Per què, senyors intel·lectuals?:

Vostès mateixos diuen: “les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants”. Aleshores, per què el castellà pot fer-ho i el català no? Hem de recordar encara que el castellà no es oficial a Catalunya per una gracia multicultural moderna sinó per què s’ha imposat a través de guerres, repressió i dictadures? Aquest manifest en si mateix es una nova imposició d’una llengua a uns ciutadans, per què els drets que vostès apel·len en realitat són privilegis. Amb això no vull dir que desitjaria no conèixer el idioma argentí, em sento orgullós de saber-lo, com qualsevol persona que visqui a Catalunya, sigui quin sigui el seu idioma matern, hauria de desitjar saber i interactuar en la seva vida quotidiana amb el català.

Vostès diuen: “les llengües no tenen el dret (...) d’imposar-se com a prioritàries”. Aleshores, per què el castellà pot ser la llengua prioritària a Espanya per qualsevol persona del món que trepitgi terra espanyola i no pot passar el mateix amb el català a Catalunya?

Vostès diuen: “Són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris, ni molt menys les llengües mateixes”. Aleshores, per què l’estat espanyol i el castellà tenen aquests drets? Per què a l’Estat espanyol pot existir la obligació de saber el castellà i, en canvi, no pot passar el mateix amb el català al territori dels Països Catalans?

Si, ja ho sé, la resposta és molt senzilla: Per què els catalans no tenim un Estat propi independent. Gracies, senyors intel·lectuals, per seguir demostrant cada dia a més gent que l’únic camí dels catalans per ser respectats culturalment és tenir el nostre propi Estat.

Publicat, amb adaptació, al Periódico: enllaç

Publicat a Vilaweb.cat: enllaç

Publicat a lavanguardia.es: enllaç

Nit de Sant Joan

Hauria de retrocedir fins els primers anys de la meva vida per pensar en un 23 de juny en el que estigués a casa a les 12 de la nit. De fet, no recordo quin va ser el primer cop que vaig baixar a la plaça Major a veure l’arribada de la Flama del Canigó, quan el pare portava un feix de llenya de l’Agrupació Cultural i Folklòrica per ampliar la foguera i ens endúiem una torxa per fer complir l’últim pas d’aquesta flama encenent el nostre propi foc a la revetlla particular amb els veïns del carrer Sant Francesc. Sopar al carrer, coca i cava, tertúlia dels adults i els petits espantant a les àvies tirant petards; bé, cebes, per què els petards amb metxa estaven reservats pels més grans. Deuria ser massa petit el primer cop que vaig celebrar una Revetlla de Sant Joan com per poder recordar-ho i, per això, per mi, durant uns anys, “sempre va ser així”.

Després van venir els amics i les revetlles populars del Cau i del Camell. Revetlles de poble on els grans i els que començàvem a ser-ho compartíem un espai, un sopar i els Farigola Acústic Band. Revetlles on l’olor de pólvora es mesclava amb la del clor de piscina i aquella flaire que fa l’ambient quan comença l’estiu. Espantar iaies amb els petards ja no era tant divertit (ni innocent), era millor rebentar totxanes amb la eufòria que dóna la sensació de llibertat per haver arraconat la motxilla i els libres durant tres mesos.
Revetlles on la Flama del Canigó ja no només tenia la simbologia ancestral de germanor d’un país que celebra junt l’entrada a l’estiu, sinó que havia arribat al poble cremant la figura de Felipe V i el Decret de Nova Planta.

M’és impossible saber per quin estrany motiu ja no existeixen aquest tipus de revetlles, però el cas és que vam intentar mantenir-les i així van arribar els següents “23 de juny” en què la majoria de les cerveses que passaven per la ma eren per servir-les a algú des de darrera una barra i que el què més fèiem petar era un equip de so.

Avui és 23 de juny i l’únic que crema a Buenos Aires és l’esperit dels argentins que focalitzen en el conflicte del camp un nou model econòmic pel país que representi una millor redistribució de la riquesa. A 50 metres hi ha el carrer Sant Joan, però no hi ha veïns sopant al carrer. Fa fred, acabem d’entrar a l’hivern i tothom és a casa seva passant una nit de dilluns qualsevol.
Sobre la taula només hi ha un got d’aigua i l’única cadira ocupada és la meva. Els amics els he acomiadat fa unes hores, sortint de classe, i no ens tornarem a veure fins demà. Hauran arribat a casa seva i, mirant el calendari, no hauran trobat a faltar cap ampolla de cava. Res saben de que avui és dia de treure al carrer els mobles vells que s’han acumulat durant l’hivern i cremar-los a la plaça ballant “tot fent lentes rodones al voltant del foc, com la terra que gira al voltant del sol”.

Ara, que generalitzant sobre un possible caràcter argentí, crec que ells ho fan diàriament, que pensen que qualsevol dia pot ser Sant Joan, que cada dia es bo per treure's mobles vells de sobre sense necessitat d'esperar que s'acomulin massa i s'omplin de pols.

Entrevista a Ismael Serrano

PRIMERA PART:

Parla sobre el títol del seu últim disc "Sueños de un hombre despierto" i sobre el contingut de les cançons "Casandra" i "Habitantes de Alfa Centauro encuentran la sonda Voyager".

SEGONA PART:

Sobre la seva relació amb Llatinoamerica, com veu aquest continent en el context mundial actual i la seva opinió sobre el conflicte actual del camp a Argentina.

TERCERA PART:

Parla sobre dos referents argentins: Las Madres de Plaza de Mayo i Ernesto "Che" Guevara.

Cap de setmana intens

Divendres a la tarda, l'Isamel Serrano, ens va atendre a l'hotel de l'Av. Córdoba on està allotjat aquests dies que està actuant a Buenos Aires. Li vam poder fer una entrevista d'uns 20 minutets, quan la tingui muntada ja la penjaré.

I aquest cap de setmana, a Rosario, es commemorava el 80è aniversari del naixement d'Ernesto "Che" Guevara. Així que: TODOS A ROSARIO!

Rosario és la ciutat natal de Che Guevera, està a 300 quilòmetres de Buenos Aires, a la riba del riu Paraná. Hi vam anar 7 companys de classe, amb la furgo de Facundo.

I per poc no tornem! El bloqueig de le srutes per part dels empresaris del camp fa que falti benzina al país. Vam haver de carregar dos cops el dipòsit a Rosario i els dos vam trigar com 3 hores ja que primer haviem de trobar una benzinera que tingués diesel i després fer cues com de 50 cotxes que estaven com nosaltres!

Però ha estat un cap de setmana genial. A Rosario es va inaugurar una estatua de bronze dedicada al Che i hi va haver un acte polític.

A la nit vam anar a un campament del PCA (partit comunista) on hi havia concerts de grups de cumbia villera.

Tinc un video a mitges per explicar com ha anat el cap de setmana, ja el penjaré. Avui estic mort. Es festiu (dia de la bandera) i ha servit per gandulejar una mica i recuperar-se d'un cap de setmana intens!

Va de vídeos

Che!

Ja fa una setmaneta que estic definitivament instal·lat a un piset molt acollidor i tranquil que vaig trobar. Diuen que una imatge val més que mil paraules, i si és en moviment encara més... Així que aquí us presento casa meva (que és casa vostra si és que hi ha cases d'algú!):

Ara ja tinc dues cases a Buenos Aires, per què, tal i com va dir ahir el president cal Casal de Catalunya, el casal també és casa de tots els catalans que ens hem perdut per aquestes terres!

Ens ho va dir a la sobretaula d'un dinar que vam fer ahir (un asado) que era per acomiadar la Núria Foj, becària de la Generalitat al Casal, que dimarts se'n torna cap a Barcelona. A part de la Núria, no coneixia a ningú més, però hi havia una cara que em resultava familiar... I després d'uns minuts de mirar-me'l em va venir al cap qui era! L'actor que fèia de Narcís al Cor de la Ciutat! Està fent un curs de teatre aquí.

Durant el dinar, vaig parlar amb els responsables del Casal sobre el Correllengua i tenen ganes de fer alguna cosa aquí. La setmana vinent em trucaran per fer una reunió i mirar què podem fer per celebrar un acte del Correllengua a Buenos Aires!

Va estar bé el dinar i sobretot la sobretaula!:

A part del tema del Correllengua, m'han convidat a que vagi a la Revetlla de Sant Joan que estan organitzant i que (sobretot!) no em deixi la guitarra!