"Hoy te he dejado esta ciudad grabada en el contestador"

El Dani i la Patri

(a dalt, la segona i el tercer començant per la dreta)

El Dani i la Patri són una parella de madrilenys que vam conèixer el novembre passat amb l'Albert a Bissau. Aleshores estaven viatjant per l'Àfrica occidental, van anar a parar per casualitat a Casa Emanuel i s'hi van quedar per donar un cop de mà en el que fés falta, per exemple, posar en ordre la farmaciola i llençar els medicaments que havien caducat. Abans, però, encara ens van servir per passar nits jugant a cartes a l'habitació: "Veo tu cápsula y te subo un gelocatil!"

Ara estan viatjant per l'amèrica llatina i dijous de la setmana passada van arribar a Buenos Aires. En aquest cas també anava amb ells la Diana (germana del Dani). S'han allotjat a casa meva fins ahir que van tornar agafar un avió: la Diana cap a Madrid, que ja se li han acabat les vacances, i el Dani i la Patri cap a Sucre (Bolívia). Ja venien d'allà i hi van conèixer una organització que treballa pe millorar les condicions de vida de nens del carrer. S'hi van vincular i segurament estaran treballant allà fins el desembre. Estic convidat a fer un visita! (3 dies de bus, però, grrrrr).

Per cert, el Dani escriu contes, poemes i coses quan viatja. Un dia la seva germana li va publicar els escrits en un llibre com a regal d'aniversari. Me'n va regalar un exemplar i la veritat és que se'n surt molt bé!

M'ha agradat especialment com acaba el primer poema:

"Ama a cuantos quieras, pues esto no está en tu mano... pero elígeme a mí para querer".

Enyorança

Si, ja sé que el títol oficial és "Cançó Marinera", però he preferit titular-la amb el títol original que va pensar en Pere Fort, però que no va poder registrar.

Dissabte passat era el primer dissabte de juliol, així que em puc imaginar perfectament l'ambient que s'hi deuria viure amb una nova edició de la Gran Cantada d'Havaneres.

A vegades enyoro els mojitos de la Bella Lola! (bueeeeeno, i els companys també una miqueta ;P)

Espero que estigui anant molt bé la temporada d'estiu per Catalunya!

9 de julio - Día de la Independencia

Si vès, aquí ja van decidir "manadar al carajo" l'estat colonitzador español el 1816 com a conseqüència de la "Revolución de Mayo". Per quan la Revolució de juny (la falç al puny)?

Res, que com que avui és "feriado" ahir vam fer una festeta de/por la Independencia a casa meva. Amb "flyers" i tot!

Per cert, entre les seleccions musicals de la nit va sonar "En Tet del vi" i va agradar moltíssim! haha. Dèien que tenia un toc celta i, pensant-hi una mica, vaig arribar a la conculsió de que potser si que la viola de roda, a les orelles d'algú que no la coneix de res, es pot confondre per la gaita, per allò del so continu dels bordons.

Visqui en Tet que recull el sentiment internacionalista del Che! ;

Todos a Rosario!

Al servei del poble o de la masoveria?

Fa unes setmanes em va semblar una bona notícia que designessin a una periodista vocacional com Mònica Terribas com a directora de TV3. Ara ja no ho tinc tant clar, al cap i a la fi, s’ha allunyat del contacte directe amb el poble.

I ara és el torn de l’Antoni Bassas, un gran professional que ha demostrat que el periodisme és quelcom més que “difondre informació”, “aguantar un micròfon” o llençar missatges pamfletaris. L’Antoni Bassas ha desenvolupat un periodisme reflexiu, el que té com a objectiu la recerca de la veritat, però que mai te la dóna mastegada en la forma de “así son las cosas y así se las hemos contado”. A través del micròfon transmet una il·lusió que només tenen aquells que tenen clar quina és la feina del periodista, i la fan. En uns moments en que el periodisme és una professió gairebé tant devaluada com la política, ha demostrat què significa “informar un país” en el sentit més ampli de la paraula. I els oients, que no som tontos del tot, l’hem situat com a líder d’audiència. Però, en contra de tota lògica, des de les “altes esferes”, li qüestionen el què fa.

Quin és el seu pecat capital? Algú, algun dia, ens hauria d’explicar què representa exactament això de la “crosta nacionalista”. Representa potser que la Ràdio Nacional de Catalunya tingui autocentrament amb Catalunya? Amb qui l’hauria de tenir, sinó? Amb la República Democràtica del Congo? La Generalitat ja no té president, té un masover. I ara, a la franja radiofònica principal per informar el país, amb tots els respectes per Manel Fuentes, a qui també considero un gran professional dintre del seu àmbit, hi tindrem un humorista. Així, millor que riem, per què, en el món en que vivim, pensar fa posar de molt mal humor.

Publicat a Vilaweb.cat: enllaç

Publlicat a lavanguardia.es: enllaç

Per què, senyors intel·lectuals?:

Vostès mateixos diuen: “les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants”. Aleshores, per què el castellà pot fer-ho i el català no? Hem de recordar encara que el castellà no es oficial a Catalunya per una gracia multicultural moderna sinó per què s’ha imposat a través de guerres, repressió i dictadures? Aquest manifest en si mateix es una nova imposició d’una llengua a uns ciutadans, per què els drets que vostès apel·len en realitat són privilegis. Amb això no vull dir que desitjaria no conèixer el idioma argentí, em sento orgullós de saber-lo, com qualsevol persona que visqui a Catalunya, sigui quin sigui el seu idioma matern, hauria de desitjar saber i interactuar en la seva vida quotidiana amb el català.

Vostès diuen: “les llengües no tenen el dret (...) d’imposar-se com a prioritàries”. Aleshores, per què el castellà pot ser la llengua prioritària a Espanya per qualsevol persona del món que trepitgi terra espanyola i no pot passar el mateix amb el català a Catalunya?

Vostès diuen: “Són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris, ni molt menys les llengües mateixes”. Aleshores, per què l’estat espanyol i el castellà tenen aquests drets? Per què a l’Estat espanyol pot existir la obligació de saber el castellà i, en canvi, no pot passar el mateix amb el català al territori dels Països Catalans?

Si, ja ho sé, la resposta és molt senzilla: Per què els catalans no tenim un Estat propi independent. Gracies, senyors intel·lectuals, per seguir demostrant cada dia a més gent que l’únic camí dels catalans per ser respectats culturalment és tenir el nostre propi Estat.

Publicat, amb adaptació, al Periódico: enllaç

Publicat a Vilaweb.cat: enllaç

Publicat a lavanguardia.es: enllaç

Nit de Sant Joan

Hauria de retrocedir fins els primers anys de la meva vida per pensar en un 23 de juny en el que estigués a casa a les 12 de la nit. De fet, no recordo quin va ser el primer cop que vaig baixar a la plaça Major a veure l’arribada de la Flama del Canigó, quan el pare portava un feix de llenya de l’Agrupació Cultural i Folklòrica per ampliar la foguera i ens endúiem una torxa per fer complir l’últim pas d’aquesta flama encenent el nostre propi foc a la revetlla particular amb els veïns del carrer Sant Francesc. Sopar al carrer, coca i cava, tertúlia dels adults i els petits espantant a les àvies tirant petards; bé, cebes, per què els petards amb metxa estaven reservats pels més grans. Deuria ser massa petit el primer cop que vaig celebrar una Revetlla de Sant Joan com per poder recordar-ho i, per això, per mi, durant uns anys, “sempre va ser així”.

Després van venir els amics i les revetlles populars del Cau i del Camell. Revetlles de poble on els grans i els que començàvem a ser-ho compartíem un espai, un sopar i els Farigola Acústic Band. Revetlles on l’olor de pólvora es mesclava amb la del clor de piscina i aquella flaire que fa l’ambient quan comença l’estiu. Espantar iaies amb els petards ja no era tant divertit (ni innocent), era millor rebentar totxanes amb la eufòria que dóna la sensació de llibertat per haver arraconat la motxilla i els libres durant tres mesos.
Revetlles on la Flama del Canigó ja no només tenia la simbologia ancestral de germanor d’un país que celebra junt l’entrada a l’estiu, sinó que havia arribat al poble cremant la figura de Felipe V i el Decret de Nova Planta.

M’és impossible saber per quin estrany motiu ja no existeixen aquest tipus de revetlles, però el cas és que vam intentar mantenir-les i així van arribar els següents “23 de juny” en què la majoria de les cerveses que passaven per la ma eren per servir-les a algú des de darrera una barra i que el què més fèiem petar era un equip de so.

Avui és 23 de juny i l’únic que crema a Buenos Aires és l’esperit dels argentins que focalitzen en el conflicte del camp un nou model econòmic pel país que representi una millor redistribució de la riquesa. A 50 metres hi ha el carrer Sant Joan, però no hi ha veïns sopant al carrer. Fa fred, acabem d’entrar a l’hivern i tothom és a casa seva passant una nit de dilluns qualsevol.
Sobre la taula només hi ha un got d’aigua i l’única cadira ocupada és la meva. Els amics els he acomiadat fa unes hores, sortint de classe, i no ens tornarem a veure fins demà. Hauran arribat a casa seva i, mirant el calendari, no hauran trobat a faltar cap ampolla de cava. Res saben de que avui és dia de treure al carrer els mobles vells que s’han acumulat durant l’hivern i cremar-los a la plaça ballant “tot fent lentes rodones al voltant del foc, com la terra que gira al voltant del sol”.

Ara, que generalitzant sobre un possible caràcter argentí, crec que ells ho fan diàriament, que pensen que qualsevol dia pot ser Sant Joan, que cada dia es bo per treure's mobles vells de sobre sense necessitat d'esperar que s'acomulin massa i s'omplin de pols.

Entrevista a Ismael Serrano

PRIMERA PART:

Parla sobre el títol del seu últim disc "Sueños de un hombre despierto" i sobre el contingut de les cançons "Casandra" i "Habitantes de Alfa Centauro encuentran la sonda Voyager".

SEGONA PART:

Sobre la seva relació amb Llatinoamerica, com veu aquest continent en el context mundial actual i la seva opinió sobre el conflicte actual del camp a Argentina.

TERCERA PART:

Parla sobre dos referents argentins: Las Madres de Plaza de Mayo i Ernesto "Che" Guevara.

Cap de setmana intens

Divendres a la tarda, l'Isamel Serrano, ens va atendre a l'hotel de l'Av. Córdoba on està allotjat aquests dies que està actuant a Buenos Aires. Li vam poder fer una entrevista d'uns 20 minutets, quan la tingui muntada ja la penjaré.

I aquest cap de setmana, a Rosario, es commemorava el 80è aniversari del naixement d'Ernesto "Che" Guevara. Així que: TODOS A ROSARIO!

Rosario és la ciutat natal de Che Guevera, està a 300 quilòmetres de Buenos Aires, a la riba del riu Paraná. Hi vam anar 7 companys de classe, amb la furgo de Facundo.

I per poc no tornem! El bloqueig de le srutes per part dels empresaris del camp fa que falti benzina al país. Vam haver de carregar dos cops el dipòsit a Rosario i els dos vam trigar com 3 hores ja que primer haviem de trobar una benzinera que tingués diesel i després fer cues com de 50 cotxes que estaven com nosaltres!

Però ha estat un cap de setmana genial. A Rosario es va inaugurar una estatua de bronze dedicada al Che i hi va haver un acte polític.

A la nit vam anar a un campament del PCA (partit comunista) on hi havia concerts de grups de cumbia villera.

Tinc un video a mitges per explicar com ha anat el cap de setmana, ja el penjaré. Avui estic mort. Es festiu (dia de la bandera) i ha servit per gandulejar una mica i recuperar-se d'un cap de setmana intens!

Va de vídeos

Che!

Ja fa una setmaneta que estic definitivament instal·lat a un piset molt acollidor i tranquil que vaig trobar. Diuen que una imatge val més que mil paraules, i si és en moviment encara més... Així que aquí us presento casa meva (que és casa vostra si és que hi ha cases d'algú!):

Ara ja tinc dues cases a Buenos Aires, per què, tal i com va dir ahir el president cal Casal de Catalunya, el casal també és casa de tots els catalans que ens hem perdut per aquestes terres!

Ens ho va dir a la sobretaula d'un dinar que vam fer ahir (un asado) que era per acomiadar la Núria Foj, becària de la Generalitat al Casal, que dimarts se'n torna cap a Barcelona. A part de la Núria, no coneixia a ningú més, però hi havia una cara que em resultava familiar... I després d'uns minuts de mirar-me'l em va venir al cap qui era! L'actor que fèia de Narcís al Cor de la Ciutat! Està fent un curs de teatre aquí.

Durant el dinar, vaig parlar amb els responsables del Casal sobre el Correllengua i tenen ganes de fer alguna cosa aquí. La setmana vinent em trucaran per fer una reunió i mirar què podem fer per celebrar un acte del Correllengua a Buenos Aires!

Va estar bé el dinar i sobretot la sobretaula!:

A part del tema del Correllengua, m'han convidat a que vagi a la Revetlla de Sant Joan que estan organitzant i que (sobretot!) no em deixi la guitarra!

El cul d'en jaumet

Estava clar que no podia durar gaire tancat a casa:

Lluís Llach es perfila com a futur director de la Processó de Verges (Diari de Girona)

Lluís Llach va retirar-se dels escenaris a finals de març de l'any passat amb un doble concert a Verges. Avui, catorze mesos després, els veïns del seu poble natal voten si li donen la confiança per ser el nou coordinador i director de la Processó de Setmana Santa fins a l'any 2011. S'espera una aprovació sense problemes, ja que no s'ha presentat cap altra alternativa.

L'associació que gestiona la processó ha convocat avui als veïns de Verges a una assemblea extraordinària per aprovar el nomenament. En la carta enviada per a convocar l'acte, la junta directiva de l'associació explica que ha rebut de Llach "un projecte engrescador de renovació de la processó de Verges" que preveu "modernitzar i adequar als nostres temps de la nostra tradició més coneguda arreu".

La directiva de l'associació dóna ple suport al projecte de Llach, "que coneix i estima la processó com tots els vergelitans". Afegeixen que "apostem per aquest projecte, perquè sabem que sabrà mantenir l'essència, adaptant-la tecnològicament als nostres temps".

Per als responsables de l'associació presidida per Tono Casabó, la renovació de la Processó de Verges és "necessària" i "fins i tot, urgent", que "amb la seva implicació i experiència la veiem factible".

La idea de Llach és crear diversos equips de treball que requeriran d'una àmplia participació veïnal.


ELS MEUS ULLS AQUÍ

Quan el vent és l’antic amic

que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes

i en l’amor és brau i en el joc fidel

penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar és l’antic amant

que et penetra les roques i amara la teva pell

i en l’amor és brau i en el joc fidel

penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el temps... quan el temps...

Temps era temps, quan encara les bruixes

campaven dalt del campanar

i eren mestresses de nits i tempestes

amb línies de vols regulars.

Passeu nens, passeu, és com un guinyol,

ei, canta el gall, s’ha aixecat el teló,

acte primer, a poc a poc surt el sol.

La plana es desvetlla i el Montgrí fa un gran badall.

Temps de fileres de carros mandrosos

que anaven buscant l’horitzó,

temps de llonguet i la bossa de cuiro

per anar a l’escola, i "cara al sol",

temps de dir: "mossèn: fa més d’un mes

i no sé quants mals pensaments he tingut".

"Fes un promig, fes un promig".

Tocar les parts és un pecat, valga’m Déu,

deu mil inferns van cremant, valga’m Déu.

Ai, pels anys cinquanta la moral dins d’un bastó.

Temps de cinema a tres peles

amb dret a xiular pel retall el petó.

Mentre els avis practicaven llengües

amb els turistes dels contorns:

"Vus tiré tot druat

i després turas quilometres giré cap a la goix.

I ja ho trobareu, ja ho trobareu".

Veus com m’ha entès, el proper te’l fas tu.

Pssa, en francès qualsevol se’n surt.

Ai, pels anys cinquanta la saviesa dins el cor.

.............................................................................

Quan el temps és l’antic company

que et fa ric en records i pobre en el que vindrà

i amb el vent tan brau i amb la mar fidel

penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí,

penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.

Quan el temps... quan el temps...

Un brindis per Guinea Bissau!

Tia Eugenia ha enviat un correu amb fotografies de la festa que han fet a Casa Emanuel per celebrar els aniversaris dels nens suposadament nascuts el mes de maig.

"Para que nos recuerden", diu! No fa falta cap mail, Eugenia, perquè cada dia, en algun moment o altre, el cap se te'n vagi cap a Guinea Bissau. Però es genial rebre notícies vostres i veure que seguiu amb bons motius i l'alegria de sempre per fer celebracions!

PER MOLTS ANYS!!

"Cumpas"

Aquests són alguns dels meus companys de classe. Els divendres, quan sortim de la Universitat a les 10 del vespre ens reunim a casa d'algú. Vam començar a fer-ho la segona setmana de classe quan una companya ens va convidar per celebrar el seu aniversari. Entre cervesa i Fernet (beguda de la terra argentina) vam decidir organitzar una publicació que començarà a sortir el mes vinent. El Fernet també ha inspirat que organitzem altres coses, com una sortida de cap de setmana a Rosario, ciutat originària d'aquesta beguda, i natal de Che Guevara, (per aquest ordre d'importància ;p) els dies 14 i 15 de juny, quan es commemorarà el 80è aniversari del naixement del Che (www.monumentoalche.com.ar). També hem decidit començar a fer un cicle de cine-fòrum on la primera pel·lícula serà ni més ni menys que "Llach, la revolta permanent". I tenim un blog obert: http://mamasoyperiodista.blogspot.com.

El que surt fumant a la foto és el professor de redacció periodística. El divendres de la setmana passada vam envair casa seva. A partir de la setmana vinent ja tindré el meu piset i crec que té molts punts per convertir-se en la seu oficial de les reunions dels divendres (i en centre d'acolliment dels catalans que vulgueu venir a visitar (-me) Argentina!).
Per cert, ahir ens vam reunir a la seu de la CTA (Central de Treballadors d'Argentina) per què ens van deixar la fotoduplicadora per treure els primers exemplars del butlletí. A la paret hi havia la foto d'un mural que van pintar a una paret de Buenos Aires amb una frase interessant: Debe saber, sr juez, como se vive para juzgar como se peca.

I ahir a la tarda, tenia classe d'història de Las Madres. És una assignatura comú a totes les carreres de la Universitat Popular i, per tant, és la més multitudinària per què hi ha gent de totes les carreres. Es fa a l'auditori. Ahir parlàvem del Mundial Argentina'78 que es van disputar en plena dictadura de Videla. El focus d'atenció mediàtica que va generar el mundial de futbol va fer que algun periodista es deixés caure per la Plaza de Mayo i la lluita de Las Madres d'escampés pel món sencer. El vídeo que vaig penjar en una de les primeres entrades del blog, que és en blanc i negre i que surten Las Madres demanant ajuda als mitjans de comunicació va ser gravat en aquest marc.
Doncs bé, arreu del món hi va haver campanyes similars com les que estan passant ara amb els Jocs Olímpics de Beijing i el cas del Tíbet i la professora va portar 4 cartells de països on s'havien fet campanyes de denuncia del terrorisme de la dictadura militar i els va penjar a la paret. Un d'ells era ni més ni menys que de Catalunya i la professora, quan els hi va fer referència, va dir: "Ahí tenemos carteles de algunos paises que se solidarizaron con la lucha. Hay de Catalunya... y... de otros países." Hehe. Catalunya "y otros países"! I això que els altres 3 eren d'estats europeus que tenien bastants més punts per què els hagués anomenat.
Per cert, és curiós que l'any 78, en plena transició, any d'aprovació de la maleïda constitució espanyola, un any abans de les primeres eleccions municipals... els catalans tinguéssim temps de pensar i fer campanyes per un país de l'Amèrica Llatina. És que mira que som... XD

Que vagi bé!

PD: Catalunya 0 - 1 Argentina: Guanya Catalunya!

Efecte Patum

Un ordinador portàtil: 5000 pesos
Una connexió a Internet: 80 pesos
Estar a Buenos Aires i poder veure en directe La Patum: No té preu!
Gràcies www.catalunyaonline.com i www.onsortir.cat!

Per cert, per aquesta banda de l'Atlàntic algú opina que els catalans som "unos locos boludos!"
(Enveja! I això que encara no els hi he ensenyat els vídeos que hi ha al youtube del 3/10 de Vilafranca, del Camell o dels jaleos de Menorca!)

Bona Patum a tots els que tingueu la sort de poder anar-hi!

Per cert, mentre molts catalans donàveu voltes, saltant Plens, a la plaça Sant Pere de Berga, 3 les estàvem donant amb les Madres a la plaça de Mayo de Buenos Aires, amb mate enlloc de barreja, clar està. I els mocadors blancs enlloc dels barrets vermells o negres... En fi, que no era el mateix, cert, però si que hem recordat que avui era dijous de Corpus amb la Laia Vives i una companya seva de Manresa (d'ascendència berguedana). Estan estudiant a Santiago de Chile i aquesta setmana han vingut a visitar Buenos Aires.

(si, potser tocava pentinar-me, però és que ara sembla que si que està arribant l'hivern aquí i comença a fer dies de pluja i vent que són molt d'agraïr per què s'emporta la pol·lució i un pot recordar el què és respirar oxigen!)

Ja toca fundar la "Comunitat molinenca a l'exterior"!

Requisits per ser-ne membre:

1) Persones que no visquin ni treballin a Molins de Rei, però que allà on siguin tinguin un mocador del Camell i la cançó del Pier sempre a mà.

2) Queden exclosos del punt 1 els que viuen a Papiol, per què ells també formen part de Molins de Rei.

3) Queden exclosos del punt 1 els que viuen al barri del Canal, per què ells també formen part de Molins de Rei.

4) Com tota comunitat de reputació, el president serà xarnego, és a dir, no nascut a Molins de Rei. Per fer honor a la tradició democràtica molinenca (pionera en el món mundial i a gran part del sistema solar) la junta s'escollirà per eleccions democràtiques amb llistes obertes on només jo podré optar a la presidència.

5) S'estimaran la terra que els aculli, però no oblidaran mai que Molins de Rei és el centre del món.

6) Si algú no està d'acord en algun dels punts anteriors pot escriure una carta al Llaç i queixar-se pel soroll de les festes populars, almenys tindrà la possibilitat de que se li faci un cap-gros.

Buenos Aires, dijous de Patum de l'any 27 d.C. (després del Camell)

Apa, ja paro de dir parides que em sembla que l'efecte de la barreja m'ha arribat a través de l'ADSL!

Que vagi bé!