un checkpoint. No els deixen respirar ni quan van a fer les seves pregàries. No m’estranya que el casc antic sembli una ciutat fantasma. No es veu quasi ningú. Les botigues estan tancades perquè els israelians els han prohibit tenir-les obertes. La resta de gent prefereix quedar-se a casa.

Podria explicar molts més exemples, tothom té la seva història per explicar i cada dia passen coses surrealistes. Per ells forma part de la seva rutina i no hi troben res d’excepcional. No se’ls veu la indignació a la cara, sinó una paciència impressionant. Però tampoc s’han conformat amb això. Ells mateixos ens diuen que l’únic que els queda és la resistència. Jo en aquesta afirmació hi veig pessimisme. Estan sols davant un gegant. La comunitat internacional els ha deixat sols. A nosaltres ens diuen que els palestins són musulmans. Però he vist gran quantitat de palestins cristians. Israel és un estat jueu envoltat de països musulmans, un punt amb un gran valor estratègic per controlar tota aquesta zona. Evidentment, Estats Units i altres grans potències hi tenen molt interès. Tota la resta els és igual. No els importa res més. Suposo que això ja ho sabia abans de marxar, però un cop ets aquí no pots evitar sentir una ràbia molt més forta. Ara entenc molt més el què passa aquí, els problemes, el dia a dia de les persones. Però ara em costa molt més entendre com pot ser possible el comportament del nostre món.

Gràcies Ignasi per voler penjar aquest escrit en el teu blog.

Palestina

Rodeado de alambradas, muy cerca de Belén,
en plena Zona Cero nació el hijo de un dios.
Los olivos se secan y Palestina ve
como bajo los escombros duermen
palomas que se esconden del invierno.

Ismael Serrano

Ahir vaig rebre una crònica de la Mireia, la meva germana. És a Palestina col·laborant amb un campament de joves.

Aquí, a l'Amèrica Llatina els mitjans de comunicació pràcticament no en parlen gens del conflicte del Pròxim Orient, la gent en sap ben poca cosa. Però a Catalunya les imatges i informacions d'aquella zona arriben gairebé de forma diària a través de corresponsals amb armilla beix que pràcticament hem naturalitzat que ens apareguin a casa a l'hora de dinar mostrant-nos terribles situacions com si fossin un capítol més d'una telenovel·la que els guionistes s'entesten a allargar indefinidament fent-se extremadament pesada, surrealista i absurda.

No sé molt bé si era tristesa

o el dolor antic d’uns ulls d’infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d’un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia,
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un nínxol anònim per l’infant de Beirut.

Al cel hi té els Deus del "napalm"
i el tro infernal d’ocells de plata,
en l’horitzó, només, l’exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mauthausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d’un món on ja ningú no respon
als ulls immòbils d’un infant de Beirut.

Infant de Beirut, Lluís Llach
Disc: "I amb el somriure, la revolta" (1982)

Però ahir no era cap corresponsal amb armilla d'Indiana Jones qui m'explicava coses de Jerusalem, Ramallah o Betlem... Mentre llegia el correu, m'anava generant imatges mentals on apareixia la meva germana enmig de tot el què explica i els fets prenien un realisme difícil de descriure.

"Un mur que ja fa uns 800 Km de distància, ja quasi està acabat... Un mur de formigó, d’entre 8 i 15 metres d’alçada, coronats per un reixat electritzat amb una torre de control cada 500 metres amb un soldat a dintre. Construït en terres palestines, cada quilòmetre de mur ha costat $1.500.000, majoritàriament amb diners americans i fet amb mà d’obra palestina"

"Ells surten a treballar entre les 4 i les 6 del matí, per poder-se guanyar les garrofes a l’altre cantó del mur. Només poden passar els que tenen permís, ja sigui de treball o algun excepcional. La porta està a Betlem. S’entra per un passadís reixat per tots cantons. Passes un primer control. Una cua llarga en forma de ziga-zaga on s’acomula la gent. Amb cara de pocs amics, amb cara d’estar cansats d’haver de fer cua per anar a treballar. Una cua innecessaria, que els fa perdre cada dia dues hores a l’anada i dues a la tornada"

"Hi ha qui diu que Jerusalem és una ciutat acollonant, i té raó. El casc antic és un formiguer bulliciós on hi conviuen diferents comunitats, amb diferents religions i pensaments. (...) Impressionant el contrast entre les diferents religions: El mur de les lamentacions al costat de la Mesquita Al-Aqsa, a uns metres del Sant Sepulcre."

"De cop ens vam trobar asseguts dins una casa, prenent te amb una família just al costat d’una casa totalment derruïda per una excavadora israeliana, pressumptament acusats de formar part de Hamas."

"Visitem el mur que envolta i aïlla tota la ciutat de Qalqilya com si estiguessin en una presó. Només hi ha un únic checkpoint d’accés a la ciutat. Fem algunes fotos i tornem al centre. Un cop al centre, de sobte, ens trobem envoltats per tot de furgonetes de la policia palestina. Ens obren la porta de l’ambulància amb les metralletes a les mans i ens pregunten si hem estat fent fotos als soldats israelians"

Més enllà de les ones d’un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t’arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Palestina, Lluís Llach
Disc: Geografia (1988)

"Hoy te he dejado esta ciudad grabada en el contestador"

El Dani i la Patri

(a dalt, la segona i el tercer començant per la dreta)

El Dani i la Patri són una parella de madrilenys que vam conèixer el novembre passat amb l'Albert a Bissau. Aleshores estaven viatjant per l'Àfrica occidental, van anar a parar per casualitat a Casa Emanuel i s'hi van quedar per donar un cop de mà en el que fés falta, per exemple, posar en ordre la farmaciola i llençar els medicaments que havien caducat. Abans, però, encara ens van servir per passar nits jugant a cartes a l'habitació: "Veo tu cápsula y te subo un gelocatil!"

Ara estan viatjant per l'amèrica llatina i dijous de la setmana passada van arribar a Buenos Aires. En aquest cas també anava amb ells la Diana (germana del Dani). S'han allotjat a casa meva fins ahir que van tornar agafar un avió: la Diana cap a Madrid, que ja se li han acabat les vacances, i el Dani i la Patri cap a Sucre (Bolívia). Ja venien d'allà i hi van conèixer una organització que treballa pe millorar les condicions de vida de nens del carrer. S'hi van vincular i segurament estaran treballant allà fins el desembre. Estic convidat a fer un visita! (3 dies de bus, però, grrrrr).

Per cert, el Dani escriu contes, poemes i coses quan viatja. Un dia la seva germana li va publicar els escrits en un llibre com a regal d'aniversari. Me'n va regalar un exemplar i la veritat és que se'n surt molt bé!

M'ha agradat especialment com acaba el primer poema:

"Ama a cuantos quieras, pues esto no está en tu mano... pero elígeme a mí para querer".

Enyorança

Si, ja sé que el títol oficial és "Cançó Marinera", però he preferit titular-la amb el títol original que va pensar en Pere Fort, però que no va poder registrar.

Dissabte passat era el primer dissabte de juliol, així que em puc imaginar perfectament l'ambient que s'hi deuria viure amb una nova edició de la Gran Cantada d'Havaneres.

A vegades enyoro els mojitos de la Bella Lola! (bueeeeeno, i els companys també una miqueta ;P)

Espero que estigui anant molt bé la temporada d'estiu per Catalunya!

9 de julio - Día de la Independencia

Si vès, aquí ja van decidir "manadar al carajo" l'estat colonitzador español el 1816 com a conseqüència de la "Revolución de Mayo". Per quan la Revolució de juny (la falç al puny)?

Res, que com que avui és "feriado" ahir vam fer una festeta de/por la Independencia a casa meva. Amb "flyers" i tot!

Per cert, entre les seleccions musicals de la nit va sonar "En Tet del vi" i va agradar moltíssim! haha. Dèien que tenia un toc celta i, pensant-hi una mica, vaig arribar a la conculsió de que potser si que la viola de roda, a les orelles d'algú que no la coneix de res, es pot confondre per la gaita, per allò del so continu dels bordons.

Visqui en Tet que recull el sentiment internacionalista del Che! ;