diumenge, 29 de març del 2009

24 de Març de 2009 - 33 anys del cop d'estat genocida a Argentina

El 24 de març és una de les dates negres de la història d’Argentina. L’any 1976, avui fa 33 anys, la junta militar encapçalada per Jorge Rafael Videla realitza un cop d’estat i implanta una dictadura amb un aparell repressiu que crea per primera vegada a la història de la humanitat el concepte de “detinguts-desapareguts”.



La dictadura crea unes forces parapolicials que persegueixen i detenen de forma indiscriminada, amb assalts de matinada a les cases, a milers i milers de persones que no combreguen amb el règim i que les consideren membres de la subversió. Els detinguts no passen per les institucions judicials reconegudes en el règim, sinó que son portats a centenars de centres de detenció il·legal distribuïts per tot el país on són torturats repetidament amb l’objectiu d’extreure informació que els permeti desarticular la suposada xarxa subversiva.

Entrevista realitzada l’any 2003 per la televisió francesa a Ramon Díaz Bessone, ex-general de la junta militar argentina:



Entre els detinguts desapareguts hi havia estudiants de secundaria que reclamaven el “boleto estudiantil”, docents, membres d’organitzacions de treballadors, fins i tot capellans que havien expressat el seu desacord amb la dictadura, en definitiva, persones que pensaven diferent al règim però que no els podien donar cap informació sobre la suposada xarxa subversiva, simplement, perquè aquesta xarxa no existia com a tal.

La junta militar va negar en tot moment tenir alguna cosa a veure amb les desaparicions, primer negant-les i, posteriorment, desentent-se. Aquestes són les declaracions que fèia Jorge Rafael Videla en relació als desapareguts.




A més de l’aparell repressor, la dictadura també disposava d’un aparell propagandístic de suport. No m’ha estat possible trobar l’anunci que es feia en relació a les desaparicions, un espot que justificava les detencions indiscriminades amb una trista frase que ha passat a la història “algo habran hecho”. Però si que en podem escoltar un que pretenia convèncer sobre les millores que represetava el nou règim.



Però, sens dubte, el més gran aparell propagandístic que va organitzar la dictadura va ser el Mundial de futbol de 1978. Aquest mundial va ser muntat per mostrar al món la millor cara possible de l’Argentina i per tenir entretinguda la població nacional, lluny de la realitat que es vivia a les masmorres del règim. Una altra frase que ha passat a la trista història d’Argentina és el lema que es va crear per el Mundial: “los argentinos somos derechos y humanos”, una frase que no té cap sentit sinó s’entén com un esforç per inculcar a l’opinió pública mundial que a Argentina no s’estaven vulnerant drets humans.

A dia d’avui encara ningú ha donat cap explicació oficial, però ja no hi ha ningú que dubti que la junta militar va fer ús del suborn per sortir guanyadora del Mundial. Per classificar-se a la final necessitava guanyar a Perú per més de 4 gols d’avantatge. Segons investigacions periodístiques, la junta militar hauria acordat amb el govern de Perú, que en aquell moment també era militar, la donació de dos contenidors de blat i l’aportació de 50.000 dòlars a alguns jugadors, no tots, de la selecció peruana.

Però els documents audiovisuals del Mundial del 78 i d’aquesta polèmica amb el partit contra Perú encara aporten una altra curiosa dada històrica. Abans de que s’iniciés l’anfrontament el mateix Jorge Rafael Videla va visitar el vestidor del Perú per desitjar sort al seu contrincant i anava acompanyat, ni més ni menys, que de Henry Kissinger, secretari d’estat dels Estats Units.


Henry Kissinger, a través de l’administració nortamericana, va estar vinculat a la majoria de cops d’estat que es van produïr a l’amèrica llatina en aquella època, així com als bombardejos de Laos i Cambodja durant la guerra del Vietnam i acusat de genocidi contra el Timor Oriental. Malgrat aquest currículum, l’any 1973 va rebre el premi Nobel de la Pau.

Però tornem al Mundial... El partit en el que Argentina havia de guanyar a Perú per més de 4 gols, finalitza amb un resultat ni més ni menys que de 6 a 0. L’eufòria del país estava assegurada i amb ella, també l'ocultació del què estava passant en realitat.

Però a menys de 300 metres d’allà, a la Esma, escola militar avui reconvertida en museu de la memòria, centenars de detinguts sentien els crits d’eufòria de l’estadi mentre eren torturats. Ho van explicar alguns dels supervivents d’aquest centre de detenció il·legal.

El Mundial, doncs, tenia el doble objectiu entretenir a la població nacional sota la idea de que “el futbol és l’opi del poble” i mostrar internacionalment la cara més amable de l’Argentina a l’opinió pública mundial que ja sospitava alguna cosa del què estava passant. Si bé van aconseguir en part el primer objectiu, el segon els va sortir al revés del què tenien planejat, malgrat la propaganda que dirigien a la pròpia població de com havien de tractar els visitants estrangers.


Però un grup de dones portava més d’un any reunint-se tots els dijous a la plaza de Mayo, amb un mocador blanc al cap, simbolitzant el panyal dels seus fills, i senyalant directament a la Junta Militar preguntant on eren els seus fills que se’ls havien emportat una matinada de casa seva. Aquell grup de mares no va passar desapercebut per la premsa internacional que s’hi van acostar per pregunta’ls-hi què feien allà.


Aquest vídeo va sortir per les televisions de tot el món i, tal i com li va passar a la Xina amb l’atenció mediàtica generada pels recents Jocs Olímpics on es va fer visible més que mai el cas del Tíbet, els grans esforços de la junta militar per mostrar la millor cara d’Argentina negant les violancions de drets humans que s’estaven cometent, van fracassar degut a aquest grup que es començaria a conèixer com a les Madres de Plaza de Mayo. Aquestes dones van dir que es reunirien tots els dijous a la plaça fins que obtinguessin una resposta oficial del motiu de les desaparicions i, a dia d’avui, segueixen amb la convocatòria.

Així doncs, a través del Mundial, es va donar a conèixer internacionalment la realitat de la dictadura militar, però cap govern va fer res decisiu que fes canviar la sort dels detinguts desapareguts. Van ser organitzacions de la societat civil de molts països del món les que es van solidaritzar amb la situació d’Argentina amb campanyes reclamant el respecte dels drets humans.

M’agradaria explicar una curiositat, i és que a la Universitat Popular de les Madres de Plaza de Mayo, a la clase d’història en la que expliquen l’episodi del Mundial del 78, van portar 4 cartells originals de campanyes que s’havien fet en d’altres països per denunciar els casos de tortures. Un d’aquests cartells em va cridar de seguida l’atenció perquè era escrit en català. Hi apareixia el logotip del Mundial modificat perquè simbolitzés un filferro espinós i, enlloc de posar “Argentina 78” posava “Assessina 78”. La professora va dir literalment “aquí tenemos 4 muestras de carteles de campañas que se hicieron en Europa. Hay uno de Catalunya y... y tambien de otros países”.

Però les campanyes internacionals no van ser suficients per acabar la dictadura. Va ser un altre lamentable fet el què li posaria fi: la Guerra de les Malvines. Empesa per un rampell de patriotisme i grandesa, el 2 d’abril de 1982, la junta militar declara la guerra al Regne Unit per recuperar les Illes Malvines, que són colònia anglesa des del 1833. Va ser una acció suïcida en tots els sentits, però la junta militar no ho creia així i animava als argentins a combatre sota el lema: “Argentinos a vencer!”


La guerra va durar 2 mesos. Argentina es va rendir el 14 de juny de 1982. el cost de la guerra van ser 649 morts argentins, 255 britànics i 3 illencs. Avui en dia, ex-combatents d’aquesta guerra reclamen indemnitzacions per haver-los portat a una acció suïcida com aquella.

La Guerra de les Malvines va debilitar definitivament el règim dictatorial que es va veure obligat a convocar eleccions, tot i que trigarien un any i mig a convocar-se. Les eleccions es van celebrar el 10 de desembre del 1983 i s’inicià l’etapa democràtica amb greus conflictes polítics que arriben a dia d’avui sobre la reclamació de justícia pels més de 30.000 desapareguts que es comptabilitzen i els clams a favor de la memòria històrica.

Vídeo de l'acte de memòria celebrat el dilluns 23 de març de 2009 a Tribunales,
convocat per Madres, Abuelas i Hijos de Plaza de Mayo: