Una finestra al mar

10J

2010-07-13T17:06:00.000-07:00

Babilonia (segona part)

2009-08-08T20:34:00.000-07:00

Estic flipant.

S´ha inventat una nau espacial que llanci focs artificials?

És possible llançar un castell de focs des d´un avió??

Avui, a la platja de Copacabana, he vist com una estrella llançava focs artificials. No, només havia begut dues cerveses i res de drogues dures... és així.

Per sort, portava la càmera de fotos com a testimoni. La resolució és molt dolenta amb tant poca llum, però hi havia un punt lluminós al cel, a prop de la lluna, talment una estrella, però era més vermella que les altres. I de sobte...

No em podia creure el què estava veient. No era una avió, almenys no un avió normal. Això era un punt vermell que escupia focs artificials a moltíssima altura i, a més, quan ha acabat, ha desaparegut el punt vermell.

Increïble!

Demà diumenge és nit de Sant Llorenç i he pensat que potser era un espectacle en motiu de les llágrimes de Sant Llorenç. Realment mágic, però m´ha començat a pujar la mosca al nas...

Qui ha pagat una cosa així?? Amb la de necessitats escencials que hi ha a Brasil i se´ls gasten en un espectacle pirotècnic d´aquesta envergadura?

He anat cap a la zona de bars del passeig marítim per veure si trobava a algú per pregunta-li, però tothom fèia com si no hagués passat res. Pensava que la gent estaria comentant alguna cosa sobre el tema, encara que fós algú que digués que eren extraterrestres... Però no. La vida al passeig marítim seguia igual. Se m´havia oblidat que a Babilonia ningú mira al cel. Tothom hi vol arribar, peró ningú el mira. I com que, a més, aquests focs artificials no féien gens de soroll degut a l´altura des de que els estaven tirant, ningú hi havia prestat atenció.

I m´he començat a cabrejar bastant més i me n´he anat cap al hostel.

Dubto molt que el govern estatal de Lula hagi pagat una cosa així. No només perquè no encaixa amb la política que defensa, sinó perquè dubto molt que el govern central d´un país s´encarregui d´organitzar un espectacle de focs artificials. Els únics focs, gens artificials, que organitzen els governs centrals són els de l´exèrcit.

Així, segur que és cosa del govern de la ciutat.

I no m´extranya gens. Perquè una altra cosa curiosa que et pots trobar per Río de Janeiro és una suposada campanya de no sé exactament què (diuen que de salut) que consisteix amb els següents cartells:

No van signats ni tenen capo logo i després de veure´n tants per tota la ciutat no me n´he pogut estar de preguntar a algú de que es tractava i m´han confirmat que era una campanya del govern de la ciutat de Río.

No sé qui coi governa a Río però, sens dubte, són uns terroristes.

Saõ Tomé das Letras i Babilonia

2009-08-06T22:19:00.000-07:00

Vista de Saõ Tomé amb la pedrera al fons:A Saõ Tome no es fa servir ciment, les cases es construeixen pedra sobre pedra:

Les rodalies de Saõ Tomé estan plenes de cascades:

I un home et deixa el seu caball si li demanes per fer una volta:
A la plaça hi ha artesans:
i músics:

I qualsevol dia de la setmana hi ha gent que va fins la Pedra do Disco per veure la sortida del sol:

Parlar de Saõ Tomé das Letras és parlar de... mmmm....

[mode Ivan Arcas off]

La veritat és que se´m fa molt díficil explicar les experiencies viscudes a aquest petit poblet de Brasil amb conceptes de racionalitat...

A Saõ Tomé hi viuen bruixes i follets, vampirs, nimfes, sants i dimonis... i amb una mica de paciència pots arribar a veure extraterrestres, perqué a Saõ Tomé tot és possible. Fins i tot, si deixes un cotxe desfrenat en una baixada, enlloc d´anar cap avall, va cap amunt:

A Río de Janeiro, no. A Río els cotxes van cap avall, com la llei mana, aquella llei dels homes que determina què és `normal´ i què no. I això la converteix en una ciutat `normal´. La gent fa les coses `normals´, vestiex `normal´, opina `normal´...

D´acord, té el Cristo Redentor, que és molt singular, però no l´he anat a veure perquè tota la ciutat en si és un del `cristos´ més grans del món.

Però si no fas cas a les recomanacions del responsable del hostel, un noi molt amable que crec que la il.lusió de la seva vida seria posar la veu en off als anuncis de Marina d´Or o Viatges Marsans, una ciutat `normal´com Río també et pot aportar sorpreses agradables. Com per exemple compartir un cigarret amb el Iago, un noi que viu al carrer i que treballa vigilant que no els passi res als cotxes que hi ha aparcats a l´Avinguda Nostra Senyora de Copacabana. Els propietaris dels cotxes li paguen per fer això. Tenia un ull morat per una pallissa que li va clavar la policia que no vol que algú `estrany´ com ell (vull dir pobre) es guanyi la vida d´aquesta manera `estranya´ a un dels barris més `cool´ de la ciutat.

Home Iago..., és que mira que ets! No podries tenir un ofici `normal´ i viure a una casa `normal´ com fa la gent `normal´??

El Iago diu que el van parir amb dos braços i dues cames per treballar, no pas per robar.

Repeteix diverses vegades que ell no vol robar, fet que demostra que és una sortida desesperada que li ronda pel cap. Li recomano que si ha d´acabar robant, que sigui atracant bancs. Després ho penso millor i li pregunto perquè no busca companys entre la molta altra gent que es troba en la seva mateixa situació a Río i organitzen una lluita política. Però ell em mira com si li estigués prenent el pèl.

Perqué molts pobres, a més de pobres, són solitaris. No ser `normal´ en una ciutat `normal´ t´exclou fins i tot dels de la teva pròpia classe social. He dit `classe social´? Però si això no existeix en el món `normal´!, són un invent dels `rojos marxistas´!! Els pobres són pobres perquè són uns ganduls i uns borratxos!, és la opinió `normal´ que s´ha de tenir.

Finalment, li acabo recomanant que marxi a Saõ Tomé das Letras. Allà, ser `estrany´ és normal i això li facilitaria les coses per aconseguir els recursos mínims per sobreviure i, sobretot, per viure.

Conflicte al Perú

2009-06-13T23:11:00.000-07:00

En les últimes setmanes, a la regió de la selva peruana, ha esclatat un conflicte violent entre les comunitats indígenes que viuen en aquesta zona i les forces armades que el govern d'Alan Garcia va enviar-hi. Hi ha hagut desenes de morts, algunes dades parlen de centenars, però les fons oficials intenten minimitzar aquest escàndol com poden, negant la brutalitat amb la que la policia va actuar en aquesta zona.

El fet no és nou. L'arrel d'aquest problema té més de 500 anys d'història. Es tracta de l'explotació de recursos de la terra i de la diferència de concepte que hi ha entre els pobles indígenes d'Amèrica i l'anomenada societat occidental.

Al subsòl d'aquesta zona de la selva peruana hi ha petroli. Sempre hi ha estat però només fa 2 anys que és sabut, un caramel molt llaminer pel tractat de lliure comerç de les Amèriques.

El govern d'Alan Garcia vol aplicar, si o si, una llei que obre les portes a multinacionals estrangeres per poder explotar aquest peroli. Perú, en el seu conjunt, segurament rebria alguna compensació en aquest negoci però, sens dubte, la part important del pastís se l'emportiria la multinacional de torn. Això és el que dins del capitalisme s'anomena "invertir en països en vies de desenvolupament".

Per si això fós poc, el líder indígena d'aquesta resistència, Alberto Pizango, ha hagut de demanar exili polític a Nicaragua, ja que el govern peruà ha decretat ordre per la seva cerca i captura acusat de terrorisme per les baixes que van causar els indígenes entre les forces policials.

La conjuntura actual de desesperació econòmica de la societat occidental està fent ensenyar, més que mai, els ullals del capitalisme. I aquí els tenim: centenars de morts indígenes que són un obstacle en el camí del "progrés" i acusació de terrorisme a tot aquell qui si reveli.

Us recomano un blog d'un periodista peruà resident els Estats Units que considero molt bo per seguir d'aprop aquesta tragèdia que està passant al Perú:

http://peruanista.blogspot.com

Lliure mercat o llibertinantge de mercat? Fins quan?

2009-06-07T23:21:00.000-07:00

Des de fa anys, l’única virtut de l’esquerra europea ha estat maquillar polítiques de dretes posant un cert accent social en el marc de la màxima expansió del neoliberalisme. Però una època de crisi com l’actual no són bons temps per pensar en maquillatges. Per això, no resulta molt sorprenent que la població europea hagi decidit, majoritàriament, votar els partits de dretes. Gens sorprenent, però si llastimós. Europa, que només té sentit com a unió econòmica i de mercat, ha decidit seguir amb les velles polítiques capitalistes basades en la necessitat d’expansió de mercat en un moment en el que el món s’acaba. I això no és una profecia apocalíptica. El món s’acaba pel capitalisme perquè ja gairebé no queden nous mercats on expandir-se i, per ara, no hem descobert cap més planeta amb vida intel·ligent on poder seguir expandint aquest model econòmic.

Europa, doncs, votant a partits de dreta, ha decidit seguir apostant per un tren que ja fa temps que ha entrat en una via morta i que és qüestió de temps que trobi el seu topall. L’actual crisi només són els sotracs d’aquesta via que hauríem d’haver abandonat fa temps. I enlloc de decidir per un canvi de via, la majoria dels europeus han votat pel maquinista que farà circular el tren a més velocitat. I potser millor així. Potser que avancem al més aviat possible per aquest tram de via morta i, sobretot, que siguem capaços de visualitzar el topall amb prou antelació per frenar a temps.

España segueix expoliant l'or d'Amèrica

2009-06-06T00:13:00.000-07:00

Fa dos anys, un vaixell de l'empresa anglesa d'exploració marina Odyssey va trobar al fons de l'Atlèntic un "tresor" de 17 tonelades d'or i plata valorat en 500 milions de dòlars.

De seguida, l'estat espanyol va interposar accions legals per reclamar-ne la titularitat dient que es tractava dels rastres del vaixell "Señora de las Mercedes" que hauria estat enfonsat el 1804 mentre transportava aquest botí de Perú cap a Espanya.

Així en parlaven les notícies espanyoles ara fa dos anys:

- Espoli????????

-Nuestro patrimonio histórico???????????????????????????

Com diaria Goscinny: "Son folls aquests espanyols..."

Però el pitjor encara està per venir....

Abans d'ahir, dijous, un tribunal de Florida competent en el tema, va dictaminar que finalment el "tresor" era propietat de l'Estat espanyol.

La notícia ha estat molt ben rebuda per la senyora ministra espanyola de "cultura" (si, la del segle XXI) que ha manifestat: "Me alegra que el juez haya visto que el barco pertenece a España y que el tesoro pertenece a España".

A veure....

Podria haver entès que, després de 205 anys i tenint en compte que l'or estava perdut al fons de l'Atlàntic, el "tresor" s'hagués declarat que era del qui l'havia trobat. Sobretot per allò de que "quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón".

Però posats a buscar un "legítim propietari"...

Senyora ministra i senyor jutge de Florida:

Saben què ha passat des del segle XVIII ençà?? Saben que Espanya ja no és "el imperio donde nunca se pone el sol"???? Saben que Perú és un estat independendent i no una colònia espanyola i que aquest "tresor" es el botí d'uns genocides????????????????

Algú ha pensat en Perú com a possible legítim propietari??? Ei, només és una idea!

Un país no pot esborrar la seva història, però si que pot demostrar que ha evolucionat, que ha canviat...

De poques coses en n'hem d'empenedir els catalans de la nostra història. Gairebé sempre n'hem sortit perdedors. Tot i així, fa uns anys, la Generalitat va pagar la reconstrucció d'un monestir Grec com a desgreuge del què van fer els Almogàvers en aquelles terres.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1560090

Ais, no sé perquè he vinculat una cosa amb l'altre....

En fi.... El més greu del cas és que aquí, a Amèrica llatina, no s'ha sentit ni piu respecte al "tresor recuperat" per Espanya. Ni tant sols els informatius de Perú en diuen res.

El que menys puc entendre són els llatinoamericans que encara avui consideren a Espanya com la "Madre patria". Sens dubte, ells mateixos s'autodefineixen com a fills de puta (o analfabets històrics que, pel cas, vindria a ser el mateix).

Acabo d'enviar un correu electònic al servei d'atenció ciutadana del Govern del Perú amb l'assumpte: Van a seguir aceptando que españa les robe el oro en pleno Siglo XXI????

És tot el què se m'ha ocorregut fer.

Els catalans d'Amèrica i la seva lluita per la independència des de Buenos Aires

2009-05-21T23:24:00.000-07:00

Marcela Lucci és una historiadora argentina que està fent el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tesi l'ha dedicat a investigar l'activitat dels catalans a Amèrica i la seva contribució al moviment independentista català des de l'exterior durant la primera meitat del Segle XX.

El seu treball finalitza el 1939 perquè considera que a partir del final de la guerra civil, i l'exili que provoca, marca un punt d'inflexió del què havien estat fins aleshores els catalans a l'exterior.

Dimecres passat, 20 de maig, va presentar les conclusions del seu treball a la Biblioteca de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Entre el públic hi havia gent gran que escoltaven amb emoció fets que havien viscut en persona i familiars-descendents dels protagonistes de l'acció política i cultural dels catalans a Argentina.

He de confesar que vaig arribar tard a l'acte i em vaig perdre el principi on, segurament, va explicar la fundació del Casal Català de Buenos Aires, que data del 1886. Jo vaig arribar quan el fil de la història ja havia entrat al Segle XX, als anys 20, quan es duu a terme la tasca més important.

Marcela Lucci parla del "Comitè Llibertat". Aquest comitè es podria definir com "el braç polític del Casal Català", no pas perquè aquest fós una organització armada amb braç polític, evidentament XD, sinó perquè el Casal tenia finalitats bàsicament culturals i van decidir separar l'acció més política a través d'aquest comitè. Típic dels catalans això, com si la nostra lluita política no fós cultural...

La primera acció important del Comitè Llibertat és comprar una bandera per enviar-la a Catalunya i que representi als catalans d'Amèrica a les festivitats senyalades. Potser el fet en si sembla una tonteria, però aquesta acció va servir per posar a prova la coordinació i predisposició de totes les organitzacions catalanes d'Amèrica, des dels Estats Units fins a la Patagònia.

Sens dubte, però, l'acció més rellevant dels casals catalans d'Amèrica va ser finançar l'Exèrcit Català de Francesc Macià que protagonitzaria els Fets de Prats de Molló del 1926.

Els catalans d'Amèrica es van implicar enormement en el projecte polític de Francesc Macià. Després del fracàs dels Fets de Prats de Molló, Macià estava exiliat a Bèlgica i el Casal Català de Buenos Aires li prepara tot per treure'l d'Europa i portar-lo a Argentina.

A dia d'avui, qui visiti la seu del Casal Català situat a San Telmo, quan pugi al primer pis, al replà de l'escala, hi trobarà un bust de Macià i una reproducció de la seva firma al llibre d'honor del casal.

Per Marcela Lucci, les organitzacions de catalans d'Amèrica no tenien una ideologia política definida més enllà del sentiment nacional, però de dretes no eren. Això va fer que, malgrat les diferències que tenien amb el projecte polític que finalment s'estava desenvolupant a Catalunya durant la República, féssin un front comú contra el franquisme.

Durant la Guerra Civil organitzen un sistema d'ajuda a Catalunya. Està documentada la sortida de 6 vaixells des de Buenos Aires cap a Barcelona i el finançament de dos centres per infants orfes.

En aquest moment de la conferència, una dona del públic replicava que la seva família en particular mai va arribar a rebre cap ajuda de ningú, fet que demostra la insuficiència de les ajudes en un moment com aquell.

Al finalitzar la Guerra Civil i amb l'inici del franquisme, les relaciones dels catalans d'Amèrica amb Catalunya es tallen. A l'intentar explicar el perquè d'aquest aïllament, un dels principals activistes del catalanisme a Buenos Aires, Pere Seras, va dir "és que aleshores hi havia un oceà entremig", com si no hi hagués estat sempre, però aquesta frase expressa moltes coses del què va representar per ells el franquisme, un trencament absolut de la seva relació històrica amb Catalunya que mai més s'ha reestablert al mateix nivell.

És important recordar, per més que sigui obvi, que tot això passava sense l'existència d'internet ni d'un sistema de comunicacions com el d'avui en dia i que tota la coordinació de les accions que duien a terme es fèia per correu postal, amb censures als dos països, i amb el que representa de lentitud en la comunicació.

De tota aquesta activitat política, Marcela Lucci, no ha pogut esbrinar si el goven espanyol en tenia algun control o si s'investigava per part d'algun servei policial espanyol. Els arxius policials que corresponen a aquesta època van ser cremats l'any 1955.

Marcela Lucci considera que la part de l'exili català que ha investigat no és aïllada, sinó que Espanya reprimeix a qui pensa diferent des dels Reis Catòlics.

Gràcies Quim!

2009-05-03T20:48:00.000-07:00

En la distància, i encara que aquí fos l'hora d'anar-se'n a dormir, fa molta il·lusió que et saludin amb un "bon dia" des de Catalunya Ràdio!

32 anys de les Madres de Plaza de Mayo (2)

2009-05-03T02:24:00.000-07:00

Inauguració de la "Galería de los Rostros Revolucionarios" a l'ECuNHi (Espacio Cultural Nuestros Hijos).

Aquest espai, anteriorment havia estat la ESMA (Escuela de Mecánica de la Armada) i va ser un dels grans centres de detenció il·legal durant la dictadura de Videla.

32è Aniversari de les Madres de Plaza de Mayo

2009-05-01T06:09:00.000-07:00

El 30 d'abril de 1977, un grup de dones es va reunir per primer cop a la plaza de Mayo. Els seus fills havien desaparegut. Se'ls havia emportat "algú", de matinada, però cap organisme oficial se'n fèia responsable.

Van convocar-se tots els dijous a la Plaza de Mayo fins que en tinguéssin la resposta. Han passat 32 anys, més de 1500 dijous, i les "Madres" segueixen a la Plaza de Mayo.

A dia d'avui ja són conscients del futur de seus fills però, justament per això, defensen les idees per les quals van desaparèixer: "nos han parido nuestros hijos" diuen les Madres de Plaza de Mayo.

Sant Jordi 2009 a Buenos Aires

2009-04-26T12:50:00.000-07:00

Acte organitzat pel Casal de Catalunya de Buenos Aires per celebrar la Diada de Sant Jordi.

24 de Març de 2009 - 33 anys del cop d'estat genocida a Argentina

2009-03-29T15:08:00.000-07:00

El 24 de març és una de les dates negres de la història d’Argentina. L’any 1976, avui fa 33 anys, la junta militar encapçalada per Jorge Rafael Videla realitza un cop d’estat i implanta una dictadura amb un aparell repressiu que crea per primera vegada a la història de la humanitat el concepte de “detinguts-desapareguts”.

La dictadura crea unes forces parapolicials que persegueixen i detenen de forma indiscriminada, amb assalts de matinada a les cases, a milers i milers de persones que no combreguen amb el règim i que les consideren membres de la subversió. Els detinguts no passen per les institucions judicials reconegudes en el règim, sinó que son portats a centenars de centres de detenció il·legal distribuïts per tot el país on són torturats repetidament amb l’objectiu d’extreure informació que els permeti desarticular la suposada xarxa subversiva.

Entrevista realitzada l’any 2003 per la televisió francesa a Ramon Díaz Bessone, ex-general de la junta militar argentina:

Entre els detinguts desapareguts hi havia estudiants de secundaria que reclamaven el “boleto estudiantil”, docents, membres d’organitzacions de treballadors, fins i tot capellans que havien expressat el seu desacord amb la dictadura, en definitiva, persones que pensaven diferent al règim però que no els podien donar cap informació sobre la suposada xarxa subversiva, simplement, perquè aquesta xarxa no existia com a tal.

La junta militar va negar en tot moment tenir alguna cosa a veure amb les desaparicions, primer negant-les i, posteriorment, desentent-se. Aquestes són les declaracions que fèia Jorge Rafael Videla en relació als desapareguts.

A més de l’aparell repressor, la dictadura també disposava d’un aparell propagandístic de suport. No m’ha estat possible trobar l’anunci que es feia en relació a les desaparicions, un espot que justificava les detencions indiscriminades amb una trista frase que ha passat a la història “algo habran hecho”. Però si que en podem escoltar un que pretenia convèncer sobre les millores que represetava el nou règim.

Però, sens dubte, el més gran aparell propagandístic que va organitzar la dictadura va ser el Mundial de futbol de 1978. Aquest mundial va ser muntat per mostrar al món la millor cara possible de l’Argentina i per tenir entretinguda la població nacional, lluny de la realitat que es vivia a les masmorres del règim. Una altra frase que ha passat a la trista història d’Argentina és el lema que es va crear per el Mundial: “los argentinos somos derechos y humanos”, una frase que no té cap sentit sinó s’entén com un esforç per inculcar a l’opinió pública mundial que a Argentina no s’estaven vulnerant drets humans.

A dia d’avui encara ningú ha donat cap explicació oficial, però ja no hi ha ningú que dubti que la junta militar va fer ús del suborn per sortir guanyadora del Mundial. Per classificar-se a la final necessitava guanyar a Perú per més de 4 gols d’avantatge. Segons investigacions periodístiques, la junta militar hauria acordat amb el govern de Perú, que en aquell moment també era militar, la donació de dos contenidors de blat i l’aportació de 50.000 dòlars a alguns jugadors, no tots, de la selecció peruana.

Però els documents audiovisuals del Mundial del 78 i d’aquesta polèmica amb el partit contra Perú encara aporten una altra curiosa dada històrica. Abans de que s’iniciés l’anfrontament el mateix Jorge Rafael Videla va visitar el vestidor del Perú per desitjar sort al seu contrincant i anava acompanyat, ni més ni menys, que de Henry Kissinger, secretari d’estat dels Estats Units.

Henry Kissinger, a través de l’administració nortamericana, va estar vinculat a la majoria de cops d’estat que es van produïr a l’amèrica llatina en aquella època, així com als bombardejos de Laos i Cambodja durant la guerra del Vietnam i acusat de genocidi contra el Timor Oriental. Malgrat aquest currículum, l’any 1973 va rebre el premi Nobel de la Pau.

Però tornem al Mundial... El partit en el que Argentina havia de guanyar a Perú per més de 4 gols, finalitza amb un resultat ni més ni menys que de 6 a 0. L’eufòria del país estava assegurada i amb ella, també l'ocultació del què estava passant en realitat.

Però a menys de 300 metres d’allà, a la Esma, escola militar avui reconvertida en museu de la memòria, centenars de detinguts sentien els crits d’eufòria de l’estadi mentre eren torturats. Ho van explicar alguns dels supervivents d’aquest centre de detenció il·legal.

El Mundial, doncs, tenia el doble objectiu entretenir a la població nacional sota la idea de que “el futbol és l’opi del poble” i mostrar internacionalment la cara més amable de l’Argentina a l’opinió pública mundial que ja sospitava alguna cosa del què estava passant. Si bé van aconseguir en part el primer objectiu, el segon els va sortir al revés del què tenien planejat, malgrat la propaganda que dirigien a la pròpia població de com havien de tractar els visitants estrangers.

Però un grup de dones portava més d’un any reunint-se tots els dijous a la plaza de Mayo, amb un mocador blanc al cap, simbolitzant el panyal dels seus fills, i senyalant directament a la Junta Militar preguntant on eren els seus fills que se’ls havien emportat una matinada de casa seva. Aquell grup de mares no va passar desapercebut per la premsa internacional que s’hi van acostar per pregunta’ls-hi què feien allà.

Aquest vídeo va sortir per les televisions de tot el món i, tal i com li va passar a la Xina amb l’atenció mediàtica generada pels recents Jocs Olímpics on es va fer visible més que mai el cas del Tíbet, els grans esforços de la junta militar per mostrar la millor cara d’Argentina negant les violancions de drets humans que s’estaven cometent, van fracassar degut a aquest grup que es començaria a conèixer com a les Madres de Plaza de Mayo. Aquestes dones van dir que es reunirien tots els dijous a la plaça fins que obtinguessin una resposta oficial del motiu de les desaparicions i, a dia d’avui, segueixen amb la convocatòria.

Així doncs, a través del Mundial, es va donar a conèixer internacionalment la realitat de la dictadura militar, però cap govern va fer res decisiu que fes canviar la sort dels detinguts desapareguts. Van ser organitzacions de la societat civil de molts països del món les que es van solidaritzar amb la situació d’Argentina amb campanyes reclamant el respecte dels drets humans.

M’agradaria explicar una curiositat, i és que a la Universitat Popular de les Madres de Plaza de Mayo, a la clase d’història en la que expliquen l’episodi del Mundial del 78, van portar 4 cartells originals de campanyes que s’havien fet en d’altres països per denunciar els casos de tortures. Un d’aquests cartells em va cridar de seguida l’atenció perquè era escrit en català. Hi apareixia el logotip del Mundial modificat perquè simbolitzés un filferro espinós i, enlloc de posar “Argentina 78” posava “Assessina 78”. La professora va dir literalment “aquí tenemos 4 muestras de carteles de campañas que se hicieron en Europa. Hay uno de Catalunya y... y tambien de otros países”.

Però les campanyes internacionals no van ser suficients per acabar la dictadura. Va ser un altre lamentable fet el què li posaria fi: la Guerra de les Malvines. Empesa per un rampell de patriotisme i grandesa, el 2 d’abril de 1982, la junta militar declara la guerra al Regne Unit per recuperar les Illes Malvines, que són colònia anglesa des del 1833. Va ser una acció suïcida en tots els sentits, però la junta militar no ho creia així i animava als argentins a combatre sota el lema: “Argentinos a vencer!”

La guerra va durar 2 mesos. Argentina es va rendir el 14 de juny de 1982. el cost de la guerra van ser 649 morts argentins, 255 britànics i 3 illencs. Avui en dia, ex-combatents d’aquesta guerra reclamen indemnitzacions per haver-los portat a una acció suïcida com aquella.

La Guerra de les Malvines va debilitar definitivament el règim dictatorial que es va veure obligat a convocar eleccions, tot i que trigarien un any i mig a convocar-se. Les eleccions es van celebrar el 10 de desembre del 1983 i s’inicià l’etapa democràtica amb greus conflictes polítics que arriben a dia d’avui sobre la reclamació de justícia pels més de 30.000 desapareguts que es comptabilitzen i els clams a favor de la memòria històrica.

Vídeo de l'acte de memòria celebrat el dilluns 23 de març de 2009 a Tribunales,
convocat per Madres, Abuelas i Hijos de Plaza de Mayo:

Hasta la vuelta!

2008-12-22T07:11:00.001-08:00

Como diria Madonna (la que se casó con Perón): Don't cry for me Argentiinaaaa, mi alma estáá contigo!

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou

2008-12-02T06:32:00.000-08:00

Analitzar i entendre els mitjans de comunicació no només significa veure què diuen i com ho diuen, sinó també perquè ho diuen i, sobretot, què deixen de dir.

En pocs temps hem pogut veure com la premsa nacional i estrangera generava uns escàndols que, personalment, no acabava d'entendre del tot.

La primera va ser amb el "famós reposa peus" del cotxe de'n Benach. S'ha gastat 10.000€ en tunejar-se el cotxe!! Mmmmm... Ens tracten d'estúpids... Titulars sensacionalistes que busquen escandalitzar la gent: Què faria jo amb 10.000€?? Però el cert és que 10.000€ dins del pressupost del Parlament de Catalunya són xavalla. Per què no parlem dels altres centenars de cotxes oficials que paguem? Algú sap que el Jordi Pujol encara té cotxe oficial pagat amb diners públics? Algú ha calculat els costos que representa els desplaçaments amb helicòpter que fan molts líders polítics d'altres institucions? Jo tampoc els sé exactament, però me'ls puc imaginar i segur que amb un mes se n'han gastat el doble.
A més, en Benach ha demostrat sempre voler fer ús de les noves tecnologies per modernitzar les formes de treballar del Parlament, no només per ell, sinó per tota la càmera.

10.000€... Fèiem riure com a país indigant-nos perquè el president del Parlament s'havia gastat aquesta quantitat... Sabeu què costa llogar un dia el Palau de la Música Catalana per fer un acte d'homentage a algú? Si no han variat els preus, se'n va cap als 15.000€. I el què deu costar l'esmorzar del dia de Sant Jordi llogant els Jardins del Palau Reial de Pedralbes? Tampoc en tinc el pressupost, però seguríssim que està per sobre dels 10.000€. Per no parlar de les despeses de la Casa Reial, amb l'avió inclòs de la Reina Sofía per assistir a una reunió del Club Bilderberg als EUA on, segur que no es va allotjar en una pensioneta de baix cost.

Pot semblar que vull fer una defensa aferrissada de'n Benach (i d'ERC), ja que es veu d'una hora lluny que tota aquesta polseguera només pretenia llençar merdra sobre ells, però no és així. Tot això només ho dic a tall d'anàlisi per demostrar com les persones restringim els nostres judicis en base a allò que ens han volgut fer veure.
De fet, penso que la reacció de'n Benach de demanar disculpes i retirar els extres que s'havia posat al cotxe va ser lamentable. Van demostrar com el Parlament no és més que un parlamentet de nyigui nyogui, una sucursal de poble del govern de Madrid. Per cert, algú ha calculat els costos que va representar retirar tots aquests extres? I què en van fer de la tele i el reposa peus? Els havien comprat al Corte Inglés on "si no queda satisfecho le devolvemos su dinero"? Tot plegat va fer una mica de vergonya i el què van aconseuir tots els polítics no va ser desprestigiar a Benach i a ERC, sinó a tota la institució del Parlament. Després es sorprenen quan molta gent deixa de creure amb els polítics i, el què és més greu, amb les institucions. I ens mirem els països de llatinoamèrica amb certa prepotència i els hi diem repúbliques bananeres per les misèries polítiques que viuen ells... Trist, però cert.

Però si és avui que he decidit escriure sobre això és per què acabo de rebre un correu amb un article de Bartomeu Mestre sobre la fabricació d'un altre escàndol molt més greu: El sostre que va fer Miquel Barceló a la sala dels Drets Humans de la ONU a Ginebra.
Què en sabem de l'acte inagural d'aquesta sala?: Que l'obra d'art va costar 18,5 milions d'Euros, res més. Com va transcórrer l'acte? Va succeïr alguna cosa que els catalans hauriem de saber i no sabem? Si confiem amb els grans mitjans de comunicació, la resposta és que no. Que ens hem d'escandalitzar per gastar 18,5 milions d'€ per un estocat al sostre i anar a dormir "que demà serà un altre dia".
Però aquell dia van passar altres coses que ningú n'ha parlat. Els idiomes oficials de l'acte eren el francés, per ser l'idioma del territori, i l'espanyol per ser "l'idioma dels convidats". En el moment de la inauguració, Miquel Barceló es dirigeix als assistents. Es treu de la butxaca un fulletó que s'havia editat i que tenien tots els assistents i llegeix en l'idioma de Ginebra el text que havia escrit per definir la seva obra. Seguidament, es guarda el fulletó i es dirigeix a la gent en català:

“En la vivor dels miratges, me’n record d’un dia de calor enmig del Sahel (3), de veure el món regalimant cap al cel. Arbres, dunes, ases, gent de tot color... degotant i consumint-se. Tot això, a l’inrevés, cap per avall, és la mar, però també és una cova; la unió absoluta de contraris. La superfície líquida de la Terra amb les seves buidors més amagades. Dins d’aquesta mar coneguda hi podem veure diferents nivells:
El fons, amb els policroms moradors
El pla de l’aigua
La sabonera blanca
I, a la fi, el que reflecteix aquesta mar. El que és davall. Nosaltres!”

Els traductors queden sorpresos, se sent una remor, alguns assistents es posen l'aparell traductor a l'orella... Finalment, Miquel Barceló torna a agafar el fulletó i llegeix el mateix text en espanyol.
Encara hi ha un segon fet interessant de saber sobre aquest acte. L'himne que es va interpretar va ser el Cant dels Ocells. A l'article de Bartomeu Mestre trobareu una explicació més detallada sobre aquesta qüestió de l'himne...

Però finalment, què en queda d'aquest acte? Que en Miquel Barceló va tenir un capritx per fer un estocat al sostre que va costar 18,5 milions d'€! Com si fós ell qui va aprovar-ne el pressupost! Miquel Barceló apareixia com el "despilferrador nacional", qui havia aprovat el pressupost tant hi fa! Però, és clar, ell és català i a sobre havia tingut la gosadia de saltar-se el protocol i utilitzar la seva llengua pròpia!

Per cert, els mateixos dies apareixien les següents notícies en dos diaris. Segurament ningú en deu saber res, no hi va haver escàndol nacional malgrat que les quantitats són molt més superiors que 10.000 i 18,5 milions: “Los costes para la construcción del Palma Arena se elevaron 30 millones de euros por encima de lo previsto sin documentar las causas” (Diario de Mallorca, 21-XI-08). I “El gobierno canario tiene que desembolsar 92 millones de euros por la que iba a ser la obra de arte en la montaña de Tindaya en Fuerteventura sin que se haya movido una piedra” (El País, 19-XI-08).

Sense comentaris...

Amb això, tampoc pretenc justificar la necessitat d'aquesta obra en aquest indret, simplement com han utilitzat el cost per desviar l'atenció cap a un altre lloc.
De fet, tots sabem que "Nacions Unides" no és més que un eufemisme. Si en realitat fés honor al seu nom, hi serien representades totes les NACIONS del planeta. En canvi, només hi tenen representació els ESTATS. Així doncs, en realitat aquesta organització s'hauria de dir "ESTATS UNITS" (mira tu quina casualitat!)

Hi ha una frase bíblica que diu "I coneixereu la veritat, i aquesta us alliberarà" (Joan 8:32). Així, amb els mitjans de comunicació que tenim, articles com el de Bartomeu Mestre es poden considerar miracles divins.

Enllaç a l'article de Bartomeu Mestre a Criteri.cat.

Una anècdota significativa

2008-11-25T01:15:00.000-08:00

L'Independant, el diari principal de la Catalunya Nord, ha utilitzat per primera vegada a la història la terminologia "Catalunya Sud" per referir-se a la "Comunitat Autònoma de Catalunya".

Es tracta d'una qüestió simbòlica, si, però tots sabem com n'és de complicat que la terminologia que utilitzem els catalans per referir-nos al nostre país ens sigui respectada. "Levante" utilitzen els que tenen el cervell centrat a Madrid per referir-se al País Valencià. L'estació del TAV a Lleida l'anomenen "Lleida-Pirineus", per què deu ser la que els queda més a prop als "messetaris" per anar a esquiar. "Nordeste peninsular" és un altre dels qualificatius que s'utilitza per parlar de Catalunya.

Tot plegat, definicions que posen de relleu on està mentalment centrat el que les utilitza i quin és el seu concepte de "país".

Catalunya Sud, així és com els catalans del nord es refereixen de forma habitual a la Catalunya que queda per sota de la frontera entre els estats francès i espanyol.

Tant de bo que aviat, a més de la terminologia, també comencin a utilitzar l'idioma propi.

(enllaç: el català a la Catalunya Nord)

"Barra brava" catalana per donar suport a Argentina a la Copa Davis

2008-11-22T12:06:00.001-08:00

Causa de suport al Facebook

(enllaç AQUÍ)

Aquest cap de setmana una de les meves seleccions juga la final de la Copa Davis. Jo m'apunto a la "hinchada albiceleste" des de la "barra brava" catalana!

En argentí (XD):
Yo tengo dos selecciones: la catalana y cualquiera que juegue contra España, viste. Este fin de semana una de mis selecciones juega la final de la Copa Davis. Dale! No seas garca pelotudo y sumáte a la hinchada albiceleste desde la barra brava catalana!

La COPE i l'Estaca

2008-11-19T19:43:00.000-08:00

La COPE utilitza l'Estaca de Lluís Llach per fer propaganda pròpia en contra del CAC perquè no els han renovat les llicències de Girona i Lleida.

És que de ser torracollons en saben una bona estona, això ja ho sabem...

Per cert, com és que tallen la cançó justament quan va a dir "ben corcada deu ser ja"? Potser és una referència massa directa a que l'Estaca és una fusta vella com la vella Espanya que segueixen defensant les rates de la COPE? Mmmm... Què malpensat que sóc...

Al respecte, Lluís Llach ha emès un comunicat dient que no autoritza a la COPE fer aquest ús de la seva cançó:

:: Comunicat de Lluís Llach
>>>> 17 de novembre 2008
Assabentat que aquests dies la Cadena Cope està emetent per antena unes falques contra el CAC on apareix L’estaca de música de fons, expresso el meu desacord amb la seva utilització. Considero que la simbologia i significat d’aquesta cançó no s’ajusta ni de bon tros amb la ideologia i tarannà que caracteritza al citat mitjà de comunicació, que contínuament s’aixopluga sota la llibertat d’expressió per escarnir les llibertats i valors individuals i col•lectius de molts ciutadans. Per aquest motiu com autor de la cançó NO AUTORITZO el seu ús per part de la CADENA COPE.

A més, el mànager oficial, Andréas Claus, ha afirmat que posaran el tema en mans d'advocats per aconseguir que es retiri la cançó d'aquesta propaganda.

Legalment ho té tot de cara per aconseguir-ho. La Llei espanyola de Propietat Intelectual 1/96, en el seu article 14, diu que:

Corresponden al autor los siguientes derechos irrenunciables e inalienables:
1. Decidir si su obra ha de ser divulgada y en qué forma.
2. Determinar si tal divulgación ha de hacerse con su nombre, bajo seudónimo o signo, o anónimamente.
3. Exigir el reconocimiento de su condición de autor de la obra.
4. Exigir el respeto a la integridad de la obra e impedir cualquier deformación, modificación, alteración o atentado contra ella que suponga perjuicio a sus legítimos intereses o menoscabo a su reputación.

Amb el què recullen els punts 1 i 4 està tot dit. Però no sé per què, tinc la sensació de que a en Lluís Llach li espera un llarg procés judicial per aconseguir poder exercir aquest dret...

On és aquí l'SGAE? Farà alguna cosa en aquest cas en que defensar els drets de l'autor no els reporta cap benefici a ells? Es demostrarà que a l'SGAE només li interessen aquells punts de la Llei que els hi permeten aplicar cànons injustos i cobrar altes comissions en concepte de drets d'autor?

Per ara, l'SGAE no s'ha pronunciat al respecte, i m'agradaria equivocar-me, però em sembla que no farà. Sinó l'Adréas Claus no hauria d'estar buscant advocats pròpis per fer complir aquest dret de Lluís Llach.

Quan es tracta de cobrar, l'SGAE compta amb els seus propis carronyers que els hi fan la feina. Quan es tracta de defensar els drets de les grans multinacionals en contra dels "top manta", fins i tot compten amb la policia pública per fer-ho... Posaran aquestes eines al servei de l'article 14 del que no en poden xuclar ni un cèntim?

Per cert, quan un pobre venedor del "top-manta", que en prou feines guanya per sobreviure, l'enxampen vulnerant la Llei de Propietat Intelectual el detenen, li posen una multa i està obligat a pagar una indemnització. Què li passarà a la COPE per vulnerar l'article 14 de la mateixa llei?

Que tinguis sort, Lluís Llach!

Matí burocràtic

2008-11-06T19:34:00.000-08:00

Finalment m’he decidit a deixar de ser considerat oficialment un turista i participar a la gimcana burocràtica per tramitar la residència a Argentina.

La gimcana en qüestió ha començat aquest matí i ningú sap del cert quan pot acabar. El meu grup (si se li pot dir grup a 2 persones), a més de mi, també estava integrat per un company que es diu Roy i que també havia de visitar el seu consolat (el del seu país, s'entén, ell és peruà, no cònsol). Així, els llocs de les proves han estat la Dirección General de Migraciones d’Argentina, l’Ambaixada ejjjpañiola i el Consolat de Perú. I hem començat per aquest últim.

El Consolat de Perú es troba al primer pis d’un edifici del carrer Florida. La porta era oberta i a dins, gent asseguda esperant alguna cosa i nens petits donant voltes per passar l’avorriment. Hem entrat i ens hem afegit a la cua del lloc on posava “informes”.
El Roy volia parlar un moment amb el cònsol. El funcionari li ha demanat que esperés un moment i que de seguida el cridarien. Als 10 minuts, el mateix funcionari d’abans crida al Roy i ens dirigim altre cop a la finestreta. Però el funcionari ens indica que anem a la del costat on hi ha un cartell que hi posava “tancada”. Una dona de mitjana edat ha apartat alegrament el cartell i ens pregunta:

- ¿Si? ¿que desean?
- Quisiera hablar con el cónsul.
- Si, dime. –insisteix la dona-
- Quisiera hablar con el cónsul –repeteix el Roy-.
- Soy yo, dime... –diu la cònsol-
- ... (cara de circumstàncies per part dels dos)

No, no es tracta d’una qüestió de codis masclistes que ens hagin fet caure en l’error de no pensar que “el” cònsol pogués ser “la” cònsol. Però... És que no ens han fet passar a cap saleta d’espera on algun subordinat ens hagi dit “esperen aquí, la cónsul está reunida”. Ni ens han fet entrar a un despatx amb la foto del president Alan Garcia a la paret i la Constitución Peruana en un lloc destacat de la prestatgeria i la bandera roja i blanca... Res daixò. La consol apareix apartant un cartell de “cerrado” d'una finestreta i li resol els dubtes allà mateix.

Primera prova de la gimcana: SUPERADA

Segona prova: Dirección General de Migraciones.

L’edifici està a Puerto Madero i la porta també estava oberta. Lliure accés pels que vulguin entrar i pels que sortien un momentet a fer un cigar. Ens dirigim al mostrador d’informació i ens indiquen la taula on hem d’anar per què ens informin sobre el que volem.

Si, he dit “taula”, conscientment. Perquè en aquest organisme no existeix aquell barbarisme anomenat “ventanilla”. El funcionari ens ha atès directament, cara a cara, darrere d’una taula. Tota la informació que necessitava estava en un tríptic imprès que m’ha donat. Però l’home no s’ha limitat a donar-me el tríptic. L’ha obert i m’ha indicat quins eren els punts que a mi m’interessaven com a estudiant i unes quantes informacions complementaries de com fer els tràmits. Per exemple, al dir que era de la Universitat Popular de Madres, m’ha recomanat que anés a una altra taula a consultar si aquest centre estava donat d’alta al registre per poder emetre certificats d’estudis per estrangers.

En aquesta altra taula un altre noi ha consultat l’ordinador i ha dit que la Universitat no estava inscrita. No m’ha estranyat gaire, els estudiants del Mercosur no necessiten fer aquest tràmit i probablement dec ser el primer “extramercosurià” que el demana per la Univeristat Popular. Però el noi em diu: cap problema! Inscriure la Universitat és molt fàcil. Només cal que la rectora ompli aquests papers i ens els torni. Si vols, te’ls dono i tu mateix els hi fas arribar.

Justament avui és dijous i a l’habitual marxa de les Madres a la Plaza de Mayo hi he trobat a la coordinadora acadèmica. Li he explicat el cas i li he donat els documents.

Cal afegir que ni al mostrador d’informació ni a cap de les dues taules no hem hagut d’esperar ni un minut per ser atesos.

Segona prova: SUPERADA

Però faltava la tercera, i alguna cosa em deia que seria la més dura: L’Ambaixada Ejjjjjpaññola! TXA-TXAANNN (les trompetes no són d’èmfasi, sinó de terror).

I el temor que, d’entrada a algú li podria semblar infundat, s’han començat a confirmar quan, a pocs metres de la seu diplomàtica, veig a dos policies nacionals a la porta. Per què m’he de sentir intimidat per uns policies nacionals? Sóc un ciutadà que vinc a fer uns tràmits, amb l’historial net com una patena i, a més, no porto escrit al front que sóc català (i avui, curiosament, tampoc a la samarreta).

Però aquesta sensació d’intimidació també s’ha confirmat quan, al passar pel mig dels dos policies en direcció a la porta d’entrada, un d’ells ens atura interrogant-nos amb la pregunta: ¿¿DONDE VAIS?? Era una dona policia que segurament a l’acadèmia li deuen haver dit que, precisament per ser dona, ha de bordar amb el doble de mala llet "para estar a la altura del macho iberico que merece estar dentro de este uniforme!".
Això m'ho he inventat jo però, no us heu fixat mai que les dones policies gasten la mala llet molt més sovint? Els homes policies la tenen de per si, però les dones policia sembla que l'hagin d'estar demostrant en tot moment. És com si la societat els seguís dient: “aqueeeest no és un ofiiiici per una dooona”, i elles hi posen tot l’empeny per demostrar que també poden ser “machas iberiques”.
Bé, la historia cultural no ha creat gaires referents per les dones policies, però això de voler ser “machos" en femení no crec que sigui el camí (rodolí). Ara que hi penso, la història tampoc ha creat referents per l'home policia, simplement ha creat "machos ibericos" amb placa i pistola.
Però tornem al tema...

Al gran dubte existencial de la “macha iberica uniformada” sobre “DONDE VAMOS”, li podria haver contestat amb un: “¿Donde vamos o de donde venimos? però, per tot l’exposat anteriorment, era fàcil pensar que l’humor no és el seu fort. Així que la qüestió s’ha resolt amb la simple resposta, bastant òbvia d’altra banda, de: “Vengo a pedir información para unos tramites”. ¡PASEN! ¡Y DESCONECTEN LOS MOBILES!

Per un moment ha semblat com si anéssim a entrar a una sala de cine que, sens dubte, hauria tingut com a prèvia la projecció del NoDo, però no. De sobte tot aparentava que estéssim al control policial d’un aeroport. Arc detector de metalls, màquina de raigs X per les motxilles i més ibèrics embotits en un uniforme.
No sé per què, els telèfons mòbils se’ls quedaven a l’entrada. El Roy, per una qüestió que no ve al cas, en duia dos. El policia se’ls ha mirat i ha pres la decisió de quedar-se el Nokia, l’altre no. Un criteri absurd que es deu haver inventat allà mateix i que demostra l’absurditat de tot el tinglado en qüestió. Potser algú pensarà: “Deu ser per què el Nokia tenia càmera i l’altre no”. I si, és cert, és així. El què passa és que a la motxilla hi portava la càmera digital de fotos i no han dit pas res.

El què si que ha sorprès als policies ha estat veure un iPOD a la motxilla a través dels raigs X:

- ¿Que llevas ahí?
- ¿El que?
- ¿Algun mp3?
- Ah, es un iPOD.
- ¿A ver?

El Roy el treu de la motxilla, el policia se’l mira del dret i del revés, suposo que per guanyar temps mentre pren la decisió de si un iPOD pot ser una arma de destrucció massiva, i ens el torna.

Passada aquesta primera prova organitzada per l'esplai "Ambaixada Espanyola", el Roy es gira i em pregunta: ¿¿Pero que es todo esto?? Només se m’acut respondre-li: Esto es España.

L’edifici té un aspecte molt diferent a la Dirección de Migraciones Argentina. Aparentment més bonic i més ben il·luminat, però hi falta alguna cosa... Ah! Els funcionaris! On són?
Estan amagats darrere de, aquí sí, “ventanilles” blindades amb els corresponents intercomunicadors electrònics. I què em pensava? Que una seu diplomàtica que es valgui d’europea seria com la d’aquests tercermundistes (remarcant la segona “r”) que t’atenen cara a cara, amb un tracte més personal i humà?

Bé, anem a la primera finestreta: “Información”. Se li ha de reconèixer que la dona ha estat molt diligent i afectiva. M’ha ventilat en un moment donant-me quatre fulls grapats i m’ha dit: ahí tienes toda la información que tienes que presentar a la ventanilla 5 o 6. Li he donat les gracies, i n’hi hauria d’haver donat moltes perquè, la veritat, no en tenia cap.

Omplo els papers i vaig a la “ventanilla” 5 o 6. Hi ha una persona tramitant coses en cada una d’elles. Acaba la de la 6. Em planto al davant.

Segueixo plantat al davant.

Encara hi sóc.

Començo a pensar que, de cop, tinc el do de la invisibilitat. El noi de la finestreta 5 que, per cert, parlava espanyol amb un accent català que tombava d'esquena, acaba els tramits. Jo segueixo esperant que el funcionari de la 6 faci un mínim gest que comuniqui d'alguna manera o altre que se n’ha adonat de que sóc aquí. Finalment, el funcionari de la 5 em diu que “pase por aquí”.

Necessito una fotocòpia compulsada del passaport. Ells mateixos me la compulsen però, espavila’t per fer la fotocòpia. Surto a un quiosc que hi ha al costat. El Roy es queda dins amb la motxilla per evitar-li el trauma del control d'accés i, sobretot, per què en el segon intent, el poli ha canviat d'opinió i pensa que si, que un iPOD pot ser una arma de destrucció massiva, sobretot quan a dns hi ha cançons com la de "Maleïda Espanya" de Josep Maria Cantimplora.
Per evitar repetir el trist incident amb la “macha iberica uniformada” quan surto li dic: “salgo un momento para hacer una fotocopia”. Sembla que a la dona li importa una merda què vagi a fer. Faig la fotocòpia i torno i, us ho juro, quan em decideixo a entrar, la poli em torna a aturar amb el seu simpàtic ¿¿DONDE VAS??. No sé si riure o plorar i només em surt com a resposta un: recién salí... ¡PASE!
Altre cop el numeret de l’arc detector i aquestes coses i, un cop passat el tràmit que et demostra qui ets allà dins en l'esquema de les coses (una merda punxada en un pal, suceptible de ser amic d'ETA, Al-Qaeda, Oleguer Presas, Sendero Luminoso, les FARC, Montoneros -reactivats per l'ocasió-, etc...) ja torno a estar a la “ventanilla” 5.

Un home que espera a la finestreta 7 pregunta “¿no hay nadie en caja?” Ningú respon al pobre home impacient que ja estava esperant abans de que jo marxés a fer la fotocòpia. El funcionari de la 5 em posa un segell a la fotocòpia, em dóna un tiquet i diu: “Pase a la ventanilla del lado y pague 25 pesos”.

“No hay nadie en caja” em diu l'home que fa estona que espera i que deu veure en mi certa complicitat amb qui compartir la impotència de l'abandó per part de la caixera. Em distrec mirant una pantalla de plasma que hi ha penjada a la paret on passen notícies espanyoles i altres futeses. Me n’adono que allò del cine i, sobretot del NoDo, no era una idea tant descabellada quan, entre aquestes futeses, apareix una foto de Su Majestad (suya, no meva), el Rey Juan Carlos I, amb una cita al costat que diu: “el castellano es una lengua de encuentro”. Crec que ha estat en aquest precís moment quan he decidit que avui escriuria aquesta entrada al blog.

Per cert, no us podeu arribar a imaginar com sona de passat de voltes parlar del rei a Argentina. Evidentment que saben que existeixen, però el primer cop que el vaig anomenar en una conversa (crec que els explicava alguna cosa referent a unes fotografies...) em van mirar com si hagués arribat directament de l’Edat Mitjana a través d'una màquina del temps.

Però tornem a la caixera de l’Ambaixada o, més ben dit, la que ha tornat qui sap d’on, és ella. Atén l’home impacient (no sé per què tant, total es podia distreure mirant les coses interessants que posaven a la pantalla de plasma...) i després m’atén a mi. 25 pesos i cap a la “ventanilla” 5.

L’home no hi és. Només hi ha el funcionari de la 6, el que em vol fer creure que tinc el do de la invisibilitat. Sense esperar cap reacció per part d'ell, li poso els papers a la “generosa” ranura (la del vidre, no la del funcionari) i que és l’única escletxa que permet un intercanvi directe entre el que “atén” i el que hauria de ser atès. M’agafa els papers sense dir ni mu. Se’ls mira, estripa un tros del resguard de caixa per la línia de punts, m’ho torna tot menys la fotocòpia compulsada i em diu que vagi a la “ventanilla” 14. No sé que coi hi he d’anar a fer a la “ventanilla” 14, però prefereixo que m’ho desvetllin els propis esdeveniments abans que mortificar a aquest pobre home fent que m’hagi de respondre una pregunta.

Vaig a la finestreta 14. No hi ha ningú. Espero. Segueixo esperant. Aquest cop no arriba el punt en què m'hagi de distreure mirant cap a la pantalla de plasma per què, de sobte, un home que passa per darrere la finestreta, un ésser humà sorgit vés a saber d’on enmig d’aquella seu diplomàtica, em dirigeix la paraula per voluntat pròpia i amb una amabilitat que en aquell entorn em semblava exòtica, i em diu: “mejor que se siente allí y espere”. Me han dicho que venga a esta ventanilla, dic jo. Si, pero el documento lo tiene que firmar el cónsul y va a tardar un poquito, cuando esté listo lo llamaran, em diu l’ésser humà.

Així que m’assec a la sala d’espera i faig honor al seu nom. M’imagino el cònsol firmant fotocòpies i l’honorabilitat del nom “cos diplomàtic” em cau als peus. Però també em passa pel cap alguna idea més productiva (almenys pel blog): “compulsar” significa encarar una còpia amb l’original. I el meu passaport el tinc a la butxaca... Es pot saber com el cònsol pot estar compulsant la fotocòpia del meu passaport? Si, ja sé, el funcionari de la 6 m’ha mirat el passaport i el cònsol confia en els seus funcionaris. Però, aleshores, per què coi no em firma directament el funcionari?? Quin valor té la firma del consol, que conFIRMA que una còpia és igual a l’original si no té l’original davant?? I un ocellet em contesta: d’això se’n diu burocràcia, estimat Watson.

El que té de bo esperar és que almenys veus què fan els que esperen davant teu i te’n pots fer a la idea del què t’espera. “Ya te llamaran”, m’havia dit l’ésser humà. Però el so esquerdat del petit altaveu de l’interfòn només pronunciava números. “Tres mil cuarenta y cincoooo”. I una dona s’aixeca i va cap a la finestreta. Caram! És la meva ídol, segur que és una veterana de guerra en “ventanilles”! Busco en els papers algun número que estigui pel 3000 i veig el 3054 en el resguard que m’havia donat la caixera, que n’havia estripat un trocet el funcionari de la 6 i que després me l’havia retornat explicant-me “taaant amablement” quina era la següent prova de la gimcana.

45 minuts més tard:

“Tres mil cincuenta y cuatroooo”, diu finalment l’interfòn. L’ésser humà ja no hi és. Només estava de pas. Hi ha un altre home a qui li dono el resguard i em retorna la fotocòpia amb la indispensabilíssima firma del cònsol. Ara he d’agafar la fotocòpia i entregar-la a les “ventanilles” 5 o 6. No sé si seré capaç d’afrontar un repte com aquest, la prova és molt dura, però ja quasi estic al final de la gimcana (per avui) i no puc defallir en aquests moments!

I de sobte penso: si a les finestretes 5 i 6 m’han recollit la fotocòpia..., si també m’hi han recollit una part del resguard conforme he pagat religiosament..., si la fotocòpia ha de retornar a les finestres 5 i 6... QUÈ COI HI PINTA LA DIXOSA VENTANILLA 14?? PER QUÈ NO PORTEN DIRECTAMENT LA FOTOCÒPIA A LA 5 O A LA 6, ENLLOC DE LA 14, I M’ESTALVIEN L’ESPERA, EL SOU DEL FUNCIONARI DE LA 14 I, EL QUE ÉS PITJOR, HAVER DE MIRAR EL NODO EN COLORS?????

Per sort, sortint d’aquest cau (que en aquest cas no és sinònim d’“Agrupament Escolta” perquè la metàfora de la gimcana la dono per acabada en el paràgraf anterior), m’he pogut desfogar trobant complicitats a la Plaza de Mayo on, Hebe de Bonafini, sempre fa discursos que, almenys, ajuden a descarregar-se:

La història de les coses

2008-11-01T05:36:00.000-07:00

12 d'Octubre "Día de la Raza"

2008-10-14T14:03:00.000-07:00

BUENOS AIRES REIVINDICA L’11 D’OCTUBRE COM A ÚLTIM DIA DE LA LLIBERTAT DELS POBLES ORIGINARIS

Diverses organitzacions de Buenos Aires van organitzar actes entorn el 12 d’octubre per manifestar una relectura històrica del què va representar aquesta data pels pobles originaris. Reivindiquen que el “Día de la Raza” deixi de ser una diada oficial a tota l’Amèrica Llatina i que els idiomes indígenes siguin reconeguts pel Mercosur.

El “Día de la Raza” va ser instituït l’any 1913 per Faustino Rodríguez-San Pedro, ex-ministre espanyol del govern Maura, besavi de Rodrigo Rato, i l’aleshores president de la Unió Ibero-Americana. La “festivitat” pretenia remarcar el naixement d’una nova identitat producte de la fusió dels pobles originaris del continent americà amb els colonitzadors espanyols. Em aquell moment va ser assimilat pels països llatinoamericans com una reafirmació identitària per fer front a les ingerències dels Estats Units i a la Doctrina Monroe.

Actualment Amèrica Llatina viu un moment històric de replantejament de nous models i de recerca d’una identitat pròpia que posa en qüestió esquemes del passat que tenien la mirada posada cap a Europa. En aquest marc, són diverses les organitzacions que aquest any 2008 han organitzat actes a Buenos Aires per mostrar el seu rebuig a la celebració del “Día de la Raza” i per reivindicar l’11 d’octubre com a últim dia de la llibertat dels pobles originaris.

Durant tot el diumenge, es va realitzar una concentració a la Plaza de los Dos Congresos en la que hi van intervenir representants de diversos pobles originaris que van denunciar la imposició cultural de la que segueixen sent víctimes i l’explotació de les seves terres per part d’empreses estrangeres. També van reclamar el reconeixement oficial dels seus idiomes en el Mercosur i que el 12 d’Octubre deixi de ser declarat el “Día de la Raza” i es converteixi en una data de memòria històrica del genocidi dels pobles originaris per part dels colonitzadors espanyols. L’acte va acabar amb una manifestació fins a l’Obelisco.

El passat divendres, estudiants de la Universitat Popular Madres de Plaza de Mayo, van convocar un acte en el que hi participaren representants de diversos pobles indígenes. Maxi Gómez, uns dels organitzadors, explicava que “vam anar veient que el què ens explicaven des de petits no era la veritat, que hi ha una altra història i volem aprendre d’ells i acompanyar-los en la seva lluita”. En aquest acte, el representant tehuelche posava de manifest algunes diferències conceptuals entre l’idioma espanyol i el seu: Missatges subliminals com el “jo” no existien en els nostres idiomes, només el “nosaltres”.

L’endemà, el “Comedor de los Pibes” organitzava al barri de la Boca un acte cultural en el mateix sentit. Un dels organitzadors, Luciano Álvarez, denunciava que “Durant anys hem seguit reivindicant el 12 d’octubre. Avui, el moment ens mostra que hem de descolonitzar també els nostres caps”. Lucas Yañez, un altre dels impulsors del “Comedor de los Pibes” manifestava que “la colonització va arrasar aquestes cultures i nosaltres volem recobrar-les i continuar un procés que va començar fa segles per trobar les nostres arrels, la nostra identitat pròpia, i deixar de mirar models importats”.

La presidenta de Madres de Plaza de Mayo, Hebe de Bonafini, a l’habitual marxa dels dijous, va manifestar que “no es cap festivitat, crec que sempre ens han enganyat, no es pot fer una festa per la matança, va ser un assassinat salvatge on van massacrar a milions de persones”.

12 d'octubre, res a celebrar

2008-10-11T09:14:00.000-07:00

Jordi i Berta

2008-10-09T00:36:00.000-07:00

Ha augmentat la colònia catalana a Argentina...

Periodisme en profunditat, gentilesa de La Vanguardia

2008-09-23T19:20:00.000-07:00

Això és el què passa quan s'utilitza un traductor automàtic per publicar directament una nota de premsa de l'Agència Catalana de Notícies:

(clica la imatge per ampliar-la)

El millor és "Jueves Sartén" per "Dijous Paella" i "Emilio Ensucia" per "Emili Solla"(sollar = embrutar).

No sé què opinaria en Miquel (de cal Jagger) si mai sortís publicat que el seu grup es diu "Pedres Rodadores" (Rolling Stones). Però el què no em voldria perdre per res el món seria un concert de'n Juliol Esglésies amb "la més gran colpidora" (greatest hits) "Sóc un bergant, sóc un senyor".

Jueves 18/09/2008 en la plaza

2008-09-19T12:05:00.001-07:00

Al loro!

2008-09-19T12:05:00.000-07:00

Entrevista a "La voz de las Madres"

2008-09-15T10:10:00.000-07:00

La Diada al Casal de Buenos Aires

2008-09-14T16:59:00.000-07:00

Dijous 11 de Setembre de 2008 "en la plaza"

2008-09-12T13:26:00.001-07:00

Aquest dijous, a la marxa de les Madres, hi ha desfilat una estelada.

I a mitja marxa, s'escolta amb un perfecte català:

- Què? Commemorant l'11 de Setembre?

Eren un matrimoni de Begues que havien vingut a veure el seu fill que fa tres anys va venir a estudiar Història a la UBA (Universitat de Buenos Aires) i que el van entrevistar a l'Avui perquè contestés la pregunta del milió a Argentina: Què coi és el peronisme? (no intentin contestar-la des de les seves cases XD)

Així, que sumin 3 persones més en el recompte de manifestants que han sortit el carrer per l'11 de Setembre! (La guàrdia urbana que compti que érem mig)

La Diada a Buenos Aires

2008-09-10T06:57:00.002-07:00

Dijous 4/9/2008 "en la Plaza"

2008-09-09T11:11:00.000-07:00

Rainin' In Paradize - Manu Chao

2008-08-26T16:43:00.000-07:00

Un vídeo-clip molt bo de Manu Chao, rodat en un antic "colectivo" de Buenos Aires i amb la gent de Rádio La Colifata*

*Colifata: del lunfardo colifato, "loco querible"

Segurament és absurd traduir a Manu Chao per què ell mateix juga a no utilitzar bé els idiomes (en aquest cas l'anglès), però almenys serveix per tenir una idea per on va...:

Avui plou...

A Zaire
No era un bon lloc
Aquest món està boig
És una atrocitat

A Congo
Encara és un mal lloc
Ells van matar al meu amic
És una calamitat

Vinga Masai, vinga Masai, sigues pacífic
Vinga Masai, vinga Masai, mantén-te alerta!

A Monrovia
No és un bon lloc
Boja va l’arma
És una atrocitat

A Palestina
Massa hipocresia
Aquest món es torna boig
No és una fatalitat

Vinga, Massai…

Avui plou
Avui plou
Avui plou al paradís

A Bagdad
No és una democràcia
És perquè
És un país dels USA

A Fallouja
Molta calamitat
Aquest món es torna boig
No és una fatalitat

Vinga Massai…

A Jerusalem, a Monrovia, Guinea Bissau
Mantén-te alerta!
A Jerusalem, a Monrovia, Guinea Bissau
Avui plou

Vine a les mentides dels contes d’infants

Vinga Masai, vinga Masai...

Benvingut al paradís.

Vacances

2008-08-24T14:42:00.000-07:00

El calendari lectiu s'atura 15 dies a ple hivern. Són les "vacances de Nadal" que a Buenos Aires passen a finals de juliol i principis d'agost. Sense llumenetes al carrer, clar està, però en definitiva, vacances d'hivern en les que m'han visitat el Jordi i la Ma. Àngels i hem aprofitat per voltar una mica... Uns dies més tard, s'afegeix l'Aleix, just a temps per anar a Misiones, moltes de les fotos són seves.

El "Subte A":
(diuen al Casal de Catalunya que el va portar a Buenos Aires Francesc Cambó i, sens dubte, encara és el mateix)

"Los jueves en la Plaza", amb Las Madres:

Caminito:

La Península Valdés:
Uns 1500 cap al sud, aquesta península crea un golf amb unes condicions que fan que les balenes antàrtiques hi vagin a reproduir-se.

Imatges de la Patagònia:

Misiones:

La província de Misiones es al nord. Allà on s'ajunten els rius Iguazú i Paraná creen la triplefrontera entre Brasil, Paraguay i Argentina. Compta amb el Parc Natural d'Iguazú i unes impressionants cascades. Al Puerto d'Iguazú hi ha 96 hotels, però si et desvies només 150 metres de la carretera asfaltada per on circulen els "micros" dels turistes, et trobes amb un poblat Guaraní. El nom de la província prové d'una història que convé no oblidar i que Roland Joffé va plasmar a la pel·lícula "La Misión". Però aquest és un tema per dedicar-li un altre apunt especific al blog...

Crònica de la meva germana des de Palestina

2008-08-17T17:40:00.001-07:00

Abans de marxar a Palestina, no em podia imaginar com seria aquest país. Em feia por i respecte però ara només tinc ràbia i indignació. Segurament perquè no es pot fer res davant una ocupació tant forta i tant clara, ni davant unes potències mundials que els donen suport. Realment es un conflicte entre un gegant i una formiga, on el gegant pot decidir en qualsevol moment quan aixafarà a la formiga.

Sortint de Tel Aviv amb taxi es veu un país preciós. La gent va amb bicicleta, hi ha grans carrers i edificis... El conductor ens diu que ens hem de desviar de la carretera, que ens toca agafar la carretera palestina i deixar la israeliana. Sí, hi ha dues carreteres per anar al mateix lloc, una per cadascú. Ens anem acostant al territori palestí i de cop ens apareix un gran mur de color gris davant nostre. Un mur que no et deixa veure què hi ha a l’altra banda i que de moment no ens podem ni imaginar el què significa aquesta separació.

Després de parlar amb molta gent, de visitar diferents ciutats i de moure’ns entre checkpoints se’m fa un nus a l’estómac cada cop que penso en tot plegat. Jo ho he viscut com a “turista” i no em puc arribar a imaginar del tot com deu ser viure-ho diàriament i directament. És una angoixa constant, un saber que no es pot fer res però voler lluitar alhora per no tenir la sensació de que està tot perdut. I això passa perquè els israelians utilitzen una tècnica lenta, un genocidi que està durant dècades.

Ahir vaig parlar amb un noi de 22 anys que havia estat un any a la presó quan tenia 18 anys. Li vaig preguntar perquè hi havia estat i em va dir que la raó per la qual la majoria de joves acaben a la presó és simplement perquè són palestins. Potser perquè els nois joves són els més perillosos pels israelians ja que per ells són possibles terroristes. D’aquesta manera intenten prevenir possibles atacs, atemorint-los dins a les presons. Ara aquest noi és monitor voluntari d’un campament d’estiu, però no crec que ho sigui perquè a la presó aprengués a no fer actes terroristes.

És increïble escoltar les històries personals de cadascú. Sembla impossible que tot això sigui real. A vegades li diem a la Maria, la filla gran de casa nostra, si ens vol acompanyar a alguna excursió. No pensem en què ella no es pot moure pel seu propi territori i la resposta sempre és negativa. L’altre dia ens va dir que cada estiu des de fa dotze anys, demana un permís per anar a Jerusalem. Aquesta ciutat es troba a pocs quilòmetres de Betlem, la seva ciutat. Malgrat això diu que no recorda gaire com és aquesta ciutat perquè mai li han concedit el permís. També ens diu que li agradaria molt anar-hi però que està cansada dels soldats, de que l’humilïn, i que prefereix evitar passar pel seu costat i quedar-se a casa. L’entenc perfectament perquè a nosaltres que som “turistes” ens tracten amb despreci. A ells, doncs, encara més.

Un checkpoint és com el control d’entrada a una presó. Primer s’ha de fer una fila interminable, mentre vas sentint com la porta giratòria de ferro grinyola cada cop que passa algú, això si el soldat deixa de cridar a tothom que passa. Mentre estàs a la fila mires munt i et trobes envoltada de soldats, vestits de verd amb ulleres de sol i una metralleta a les mans. No et deixa d’observar, qualsevol cosa que facis. Després de passar la gàbia de ferro hi ha control de metalls i els palestins llavors es dirigeixen dins a una habitació on els interroguen. No sabem què fan allà dins perquè els turistes no ens hi deixen passar. Al sortir, nosaltres ensenyem el passaport per tercera vegada i els palestins posen el dit a una màquina per quedar fitxats.

I això és cada dia el què es troben els que han pogut aconseguir un permís per passar el mur. Generalment només són els treballadors i ho fan de forma temporal.

L’altre dia vam anar a Hebrón. Aquesta ciutat palestina es troba ocupada pels jueus. A les cases del casc antic hi viuen a la part inferior els palestins i a la part superior els jueus. Cadascú té la seva porta d’entrada per un carrer diferent. Els carrers estan coberts per una xarxa metàl·lica a l’alçada del primer pis ja que els jueus tiraven la seva brossa, ampolles, maons... al carrer dels palestins. Per això van decidir posar la xarxa, però ara segueixen tirant claus, trossos de vidre... No puc entendre com poden arribar a viure així. Pels mateixos israelians ha de ser un infern. El casc antic d’Hebrón està ple de checkpoints. A tot arreu. Cada pocs metres passes un control. Els carreres estan plens de càmeres de vigilància, de soldats mig camuflats o apuntant amb la metralleta. L’altre dia estàvem al mig d’un carrer, vaig mirar amunt i em vaig trobar un soldat apuntant-me amb la metralleta. Em vaig posar molt nerviosa i em vaig voler amagar, però la metralleta segueix els teus passos. És una angoixa constant. Un control constant que els ha fet perdre la seva dignitat. A la porta d’entrada de la Mesquita principal d’Hebrón hi ha un checkpoint. No els deixen respirar ni quan van a fer les seves pregàries. No m’estranya que el casc antic sembli una ciutat fantasma. No es veu quasi ningú. Les botigues estan tancades perquè els israelians els han prohibit tenir-les obertes. La resta de gent prefereix quedar-se a casa.

Podria explicar molts més exemples, tothom té la seva història per explicar i cada dia passen coses surrealistes. Per ells forma part de la seva rutina i no hi troben res d’excepcional. No se’ls veu la indignació a la cara, sinó una paciència impressionant. Però tampoc s’han conformat amb això. Ells mateixos ens diuen que l’únic que els queda és la resistència. Jo en aquesta afirmació hi veig pessimisme. Estan sols davant un gegant. La comunitat internacional els ha deixat sols. A nosaltres ens diuen que els palestins són musulmans. Però he vist gran quantitat de palestins cristians. Israel és un estat jueu envoltat de països musulmans, un punt amb un gran valor estratègic per controlar tota aquesta zona. Evidentment, Estats Units i altres grans potències hi tenen molt interès. Tota la resta els és igual. No els importa res més. Suposo que això ja ho sabia abans de marxar, però un cop ets aquí no pots evitar sentir una ràbia molt més forta. Ara entenc molt més el què passa aquí, els problemes, el dia a dia de les persones. Però ara em costa molt més entendre com pot ser possible el comportament del nostre món.

Gràcies Ignasi per voler penjar aquest escrit en el teu blog.

Palestina

2008-08-03T20:14:00.000-07:00

Rodeado de alambradas, muy cerca de Belén,
en plena Zona Cero nació el hijo de un dios.
Los olivos se secan y Palestina ve
como bajo los escombros duermen
palomas que se esconden del invierno.

Ismael Serrano

Ahir vaig rebre una crònica de la Mireia, la meva germana. És a Palestina col·laborant amb un campament de joves.

Aquí, a l'Amèrica Llatina els mitjans de comunicació pràcticament no en parlen gens del conflicte del Pròxim Orient, la gent en sap ben poca cosa. Però a Catalunya les imatges i informacions d'aquella zona arriben gairebé de forma diària a través de corresponsals amb armilla beix que pràcticament hem naturalitzat que ens apareguin a casa a l'hora de dinar mostrant-nos terribles situacions com si fossin un capítol més d'una telenovel·la que els guionistes s'entesten a allargar indefinidament fent-se extremadament pesada, surrealista i absurda.

No sé molt bé si era tristesa

o el dolor antic d’uns ulls d’infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d’un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia,
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un nínxol anònim per l’infant de Beirut.

Al cel hi té els Deus del "napalm"
i el tro infernal d’ocells de plata,
en l’horitzó, només, l’exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mauthausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d’un món on ja ningú no respon
als ulls immòbils d’un infant de Beirut.

Infant de Beirut, Lluís Llach
Disc: "I amb el somriure, la revolta" (1982)

Però ahir no era cap corresponsal amb armilla d'Indiana Jones qui m'explicava coses de Jerusalem, Ramallah o Betlem... Mentre llegia el correu, m'anava generant imatges mentals on apareixia la meva germana enmig de tot el què explica i els fets prenien un realisme difícil de descriure.

"Un mur que ja fa uns 800 Km de distància, ja quasi està acabat... Un mur de formigó, d’entre 8 i 15 metres d’alçada, coronats per un reixat electritzat amb una torre de control cada 500 metres amb un soldat a dintre. Construït en terres palestines, cada quilòmetre de mur ha costat $1.500.000, majoritàriament amb diners americans i fet amb mà d’obra palestina"

"Ells surten a treballar entre les 4 i les 6 del matí, per poder-se guanyar les garrofes a l’altre cantó del mur. Només poden passar els que tenen permís, ja sigui de treball o algun excepcional. La porta està a Betlem. S’entra per un passadís reixat per tots cantons. Passes un primer control. Una cua llarga en forma de ziga-zaga on s’acomula la gent. Amb cara de pocs amics, amb cara d’estar cansats d’haver de fer cua per anar a treballar. Una cua innecessaria, que els fa perdre cada dia dues hores a l’anada i dues a la tornada"

"Hi ha qui diu que Jerusalem és una ciutat acollonant, i té raó. El casc antic és un formiguer bulliciós on hi conviuen diferents comunitats, amb diferents religions i pensaments. (...) Impressionant el contrast entre les diferents religions: El mur de les lamentacions al costat de la Mesquita Al-Aqsa, a uns metres del Sant Sepulcre."

"De cop ens vam trobar asseguts dins una casa, prenent te amb una família just al costat d’una casa totalment derruïda per una excavadora israeliana, pressumptament acusats de formar part de Hamas."

"Visitem el mur que envolta i aïlla tota la ciutat de Qalqilya com si estiguessin en una presó. Només hi ha un únic checkpoint d’accés a la ciutat. Fem algunes fotos i tornem al centre. Un cop al centre, de sobte, ens trobem envoltats per tot de furgonetes de la policia palestina. Ens obren la porta de l’ambulància amb les metralletes a les mans i ens pregunten si hem estat fent fotos als soldats israelians"

Més enllà de les ones d’un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t’arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Palestina, Lluís Llach
Disc: Geografia (1988)

"Hoy te he dejado esta ciudad grabada en el contestador"

2008-07-29T22:14:00.000-07:00

El Dani i la Patri

2008-07-23T10:35:00.000-07:00

(a dalt, la segona i el tercer començant per la dreta)

El Dani i la Patri són una parella de madrilenys que vam conèixer el novembre passat amb l'Albert a Bissau. Aleshores estaven viatjant per l'Àfrica occidental, van anar a parar per casualitat a Casa Emanuel i s'hi van quedar per donar un cop de mà en el que fés falta, per exemple, posar en ordre la farmaciola i llençar els medicaments que havien caducat. Abans, però, encara ens van servir per passar nits jugant a cartes a l'habitació: "Veo tu cápsula y te subo un gelocatil!"

Ara estan viatjant per l'amèrica llatina i dijous de la setmana passada van arribar a Buenos Aires. En aquest cas també anava amb ells la Diana (germana del Dani). S'han allotjat a casa meva fins ahir que van tornar agafar un avió: la Diana cap a Madrid, que ja se li han acabat les vacances, i el Dani i la Patri cap a Sucre (Bolívia). Ja venien d'allà i hi van conèixer una organització que treballa pe millorar les condicions de vida de nens del carrer. S'hi van vincular i segurament estaran treballant allà fins el desembre. Estic convidat a fer un visita! (3 dies de bus, però, grrrrr).

Per cert, el Dani escriu contes, poemes i coses quan viatja. Un dia la seva germana li va publicar els escrits en un llibre com a regal d'aniversari. Me'n va regalar un exemplar i la veritat és que se'n surt molt bé!

M'ha agradat especialment com acaba el primer poema:

"Ama a cuantos quieras, pues esto no está en tu mano... pero elígeme a mí para querer".

Enyorança

2008-07-10T12:46:00.000-07:00

Si, ja sé que el títol oficial és "Cançó Marinera", però he preferit titular-la amb el títol original que va pensar en Pere Fort, però que no va poder registrar.

Dissabte passat era el primer dissabte de juliol, així que em puc imaginar perfectament l'ambient que s'hi deuria viure amb una nova edició de la Gran Cantada d'Havaneres.

A vegades enyoro els mojitos de la Bella Lola! (bueeeeeno, i els companys també una miqueta ;P)

Espero que estigui anant molt bé la temporada d'estiu per Catalunya!

9 de julio - Día de la Independencia

2008-07-09T12:48:00.000-07:00

Si vès, aquí ja van decidir "manadar al carajo" l'estat colonitzador español el 1816 com a conseqüència de la "Revolución de Mayo". Per quan la Revolució de juny (la falç al puny)?

Res, que com que avui és "feriado" ahir vam fer una festeta de/por la Independencia a casa meva. Amb "flyers" i tot!

Per cert, entre les seleccions musicals de la nit va sonar "En Tet del vi" i va agradar moltíssim! haha. Dèien que tenia un toc celta i, pensant-hi una mica, vaig arribar a la conculsió de que potser si que la viola de roda, a les orelles d'algú que no la coneix de res, es pot confondre per la gaita, per allò del so continu dels bordons.

Visqui en Tet que recull el sentiment internacionalista del Che! ;

Todos a Rosario!

2008-07-02T06:46:00.000-07:00

Al servei del poble o de la masoveria?

2008-07-01T09:11:00.000-07:00

Fa unes setmanes em va semblar una bona notícia que designessin a una periodista vocacional com Mònica Terribas com a directora de TV3. Ara ja no ho tinc tant clar, al cap i a la fi, s’ha allunyat del contacte directe amb el poble.

I ara és el torn de l’Antoni Bassas, un gran professional que ha demostrat que el periodisme és quelcom més que “difondre informació”, “aguantar un micròfon” o llençar missatges pamfletaris. L’Antoni Bassas ha desenvolupat un periodisme reflexiu, el que té com a objectiu la recerca de la veritat, però que mai te la dóna mastegada en la forma de “así son las cosas y así se las hemos contado”. A través del micròfon transmet una il·lusió que només tenen aquells que tenen clar quina és la feina del periodista, i la fan. En uns moments en que el periodisme és una professió gairebé tant devaluada com la política, ha demostrat què significa “informar un país” en el sentit més ampli de la paraula. I els oients, que no som tontos del tot, l’hem situat com a líder d’audiència. Però, en contra de tota lògica, des de les “altes esferes”, li qüestionen el què fa.

Quin és el seu pecat capital? Algú, algun dia, ens hauria d’explicar què representa exactament això de la “crosta nacionalista”. Representa potser que la Ràdio Nacional de Catalunya tingui autocentrament amb Catalunya? Amb qui l’hauria de tenir, sinó? Amb la República Democràtica del Congo? La Generalitat ja no té president, té un masover. I ara, a la franja radiofònica principal per informar el país, amb tots els respectes per Manel Fuentes, a qui també considero un gran professional dintre del seu àmbit, hi tindrem un humorista. Així, millor que riem, per què, en el món en que vivim, pensar fa posar de molt mal humor.

Publicat a Vilaweb.cat: enllaç

Publlicat a lavanguardia.es: enllaç

Per què, senyors intel·lectuals?:

2008-06-25T15:21:00.000-07:00

Vostès mateixos diuen: “les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants”. Aleshores, per què el castellà pot fer-ho i el català no? Hem de recordar encara que el castellà no es oficial a Catalunya per una gracia multicultural moderna sinó per què s’ha imposat a través de guerres, repressió i dictadures? Aquest manifest en si mateix es una nova imposició d’una llengua a uns ciutadans, per què els drets que vostès apel·len en realitat són privilegis. Amb això no vull dir que desitjaria no conèixer el idioma argentí, em sento orgullós de saber-lo, com qualsevol persona que visqui a Catalunya, sigui quin sigui el seu idioma matern, hauria de desitjar saber i interactuar en la seva vida quotidiana amb el català.

Vostès diuen: “les llengües no tenen el dret (...) d’imposar-se com a prioritàries”. Aleshores, per què el castellà pot ser la llengua prioritària a Espanya per qualsevol persona del món que trepitgi terra espanyola i no pot passar el mateix amb el català a Catalunya?

Vostès diuen: “Són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris, ni molt menys les llengües mateixes”. Aleshores, per què l’estat espanyol i el castellà tenen aquests drets? Per què a l’Estat espanyol pot existir la obligació de saber el castellà i, en canvi, no pot passar el mateix amb el català al territori dels Països Catalans?

Si, ja ho sé, la resposta és molt senzilla: Per què els catalans no tenim un Estat propi independent. Gracies, senyors intel·lectuals, per seguir demostrant cada dia a més gent que l’únic camí dels catalans per ser respectats culturalment és tenir el nostre propi Estat.

Publicat, amb adaptació, al Periódico: enllaç

Publicat a Vilaweb.cat: enllaç

Publicat a lavanguardia.es: enllaç

Nit de Sant Joan

2008-06-23T21:02:00.000-07:00

Hauria de retrocedir fins els primers anys de la meva vida per pensar en un 23 de juny en el que estigués a casa a les 12 de la nit. De fet, no recordo quin va ser el primer cop que vaig baixar a la plaça Major a veure l’arribada de la Flama del Canigó, quan el pare portava un feix de llenya de l’Agrupació Cultural i Folklòrica per ampliar la foguera i ens endúiem una torxa per fer complir l’últim pas d’aquesta flama encenent el nostre propi foc a la revetlla particular amb els veïns del carrer Sant Francesc. Sopar al carrer, coca i cava, tertúlia dels adults i els petits espantant a les àvies tirant petards; bé, cebes, per què els petards amb metxa estaven reservats pels més grans. Deuria ser massa petit el primer cop que vaig celebrar una Revetlla de Sant Joan com per poder recordar-ho i, per això, per mi, durant uns anys, “sempre va ser així”.

Després van venir els amics i les revetlles populars del Cau i del Camell. Revetlles de poble on els grans i els que començàvem a ser-ho compartíem un espai, un sopar i els Farigola Acústic Band. Revetlles on l’olor de pólvora es mesclava amb la del clor de piscina i aquella flaire que fa l’ambient quan comença l’estiu. Espantar iaies amb els petards ja no era tant divertit (ni innocent), era millor rebentar totxanes amb la eufòria que dóna la sensació de llibertat per haver arraconat la motxilla i els libres durant tres mesos.
Revetlles on la Flama del Canigó ja no només tenia la simbologia ancestral de germanor d’un país que celebra junt l’entrada a l’estiu, sinó que havia arribat al poble cremant la figura de Felipe V i el Decret de Nova Planta.

M’és impossible saber per quin estrany motiu ja no existeixen aquest tipus de revetlles, però el cas és que vam intentar mantenir-les i així van arribar els següents “23 de juny” en què la majoria de les cerveses que passaven per la ma eren per servir-les a algú des de darrera una barra i que el què més fèiem petar era un equip de so.

Avui és 23 de juny i l’únic que crema a Buenos Aires és l’esperit dels argentins que focalitzen en el conflicte del camp un nou model econòmic pel país que representi una millor redistribució de la riquesa. A 50 metres hi ha el carrer Sant Joan, però no hi ha veïns sopant al carrer. Fa fred, acabem d’entrar a l’hivern i tothom és a casa seva passant una nit de dilluns qualsevol.
Sobre la taula només hi ha un got d’aigua i l’única cadira ocupada és la meva. Els amics els he acomiadat fa unes hores, sortint de classe, i no ens tornarem a veure fins demà. Hauran arribat a casa seva i, mirant el calendari, no hauran trobat a faltar cap ampolla de cava. Res saben de que avui és dia de treure al carrer els mobles vells que s’han acumulat durant l’hivern i cremar-los a la plaça ballant “tot fent lentes rodones al voltant del foc, com la terra que gira al voltant del sol”.

Ara, que generalitzant sobre un possible caràcter argentí, crec que ells ho fan diàriament, que pensen que qualsevol dia pot ser Sant Joan, que cada dia es bo per treure's mobles vells de sobre sense necessitat d'esperar que s'acomulin massa i s'omplin de pols.

Entrevista a Ismael Serrano

2008-06-20T12:35:00.000-07:00

PRIMERA PART:

Parla sobre el títol del seu últim disc "Sueños de un hombre despierto" i sobre el contingut de les cançons "Casandra" i "Habitantes de Alfa Centauro encuentran la sonda Voyager".

SEGONA PART:

Sobre la seva relació amb Llatinoamerica, com veu aquest continent en el context mundial actual i la seva opinió sobre el conflicte actual del camp a Argentina.

TERCERA PART:

Parla sobre dos referents argentins: Las Madres de Plaza de Mayo i Ernesto "Che" Guevara.

Cap de setmana intens

2008-06-16T14:54:00.000-07:00

Divendres a la tarda, l'Isamel Serrano, ens va atendre a l'hotel de l'Av. Córdoba on està allotjat aquests dies que està actuant a Buenos Aires. Li vam poder fer una entrevista d'uns 20 minutets, quan la tingui muntada ja la penjaré.

I aquest cap de setmana, a Rosario, es commemorava el 80è aniversari del naixement d'Ernesto "Che" Guevara. Així que: TODOS A ROSARIO!

Rosario és la ciutat natal de Che Guevera, està a 300 quilòmetres de Buenos Aires, a la riba del riu Paraná. Hi vam anar 7 companys de classe, amb la furgo de Facundo.

I per poc no tornem! El bloqueig de le srutes per part dels empresaris del camp fa que falti benzina al país. Vam haver de carregar dos cops el dipòsit a Rosario i els dos vam trigar com 3 hores ja que primer haviem de trobar una benzinera que tingués diesel i després fer cues com de 50 cotxes que estaven com nosaltres!

Però ha estat un cap de setmana genial. A Rosario es va inaugurar una estatua de bronze dedicada al Che i hi va haver un acte polític.

A la nit vam anar a un campament del PCA (partit comunista) on hi havia concerts de grups de cumbia villera.

Tinc un video a mitges per explicar com ha anat el cap de setmana, ja el penjaré. Avui estic mort. Es festiu (dia de la bandera) i ha servit per gandulejar una mica i recuperar-se d'un cap de setmana intens!

Va de vídeos

2008-06-08T08:24:00.001-07:00

Che!

Ja fa una setmaneta que estic definitivament instal·lat a un piset molt acollidor i tranquil que vaig trobar. Diuen que una imatge val més que mil paraules, i si és en moviment encara més... Així que aquí us presento casa meva (que és casa vostra si és que hi ha cases d'algú!):

Ara ja tinc dues cases a Buenos Aires, per què, tal i com va dir ahir el president cal Casal de Catalunya, el casal també és casa de tots els catalans que ens hem perdut per aquestes terres!

Ens ho va dir a la sobretaula d'un dinar que vam fer ahir (un asado) que era per acomiadar la Núria Foj, becària de la Generalitat al Casal, que dimarts se'n torna cap a Barcelona. A part de la Núria, no coneixia a ningú més, però hi havia una cara que em resultava familiar... I després d'uns minuts de mirar-me'l em va venir al cap qui era! L'actor que fèia de Narcís al Cor de la Ciutat! Està fent un curs de teatre aquí.

Durant el dinar, vaig parlar amb els responsables del Casal sobre el Correllengua i tenen ganes de fer alguna cosa aquí. La setmana vinent em trucaran per fer una reunió i mirar què podem fer per celebrar un acte del Correllengua a Buenos Aires!

Va estar bé el dinar i sobretot la sobretaula!:

A part del tema del Correllengua, m'han convidat a que vagi a la Revetlla de Sant Joan que estan organitzant i que (sobretot!) no em deixi la guitarra!

El cul d'en jaumet

2008-05-30T03:50:00.001-07:00

Estava clar que no podia durar gaire tancat a casa:

Lluís Llach es perfila com a futur director de la Processó de Verges (Diari de Girona)

Lluís Llach va retirar-se dels escenaris a finals de març de l'any passat amb un doble concert a Verges. Avui, catorze mesos després, els veïns del seu poble natal voten si li donen la confiança per ser el nou coordinador i director de la Processó de Setmana Santa fins a l'any 2011. S'espera una aprovació sense problemes, ja que no s'ha presentat cap altra alternativa.

L'associació que gestiona la processó ha convocat avui als veïns de Verges a una assemblea extraordinària per aprovar el nomenament. En la carta enviada per a convocar l'acte, la junta directiva de l'associació explica que ha rebut de Llach "un projecte engrescador de renovació de la processó de Verges" que preveu "modernitzar i adequar als nostres temps de la nostra tradició més coneguda arreu".

La directiva de l'associació dóna ple suport al projecte de Llach, "que coneix i estima la processó com tots els vergelitans". Afegeixen que "apostem per aquest projecte, perquè sabem que sabrà mantenir l'essència, adaptant-la tecnològicament als nostres temps".

Per als responsables de l'associació presidida per Tono Casabó, la renovació de la Processó de Verges és "necessària" i "fins i tot, urgent", que "amb la seva implicació i experiència la veiem factible".

La idea de Llach és crear diversos equips de treball que requeriran d'una àmplia participació veïnal.

ELS MEUS ULLS AQUÍ

Quan el vent és l’antic amic

que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes

i en l’amor és brau i en el joc fidel

penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar és l’antic amant

que et penetra les roques i amara la teva pell

i en l’amor és brau i en el joc fidel

penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el temps... quan el temps...

Temps era temps, quan encara les bruixes

campaven dalt del campanar

i eren mestresses de nits i tempestes

amb línies de vols regulars.

Passeu nens, passeu, és com un guinyol,

ei, canta el gall, s’ha aixecat el teló,

acte primer, a poc a poc surt el sol.

La plana es desvetlla i el Montgrí fa un gran badall.

Temps de fileres de carros mandrosos

que anaven buscant l’horitzó,

temps de llonguet i la bossa de cuiro

per anar a l’escola, i "cara al sol",

temps de dir: "mossèn: fa més d’un mes

i no sé quants mals pensaments he tingut".

"Fes un promig, fes un promig".

Tocar les parts és un pecat, valga’m Déu,

deu mil inferns van cremant, valga’m Déu.

Ai, pels anys cinquanta la moral dins d’un bastó.

Temps de cinema a tres peles

amb dret a xiular pel retall el petó.

Mentre els avis practicaven llengües

amb els turistes dels contorns:

"Vus tiré tot druat

i després turas quilometres giré cap a la goix.

I ja ho trobareu, ja ho trobareu".

Veus com m’ha entès, el proper te’l fas tu.

Pssa, en francès qualsevol se’n surt.

Ai, pels anys cinquanta la saviesa dins el cor.

.............................................................................

Quan el temps és l’antic company

que et fa ric en records i pobre en el que vindrà

i amb el vent tan brau i amb la mar fidel

penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí,

penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.

Quan el temps... quan el temps...

Un brindis per Guinea Bissau!

2008-05-27T14:12:00.000-07:00

Tia Eugenia ha enviat un correu amb fotografies de la festa que han fet a Casa Emanuel per celebrar els aniversaris dels nens suposadament nascuts el mes de maig.

"Para que nos recuerden", diu! No fa falta cap mail, Eugenia, perquè cada dia, en algun moment o altre, el cap se te'n vagi cap a Guinea Bissau. Però es genial rebre notícies vostres i veure que seguiu amb bons motius i l'alegria de sempre per fer celebracions!

PER MOLTS ANYS!!

"Cumpas"

2008-05-24T12:55:00.000-07:00

Aquests són alguns dels meus companys de classe. Els divendres, quan sortim de la Universitat a les 10 del vespre ens reunim a casa d'algú. Vam començar a fer-ho la segona setmana de classe quan una companya ens va convidar per celebrar el seu aniversari. Entre cervesa i Fernet (beguda de la terra argentina) vam decidir organitzar una publicació que començarà a sortir el mes vinent. El Fernet també ha inspirat que organitzem altres coses, com una sortida de cap de setmana a Rosario, ciutat originària d'aquesta beguda, i natal de Che Guevara, (per aquest ordre d'importància ;p) els dies 14 i 15 de juny, quan es commemorarà el 80è aniversari del naixement del Che (www.monumentoalche.com.ar). També hem decidit començar a fer un cicle de cine-fòrum on la primera pel·lícula serà ni més ni menys que "Llach, la revolta permanent". I tenim un blog obert: http://mamasoyperiodista.blogspot.com.

El que surt fumant a la foto és el professor de redacció periodística. El divendres de la setmana passada vam envair casa seva. A partir de la setmana vinent ja tindré el meu piset i crec que té molts punts per convertir-se en la seu oficial de les reunions dels divendres (i en centre d'acolliment dels catalans que vulgueu venir a visitar (-me) Argentina!).
Per cert, ahir ens vam reunir a la seu de la CTA (Central de Treballadors d'Argentina) per què ens van deixar la fotoduplicadora per treure els primers exemplars del butlletí. A la paret hi havia la foto d'un mural que van pintar a una paret de Buenos Aires amb una frase interessant: Debe saber, sr juez, como se vive para juzgar como se peca.

I ahir a la tarda, tenia classe d'història de Las Madres. És una assignatura comú a totes les carreres de la Universitat Popular i, per tant, és la més multitudinària per què hi ha gent de totes les carreres. Es fa a l'auditori. Ahir parlàvem del Mundial Argentina'78 que es van disputar en plena dictadura de Videla. El focus d'atenció mediàtica que va generar el mundial de futbol va fer que algun periodista es deixés caure per la Plaza de Mayo i la lluita de Las Madres d'escampés pel món sencer. El vídeo que vaig penjar en una de les primeres entrades del blog, que és en blanc i negre i que surten Las Madres demanant ajuda als mitjans de comunicació va ser gravat en aquest marc.
Doncs bé, arreu del món hi va haver campanyes similars com les que estan passant ara amb els Jocs Olímpics de Beijing i el cas del Tíbet i la professora va portar 4 cartells de països on s'havien fet campanyes de denuncia del terrorisme de la dictadura militar i els va penjar a la paret. Un d'ells era ni més ni menys que de Catalunya i la professora, quan els hi va fer referència, va dir: "Ahí tenemos carteles de algunos paises que se solidarizaron con la lucha. Hay de Catalunya... y... de otros países." Hehe. Catalunya "y otros países"! I això que els altres 3 eren d'estats europeus que tenien bastants més punts per què els hagués anomenat.
Per cert, és curiós que l'any 78, en plena transició, any d'aprovació de la maleïda constitució espanyola, un any abans de les primeres eleccions municipals... els catalans tinguéssim temps de pensar i fer campanyes per un país de l'Amèrica Llatina. És que mira que som... XD

Que vagi bé!

PD: Catalunya 0 - 1 Argentina: Guanya Catalunya!

Efecte Patum

2008-05-22T22:47:00.000-07:00

Un ordinador portàtil: 5000 pesos
Una connexió a Internet: 80 pesos
Estar a Buenos Aires i poder veure en directe La Patum: No té preu!
Gràcies www.catalunyaonline.com i www.onsortir.cat!

Per cert, per aquesta banda de l'Atlàntic algú opina que els catalans som "unos locos boludos!"
(Enveja! I això que encara no els hi he ensenyat els vídeos que hi ha al youtube del 3/10 de Vilafranca, del Camell o dels jaleos de Menorca!)

Bona Patum a tots els que tingueu la sort de poder anar-hi!

Per cert, mentre molts catalans donàveu voltes, saltant Plens, a la plaça Sant Pere de Berga, 3 les estàvem donant amb les Madres a la plaça de Mayo de Buenos Aires, amb mate enlloc de barreja, clar està. I els mocadors blancs enlloc dels barrets vermells o negres... En fi, que no era el mateix, cert, però si que hem recordat que avui era dijous de Corpus amb la Laia Vives i una companya seva de Manresa (d'ascendència berguedana). Estan estudiant a Santiago de Chile i aquesta setmana han vingut a visitar Buenos Aires.

(si, potser tocava pentinar-me, però és que ara sembla que si que està arribant l'hivern aquí i comença a fer dies de pluja i vent que són molt d'agraïr per què s'emporta la pol·lució i un pot recordar el què és respirar oxigen!)

Ja toca fundar la "Comunitat molinenca a l'exterior"!

Requisits per ser-ne membre:

1) Persones que no visquin ni treballin a Molins de Rei, però que allà on siguin tinguin un mocador del Camell i la cançó del Pier sempre a mà.

2) Queden exclosos del punt 1 els que viuen a Papiol, per què ells també formen part de Molins de Rei.

3) Queden exclosos del punt 1 els que viuen al barri del Canal, per què ells també formen part de Molins de Rei.

4) Com tota comunitat de reputació, el president serà xarnego, és a dir, no nascut a Molins de Rei. Per fer honor a la tradició democràtica molinenca (pionera en el món mundial i a gran part del sistema solar) la junta s'escollirà per eleccions democràtiques amb llistes obertes on només jo podré optar a la presidència.

5) S'estimaran la terra que els aculli, però no oblidaran mai que Molins de Rei és el centre del món.

6) Si algú no està d'acord en algun dels punts anteriors pot escriure una carta al Llaç i queixar-se pel soroll de les festes populars, almenys tindrà la possibilitat de que se li faci un cap-gros.

Buenos Aires, dijous de Patum de l'any 27 d.C. (després del Camell)

Apa, ja paro de dir parides que em sembla que l'efecte de la barreja m'ha arribat a través de l'ADSL!

Que vagi bé!

Ismael Serrano

2008-05-19T09:22:00.000-07:00

Una mirada familiar t'observa al passar per Corrientes.

AM 530, La Voz de las Madres "La primera de la izquierda"

2008-05-18T09:59:00.000-07:00

Las Madres tenen la seva pròpia veu. Sempre l'han tingut i mai l'han callat, però a partir d'un moment van considerar que seria interessant posar en marxa idees que els permetessin projectar aquesta veu més lluny.

Així van crear la seva pròpia editorial, amb un important ritme de publicacions, i també la seva pròpia ràdio "La Voz de las Madres", amb cobertura a tot el país i també a Uruguay.

Ahir vaig participar d'un dels programes on hi col·laboren dos companys de classe. Els hi havia comentat el cas de'n Franki de Terrassa i em van demanar que hi anés per explicar-ho per la ràdio. Val a dir que la lluita per la independència dels Països Catalans no és molt coneguda aquí i que la feina va ser meva per contextualitzar aquest cas! Explicar en 15 minuts què són els Països Catalans, quina és la seva lluita i què és l'estat espanyol amb suficient detall com per què s'entengui el cas de'n Franki, no és fàcil. Tot i així, crec que va quedar força clar. Al començar l'entrevista vaig haver de corregir al presentador quan em presentava com "un espanyol", i quan m'acomiadava va fer un incís especial per dir que li havia quedat ben clar el per què l'havia corregit a la presentació.

Les obres de la seu (de la seu del C.A.T.)

2008-05-15T08:34:00.000-07:00

Si algú es pensava que s'acabaria primer la Sagrada Família (després de ser enderrocada per les obres del pas del TGV i posteriorment reconstruïda) abans de que s'acabés la reforma del Centre Artesà Tradicionarius, s'ha equivocat.

Ahir el meu germà m'enviava un correu en el què apareixien fent una sessió d'improvisació al nou C.A.T. (Ah! Que no era d'improvisació, cert! Hehe.)

El cas és que les obres ja s'han acabat, i la música tradicional torna a omplir aquest espai. Potser si que en algun moment es pot pensar "no és el mateix", "no té el caliu d'abans"... Però un espai no deixa de ser això, un espai, unes parets. El què li dóna personalitat és el què s'hi fa, i el què fa que tingui caliu segurament són els records dels bons moments viscuts allà.

Els paletes ja han marxat del C.A.T. Ara és el torn dels músics i dels que gaudeixen amb la música tradicional que li donin el sentit que han de tenir aquestes parets!

Franki, Sostres, Termes

2008-05-13T04:24:00.000-07:00

No anem bé, Franki (Article de Salvador Sostres publicat a l'AVUI)

Hi ha un noi a la presó per haver ultratjat la bandera espanyola durant les festes alternatives de Terrassa. Sentiments contradictoris. No m’agrada la bandera espanyola ni el que representa, i això és el que en mi preval, però també penso que les banderes són importants, i que són banals els països que no se les prenen seriosament. D’una banda estem en guerra amb Espanya, i això és naturalment el que més m’importa; i de l’altra penso que ha d’existir, i s’ha de penar, el delicte d’ultratge a la bandera. Els símbols ens representen, la senyera em representa, i si la cremen alguna cosa de mi crema amb ella. La iconografia reforça la cohesió de la societat i en millora l’auotestima. És la propaganda que tota estructura necessita per assentar-se. Quan Catalunya sigui lliure voldré que detinguin tot quant animal que faci un us inadequat de la simbologia nacional. Si pensem en el que els espanyols ens fan i ens han fet, aquesta bandera és una anècdota. És veritat. També ho és que nosaltres tenim la visió històrica i ells el poder, i forma part de la seva lògica -i de la lògica- que l’exerceixin. Bé, les meves simpaties pel jove empresonat són escasses. Franki. Deu venir de Francesc, o Franc. Escolta noi, no et podries dir normal? L’aspecte deixat i brut, tampoc és que t’ajudi gaire. I encabat aquesta orquestració de les festes alternatives. Pretextos per no treballar, per defugir tota responsabilitat en nom d’estèrils heroïcitats. A qui voleu enganyar? No anem bé, Franki. L’independentisme té pendent una dutxa, la instrucció general bàsica, i molts mesos de no fumar herbotes prohibides. Deixeu d’usar Catalunya per dissimular la vostra vida de ganduls i penjats, i comenceu a ser-nos útils d’una vegada.

Ser útil a Salvador Sostres (Article d'Ignasi Termes enviat però no publicat a l'Avui)

L’article de Salvador Sostres sobre el cas de’n Franki de Terrassa em va provocar. I ja es tracta d’això, no, Salvador? Per això els seus articles no es publiquen a l’apartat d’opinió d’aquest diari, sinó al de serveis i oci.

Per una banda, el meu parer sobre les banderes és aquell que tant bé va expressar Martí i Pol i musicar Lluís Llach: “de res no valen banderes que no ens facin d’abrigall pel fred de la llarga espera del gran nom llibertat”. No tinc cap mena d’interès a que, en el meu país lliure, posin a ningú a la presó per un tros de drap. La seva exaltació de la iconografia nacional m’ha fet recordar un dels pitjors nacionalismes de la història de la humanitat on les dutxes també hi tenien una simbologia especial. Però suposo que vostè no va per aquí, no? Vostè només deu ser un paternalista que, des de la seva poltrona, és capaç de dir ganduls, deixats, bruts, penjats... a qui no fa les coses com vostè vol, no vesteix com vostè vol i no es diu com a vostè li agradaria. Si us plau, no em vingui amb aquesta orquestració de sentiment independentista. Pretextos per fer-se notar i per insultar allò que no li resulta agradable als seus ulls. A qui vol enganyar? No anem bé, Salvador. Dubto que algú dels qui al·ludeix en aquest article tingui cap interès a “ser-vos” útils a gent com vostè.

Jo no li recomanaré cap dutxa, però si que s’espolsi una mica la caspa que porta a sobre les espatlles

Irena Sendler

2008-05-12T08:55:00.000-07:00

Avui ha mort aquesta dona de la fotografia, Irena Sendler, polonesa i catòlica. Tenia 98 anys i, segurament fins avui, la seva existència ens havia passat desapercebuda a molts.

Durant l'ocupació nazi de Polònia va salvar 2.500 nens jueus d'una mort segura a l'anomenat "gueto de Varsòvia", el camp de concentració nazi més gran establert a Polònia, al que hi van entrar 400.000 persones i en van sortir 50.000. S'hi va infiltrar com a infermera, jugant-se molt seriosament la pròpia vida, amb l'únic objectiu d'anar traient nens per diferents vies. A les mans d'Irena Sendler, qualsevol element era una via d'escapatòria: fingir un contagi de tifus, un cubell d'escombraries, un sac de patates, un taüt... Així anaven sortint i eren acollits per famílies catòliques.

La seva idea era que tots els nens salvats algun dia recuperarien la seva identitat, la seva vida i la seva família i, per això, anava elaborant un arxiu de dades de tots els nens que treia. Un arxiu que, en un determinat moment, es va veure obligada a enterrar al jardí de la seva veïna, dins de dues ampolles de vidre, amb les indicacions pertinents per què arribés a les mans indicades si ella moria.

Va ser detinguda per la Gestapo i cruelment torturada, però mai va rebel·lar cap informació d'on es trobaven els nens. Ella era la única que ho sabia. Va ser condemnada a mort, però se'n va salvar in extremis per un soldat alemany que li va despertar compassió i la va ajudar a fugir.

Acabada la guerra, va lliurar les dades de tots els infants al primer president del comitè de salvament de jueus sobrevivents i va donar per acabada aquella trista etapa. Mai va buscar cap reconeixement ni distinció.

"Vaig ser educada en la creença de que una persona necessitada ha de ser ajudada de cor, sense mirar la seva religió ni nacionalitat", va explicar per justificar la seva noblíssima actitud.

Però un dia, la seva foto va sortir publicada al diari i va rebre una trucada: "Recordo la seva cara, vostè és qui em va treure del gueto".

A partir d'aquí van començar a rebre reconeixements. L'any passat estava nomenada pel Premi Nobel de la Pau, però finalment se li va atorgar ni més ni menys que a Al Gore.

Descansi en Pau, Irena Sendler, un exemple d'humanitat i valentia i d'expressivitat en la mirada i el somriure.

Sunchyme

2008-05-11T04:39:00.000-07:00

La vida de todo hombre es un camino hacia sí mismo, la tentativa de un camino, la huella de un sendero. Ningún hombre ha sido nunca por completo él mismo; pero todos aspiran a llegar a serlo, oscuramente unos, más claramente otros, cada uno como puede. Todos llevan consigo, hasta el fin, viscosidades y cáscaras de huevo de un mundo primordial.

Alguno no llega jamás a ser hombre, y sigue siendo rana, ardilla u hormiga. Otro es hombre de medio cuerpo arriba, y el resto, pez. Pero cada uno es un impulso de la Naturaleza hacia el hombre. Todos tenemos orígenes comunes: las madres; todos nosotros venimos de la misma sima, pero cada uno –tentativa e impulso desde lo hondo- tiende a su propio fin.

Podemos comprendernos unos a otros, pero sólo a sí mismo puede interpretarse cada uno.

Hermann Hesse "Demian"

7 de maig: Inici d'un viatge i un últim tirabol

2008-05-07T03:49:00.000-07:00

El 7 de maig de 1948 va néixer a Verges Lluís Llach. Per tant, avui compleix 60 anys.

Antoni Basses, el dia abans de l'últim concert de Lluís Llach, va fer el programa des de Verges on va resumir d'aquesta manera la vida de Lluís Llach:

LLUÍS LLACH,

el gest correcte

Demà a la nit, després de vora 40 anys de carrera professional, Lluís Llach dirà adéu als escenaris. Segur que no plega per sempre. Llach passa les seves emocions per la música, i així com un altre agafaria el llapis i escriuria un poema, Llach s'asseurà cada dia al piano. La música és la seva vida. Senzillament, ara deixarà de ser la seva feina.

La seva preocupació pel moment de la retirada no és vella. Ja fa 23 anys que va escriure Amor particular. A l'estrofa final, deia: "Que passaran els anys i vindrà l'adéu, com així ha de ser, i em pregunto si trobaré el gest correcte, si sabré acostumar-me a la teva absència..."

¿Què li pesava tant que mirés tan lluny? Aproximem-nos-hi: Llach va compondre L'estaca amb 20 anys. Com un Charles Chaplin de Temps moderns, es va trobar per accident al capdavant de la manifestació: cantava cançons i la gent hi sentia himnes.

Ha conegut la censura, les prohibicions, l'exili professional i la malaltia greu. Ha hagut d'entendre's amb l'èxit, ha omplert un Camp Nou, ha viscut milers i milers de nits el trasbals emocional de donar-ho tot a l'escenari, i fer un bis, i un altre i un altre. Llach està a punt de fer 59 anys, però ha viscut el doble.

Penso que si ens ha arribat tan lluny és perquè, amb una delicadíssima precisió, s'ha atrevit a tocar l'últim tabú de les societats de nou-rics: Llach ha parlat de la tendresa. Quin atreviment, cantar a la tendresa en l'època dels neofatxes globals: "És mentida que no hi ha esperança quan espera un món sencer. És mentida que la mentida guanyi sempre la bona gent". I així és com hem sortit dels seus concerts, amb les raons recarregades, plens de dignitat nacional.

I una confessió per acabar. Els periodistes tenim la sort de conèixer de prop molts famosos. Alguns et deceben. El Llach privat que he conegut ha resultat ser tan rematadament persona com vostè se l'imagina. Per això, per la seva categoria artística, i perquè el país no va sobrat de referents, em sap greu que plegui. Però crec que ha trobat el gest correcte.

Antoni Bassas

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

I també va ser un 7 de maig (del 2005) el dia en què vam saltar l'últim tirabol del grup Brams amb un històric concert al camp municipal d'esports de Berga.

Si heu pujat a Berga, un 7 de maig

i heu vist la bellesa que s'ofereix,

heu sentit remoure els vostres endins

amb el vent que us retorna el vostre esperit,

jo també he somniat aquesta nit

tota la terra estes així,

homes com flors naixent arreu

sacsejats pel vent de llibertat

que els fa més dignes i he pensat que

Seguiré lluitant enmig la fredor

com una flor que neix amb el desgel

embriac d´amor llenço el puny al vent

jo vull per demà la meva terra lliure!

Cristina

2008-05-04T19:21:00.000-07:00

Una gallega que el novembre passat vivia a una fàbrica de gel de Bissau, que ara treballa a Rio de Janeiro i que ha vingut a Buenos Aires a celebrar el seu aniversari amb una amiga de Zamora que està aquí.

Aquesta és la Cristina.

No ens vèiem des de que ens vam acomiadar a Bissau i, ahir a la tarda, em va trucar per veure’ns i sortir a prendre alguna cosa per Buenos Aires.

Ella estava amb uns amics a la Fira Alternativa del Llibre que s’està celebrant aquests dies a Buenos Aires i vam quedar de veure’ns allà. Aquesta Fira es fa a un edifici antic de 10 plantes que actualment es un espai social recuperat on hi tenen cabuda diverses iniciatives. Una d'elles és la Rádio Libre.

Els amics ens van proposar d’anar a una festa que es feia a noséon de La Boca: Nada, acá a 15 cuadras!

Estant a Menorca i Mallorca aprens com el concepte de les distàncies és relatiu a l’espai que habites. Per un ciutadellenc, anar a Maó, a 45 quilòmetres per “sa generala”, és com anar a l’altre punta del món. Quan hi vam anar a cantar amb Morralla vam conèixer a una dona de Ciutadella, d’uns vuitanta anys, que no havia estat mai a Maó: No sé m’hi ha perdut res a Maó!, deia. Però si està a només 45 quilòmetres...

Pels porteños és al revés. Nada, 15 cuadras... acá cerca.... I comences a caminar i caminar... I la ciutat mai s’acaba... I tens la sensació d’haver recorregut 3 vegades Barcelona... Però Buenos Aires no té intenció d’acabar-se mai...

I finalment vam arribar al carrer que tocava... De fons ja se sentia la música, un estil que em sonava d’alguna cosa... I aquesta melodia? Unes quantes passes més i ja identifico la lletra de la cançó: En Joan Petit quan balla, balla, balla, en Joan Petit ara balla amb Dusminguet!

Els molt locos estaven punxant música en català! Bé, va ser la única de la nit..., però arribar a una festa, a un carrer perdudíssim de Buenos Aires, i sentir Dusminguet, no té preu.

La festa es feia a la “Cooperativa de Vivienda La Fabrica”, una nau molt gran d’una antiga fàbrica que es va abandonar i que ara, un grup de gent, organitzats en cooperativa, estan adaptant l’espai per habitatges, respectant la nau. Aquests habitatges van destinats a persones que no hi tenen accés.

Vaig conèixer un dels seus responsables i ens vam passar els telèfons. Algun dia d’aquests m’hi deixaré caure amb la camera... a veure si podem fer algun vídeo interessant, per què la “matèria prima” per fer-lo ja ho és, i molt!

I avui, aquesta tarda, estava a la saleta de l'hostal amb el portàtil fent uns treballs per la universitat, quan se m'acosta una noia que no havia vist abans per aquí i amb un perfecte català em diu: - Tu ets català?
Resulta que és de Figueres i no he acabat d'entendre molt bé què fa per aquí. Crec que fa artesania i la ven i viatja.
- I tu d'on ets? Em pregunta.
- Nascut a Pallejà, però ara vivia a Molins de Rei.
-Ah! Molins de Rei! He estat en una mena d'espai ocupat de Molins...
- A si? Com es deia?
- No ho sé... no m'enrecordo... El vaig conèixer per un amic que hi estava ficat. Es diu Roger.
- ... que és ros?
- Si.
- El Roger Aluja?
- Exacte.
- Hahahahahaha. Coneixes al Roger Aluja i has estat a Ca la Banya? Que fort!

1977 – 30 de març - 2008: 31 anys vencent la mort!

2008-05-01T04:55:00.000-07:00

El 30 de març de 1977 un grup de dones es concentraven per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires. No duien mocador blanc al cap, i “l’organització” no tenia altra seu que les pròpies cases. Encara no tenien tampoc nom com a col·lectiu.

En un entorn de dictadura militar, després de dirigir-se a al poder judicial, a la policia, a l’exèrcit, als consolats, als hospitals... van fer una cosa que cap organització clandestina s’havia atrevit a fer fins al moment: Plantar-se a la Plaza de Mayo, davant de la Casa Rosada, i alçar la seva veu directament contra el govern.

L’actitud del govern feixista sobre els 30.000 desapareguts que hi va haver durant la dictadura militar sempre va ser de desviar el tema cap a altres llocs. Negar l’existència de les “desaparicions forçades”. La seva resposta era que, segurament, els seus fills havien passat a la clandestinitat i vivien amagats a algun lloc o que potser havien fugit del país.

Però elles es van plantar cara a cara davant la seu del govern amb una pregunta molt innocent, però també molt acusatòria alhora: On són els nostres fills??

De res va servir que des dels estaments oficials se les intentés titllar de “mujeres locas”, “que no tienen ni idea de política”, “que no saben lo que hacen”.

Fins a aquell moment, el món no havia posat mai nom a la pràctica que estava utilitzant la dictadura militar argentina. L’objectiu de les desaparicions no era fer una “neteja ideològica” del país, tot i que aquest era un objectiu secundari, i, per tant, el què estava passant a Argentina no es podia comparar ni amb el nazisme amb els motius racials, ni amb la dictadura de Pinochet a Chile on directament afusellaven als dissidents... L’objectiu principal de les desaparicions era extreure informació sobre l’entramat d’organitzacions clandestines que podien actuar contra la dictadura. I tot i que la pràctica del segrest i la tortura és molt antiga, mai abans s’havia fet a gran escala per actuar contra l’entramat de tot un país. Només hi havia un referent anterior a aquest fet, però que per ser a Àfrica ha quedat molt desapercebut: la guerra de la independència d’Algèria. Allà, l’exèrcit francès va començar a utilitzar aquesta pràctica de les desaparicions en massa per obtenir informació sobre tots els moviments que hi havia al país i que volien proclamar la independència respecte la metròpoli europea.

Està documentat que el mateix exèrcit francès va instruir a l’exèrcit argentí en aquesta pràctica que aleshores encara no tenia nom.

Van ser Las Madres de la Plaza de Mayo qui van reivindicar que s’estava produint una “desaparició forçada de persones”. No es tractava de detencions, tampoc es podia confirmar que fossin morts...

En aquells primers anys, tres de las Madres també van ser víctimes d’allò que estaven denunciant i van desaparèixer: Esther Ballestrino, María Ponce y Azucena Villaflor.

Però ja han passat 31 anys, ahir n’era l’aniversari. I tots, TOTS els dijous durant aquests 31 anys, s’han concentrat amb els seus mocadors blancs a la Plaza de Mayo. Sempre amb la seva reivindicació primitiva, però a còpia dels anys, la ràbia i la impotència per la pèrdua dels seus fills l’han reconduït cap a una lluita de defensa de la justícia en molt diversos àmbits.

Era era el 31è aniversari del dia que les Madres van sortir per primer cop a la plaça. I la festa principal d’aquest aniversari va ser la inauguració del “Espacio Cultural Nuestros Hijos”.

Justament un edifici que durant la dictadura va servir com a centre de detenció i tortures, per on segurament van passar molts dels 30.000 desapareguts, avui és un centre cultural de Las Madres. “Llevamos vida allí dónde hubo la muerte!” va ser el lema de l’acte inaugural.

“Quizá nunca veremos a todos los culpables en prisión, por que sabemos que es muy dificil conseguirlo. Pero ya no nos hace falta eso. Ya les hemos derrotado! Ya hemos llevado vida allí donde ellos trajeron la muerte!”

Hebe de Bonafini, a l’acte inaugural del Espacio Cultural Nuestros Hijos.

De Diades i Nacions

2008-04-24T08:00:00.000-07:00

Sant Jordi ha passat desapercebut aquest any. (I què m’esperava, no??) Però bé, una Diada com aquesta té tanta força que les ones sísmiques d’alguna manera o altra es noten fins a 10.000 quilòmetres de l’epicentre.

Davant d’una important llibreria del carrer Florida (el Portal de l’Àngel de Buenos Aires) hi havia una parada des de la que es regalaven roses acompanyades d’un díptic amb la història de Sant Jordi i el què representa actualment aquesta Diada a Catalunya. Però ni rastre de cap llibre en català. El llibreter em va dir que com a molt em podia buscar llibres d’autors catalans traduïdes al castellà. Sembla que la Fira de Frankfurt va tenint el seu efecte... Però molt educadament li he dit que no calia.

Però el tercer apunt al blog sobre Sant Jordi no era per parlar de la rivera del Río de la Plata, sinó d’un altre...

Ahir, abans de sortir al carrer, vaig esmorzar tot mirant el TN Migdia de TV3. Nooo, no em vaig llevar a 2/4 de 3! És el què té ser aquí, et sembla que t’has llevat d'horíssim i quan mires TV3 per Internet es veu que mig Catalunya ja és a La Rambla i l’altre meitat té el dinar a taula... I el Minoria Absoluta comença a les 7 del matí i te’n pots anar a dormir a les 2 de la nit amb un Bon Dia! en directe de l’Antoni Basses!

El cas és que a això t’hi acostumes fàcil, però al què mai m’acostumaré és que quan passen declaracions polítiques de tots els partits parlamentaris n’hi hagi 6. Sempre penso que darrere el Joan Saura s’acabarà la notícia i no... n’hi ha un altre... El "ciutadà del món".

La diferència entre Lluís Llach i l’Albert Rivera és que en Lluís Llach, a les seves presentacions, per parlar d’un col·lectiu de gent del que se’n sent partícip diu (bé "deia" ...snif): “Nosaltres, aspirants a ciutadans...”. Mentre que els amics de’n Boadella... bé... no calen comentaris. Ells ja ho tenen tot fet. Ara només han de mantenir els privilegis que han convertit en drets (por conquista). Mentre en Lluís Llach, amb 60 anys, encara aspira a millorar com a persona, el Sr. Rivera es veu que ja ho té tot fet als 29!

Doncs aquest senyor que fa un temps apareix als TN després del Saura, no se li acut altra cosa que dir que s’hauria de canviar l’11 de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya pel 23 d’Abril. Jo no sé si a ell se li havien indigestat les seques amb botifarra (probablement li hauria passat millor un cocido español) però jo si que em vaig ennuegar amb la media luna que m’havia comprat al forn d’aquí al costat.

Però en el fons comparteixo en part la idea de l’Albert Rivera. Ell, que es fa dir “ciutadà” perquè no vol ser encasellat com a “polític” malgrat tenir un escó al parlament, deu pensar que el 23 d’Abril té unes característiques millors per ser la Diada de la Nació. I hi estic d’acord. Sant Jordi és una gran Diada de País, alguna cosa especial es respira. La gent omple els carrers sortint a passejar i a saludar a amics i coneguts. Els que tenen més sort tenen un detall amb la seva parella. La televisió parla de cultura en franja de prime time! Els polítics callen i parlen els escriptors! Que bé Sant Jordi!

Això és, sens dubte, molt millor que haver de desfilar en una manifestació o haver d’aguantar avorrits discursos polítics nacionalistes! Si, si us plau! Prou Onzes de Setembre!

Amb això estic totalment d’acord amb el Sr. Albert Rivera. i segurament algun dia no molt llunyà aquesta proposta serà tinguda en consideració. Serà un gran dia en el que els catalans ens discutirem sobre la data en la que traslladar la Diada Nacional de Catalunya. S’haurà acabat haver de sortir al carrer l’11 de Setembre i canviarem l’Estelada, simplement, per la Senyera.
Aquell dia jo crec que molts opinaran que ja no té sentit commemorar l’11 de Setembre com a Diada Nacional, però dubto que es consideri el 23 d’Abril per traslladar-la. Molt probablement la majoria opinarà que la nova Diada Nacional sigui la data en la que s’hagi proclamat la Independència, el DIA DE LA INDEPENDÈNCIA.

Aquell dia, Sr. Albert Rivera, vostè i jo haurem de fer un front comú per evitar tenir una nova Diada Nacional basada altre cop amb la política territorial i el maleït nacionalisme. Millor una Diada Nacional amb un altre caràcter, no?

El què passa és que jo estic d’acord amb la seva idea, però no amb la proposta concreta... Crec que m’entendrà si li dic així: La Diada de Sant Jordi és una celebració d’una part de la població i crec que ha de ser de tothom, sense excloure a ningú. No podem crear ciutadans de primera i de segona! Per tant hem de buscar una Diada de caràcter cultural i que integri a tothom. I el cas és que ja sé quina pot ser. Una Diada d’origen ancestral en la que encenem fogueres i ballem tot fent lentes rodones al voltant del foc, com la Terra que gira al voltant del Sol. Li sona? La flama s’encén al cim del Canigó i la festa es celebra per tot el país, sense exclusió, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.... si, home! la DIADA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS.

Em donarà suport quan arribi el dia?

Jo mentrestant no puc ajudar-lo en la seva proposta, per què em temo que si ens oblidem de l’11 de Setembre no arribarà mai el dia en què tindrem una Diada Nacional de caràcter cultural, per què no hi haurà Sant Jordi, ni Sant Joan... segurament la única diada nacional serà el 12 d’octubre i aquesta si que és avorridíssima de veritat. És molt antiquada! Em sona a èpoques passades, quan ni Sant Jordi, ni Sant Joan, ni cap festa cultural catalana tenien la força i l’empenta d’ara. I suposo que no és això el què vol, oi?

Per cert, parlant del 12 d’octubre... Ja que vostè té amics a Madrid, per què no els hi comenta, així de bon rotllo com sap fer vostè, que canviïn aquesta diada i la traslladin el 14 de febrer, dia de San Valentín? És una diada molt bonica, dels enamorats..., on el color rosa i cupido brollen per tot..., els aparadors i els anuncis de la tele s’omplen de caixes de bombons en forma de cor i el Corte Inglés s'aboca a la festa!

...ei, només és una idea!

Sant Jordi 2008

2008-04-23T19:53:00.000-07:00

El meu País és tant petit... però allà on vas, te'l trobes!

2008-04-22T17:22:00.001-07:00

Aquí encara és capvespre i Argentina i Chile estan o a la cancha o davant de la televisió: futbol. M’havien dit que les mogudes del Boca eren espectaculars, i ja n’havia vist alguna, però cap com la d’avui. Avui juga el Boca, a 5 quadres d’aquí, contra el Maracaibo de Venezuela i, a la mateixa hora, a Santiago de Chile es disputa un partit amb el que el Boca es juga la classificació a la Copa Libertadores. Els "futbolers" llatinoamericans estan emocionadíssims, però jo com que no sóc ni una cosa ni l'altre penso que a la mateixa hora que els aficionats estan entrant als corresponents estadis, Catalunya està entrant al 23 d’abril, Sant Jordi, una de les millors Diades que tenim! Per tant, avui apunt al blog sobre els Països Catalans...

Lluís Llach dèia que tenim un País Petit..., però coi! allà on vas te’l trobes!

Al mig del barri de San Telmo hi ha un edifici modernista català que sembla talment arrencat d’algun punt del Penedès i que l’hagin deixat caure allà al mig. És la seu del Casal de Catalunya a Buenos Aires, un dels més importants del món, fundat el 1886.

Segurament que demà Buenos Aires no farà olor de roses ni de llibres acabats d’imprimir, com molts carrers catalans. Però qualsevol que passi pel carrer Chacabuco, a l’alçada del 863, es sentirà observat per Sant Jordi matant el drac.

Fins i tot una “molinenca per casualitat” és homenatjada al costat de Sant Jordi. A Molins de Rei li enderroquen la casa natal, mentre a Buenos Aires li aixequen un teatre...

Però no només passant pel Casal de Catalunya un es pot sorprendre veient noms, imatges o símbols que resulten molt familiars però que descol·loquen una mica al trobar-los en un altre entorn.

A l'entrada de la copisteria de la Universitat Popular Madres de la Plaza de Mayo hi ha un expositor on es mostren cartells de diversos actes relacionats amb Las Madres. Però el primer que salta a la vista és aquesta frase “UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE”.

Al mateix expositor hi ha un cartell d’un acte a Calella de la Costa i també el d’una concentració a plaça Sant Jaume convocada per La Crida, els anys '80. I quan vas a pagar, a la caixa registradora, destaquen dos adhesius de FreeCatalònia.

Però per adhesius, el que portava un Fiat Uno blanc... el logotip d’Andorra!

Aquest:

I el carrer on estic allotjat ara, Almirante Brown, a una quadra, fa cantonada amb el carrer Pi i Margall.

Avui és Sant Jordi, una Diada única al món. No hi ha festa laboral, però tothom sabrà trobar una estona per sortir a visitar la Fira del Llibre i penjar la senyera al balcó. A mi em tocarà anar al carrer Florida, on a l'alçada del número 300 hi haurà l'única parada de llibres de Sant Jordi en molts quilòmetres a la rodona. Espero poder-me firar algun llibre en català...

Però si avui és el dia del patró, d’aquí a quatre dies ho serà de la patrona i, en aquest cas, Buenos Aires també serà observada, des d’una finestra de Chacabuco 863, per la verge de Montserrat.

Felicitats als Jordis i bona Diada a tothom!

De "rosarines", cantautors, fum i un 1r. Aniversari

2008-04-20T16:38:00.000-07:00

(ai! ...però si jo tenia un blog!)

El segon dia d’haver arribat a Buenos Aires un argentí em va dir: "Hay ochenta Sabinas en San Telmo!”. I és cert. Vuitanta Sabinas, trenta-cinc Ismaels Serranos, una cinquantena de Silvios i uns quants Charlys, Redondos o Pablos Milanés...

El cas és que abans de venir cap aquí ja se’m passava pel cap la idea d’intentar buscar amics per fer un grupet per fer versions de cantautors... a veure si algun bar ens convidessin algun dia a tocar.. no sé. El què no sabia és que aquesta idea, a San Telmo, és més vella que l’anar a peu! Està ple de locals que ofereixen actuacions en directe d’aquest estil.

Aquesta setmana han aparegut dues noies de Rosario a l’hostal. Una rossa i l’altra morena, amb una guitarra i un cajón flamenc sota el braç... la versió argentina de Sílvia Comes & Lídia Pujol... Volten en colectivo pel país. Aviat aniran a Chile, i el proper mes de gener a Cuba on es preveu que hi hagi bastanta moguda cultural per la celebració del 50è aniversari de la Revolución cubana. Des d’allà pensen tornar cap a Argentina i, a mida que vagin baixant, s’aniran aturant als diferents països buscant locals on puguin oferir la seva música a canvi de quatre duros que els permetin arribar fins a la següent ciutat. Podrien ser personatges per una pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu... però no, són reals.

Han arribat aquesta setmana a l’Hostal de la Boca i ahir van actuar a un boliche de San Telmo.

Per cert, la percusionista és, sens dubte, la Míriam Burriel III, cert?

I després del concert oficial, com no podia ser d’una altra manera, va venir la festa priveé a l’Hostal de la Boca (o Hostal de la “Coca”, com li diuen els xilens quan fem festes com aquesta. Això si, tot substàncies legals, eh!).

Per acabar-ho d’arreglar, el Boca Juniors va jugar ahir a La Bombonera i va guanyar per 2 a 1. El carrer també era una festa, tenyida de groc i blau: el groc de la cervesa i el blau de l’etiqueta de Quilmes.

I tot això passa mentre, degut a la mala visibilitat que hi ha pels carrers, els porteños es pregunten si estan a Buenos Aires o a Londres, per què això de “Bons Aires” aquests dies no és més que un catxondeo.

Es veu que els ramaders estan fent “crema de rostolls” a Entre Ríos, una pràctica que serveix per regenerar la terra per a noves pastures. Però els molt bèsties estan cremant 60.000 hectàrees de terreny!

Això passa a quasi 200 quilòmetres de Buenos Aires, al delta del riu Paraná, però aquesta distància no evita (Perón :P) que el fum arribi fins aquí convertint la puresa del nom de la ciutat en una mena d’acudit amb poca gràcia. A més han hagut de tallar carreteres per què la densitat del fum era tant gran que es fa molt perillós circular-hi. El fum fins i tot ha creuat el Río de la Plata i ha arribat a Uruguay. Sort que de tant en tant el vent canvia de direcció i es dóna “un respir” a la ciutat.

Els empresaris del camp defensen que aquesta és una pràctica ancestral pel tractament del terreny, però el govern ja ha declarat la quema de pastizales com a il·legal. Els bombers no fan gran cosa al respecte. Aquí no hi ha un cos professional de bombers, són voluntaris, i es veu que aquests dies estan bastant mandrosos i amb molt poc voluntarisme. I tota l’acció política que surt de la Casa Rosada és una previsió del temps que diu que dimarts plourà i que ja s’apagarà... Ja em veig a la Cristina fent danses de la pluja al despatx presidencial...

Per cert, aquí tothom es refereix a la presidenta com “Cristina”, així, pel nom de pila. Tant a les converses de bar, com els periodistes pel TN o en qualsevol intervenció pública: “Cristina dijo...”, “Cristina hizo...”.

I enmig de tot això, els habitants de Rosario, que estan picats amb els porteños talment com Sabadell amb Terrassa, se’n riuen de tot dient que ells ja fa anys que pateixen les conseqüències de la quema de pastizales i que ha fet falta que el fum arribés a la capital per què hi hagués consciència d’aquest fet.

I amb tanta fumera, molt pròpia del Racó dels Gegants Vells per la Candelera quan la llenya de les fogueres no vol cremar bé, entre inhalació i inhalació de fum, aquest cap de setmana he pensat més d’un cop que a 10.000 quilòmetres d’aquí hi havia La Principal de la Nit dalt de l’escenari per celebrar el primer aniversari del Mulei. Marcel Casellas i Francesc Ribera “Titot”, líders espirituals indiscutibles a Molins i jo tant lluny!

Espero que hagi anat molt bé!

PD: 20 d'abril... un dia molt... "Celtas Cortos".

15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ

2008-04-12T11:56:00.000-07:00

No tingues por (Obrint pas)

Ja no puc veure més enllà
dels teus ulls que m'estan mirant,
quants cops hem hagut de callar?
He estat un temps sense pensar
somriures que no tornaran
he estat un temps sense parlar.

No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.

Si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat,
com jo que sempre el duc
dins el meu cap.
La gent es pregunta
com sóc capaç d'odiar,
si l'haguereu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat.

Oblidat...

Enllaç a Maulets.org
Enllaç a Vilaweb.cat